Comencem intentant entendre que la situació de Ucraïna ha provocat una escalada en les tensions entre Rússia i Occident, un fet que no passava des de la Guerra Freda. Cal destacar però, que la situació actual és completament diferent a com va començar, sobretot al veure les noves aliances militars i econòmiques, fins i tot arribant al punt de crear zones lliures de comerç. Qui sap si dintre de 10 anys la nova seu del poder global serà Moscou i no Washington DC., i pot aparèixer l’establiment d’un nou eix Beijing – Moscou que desplaçaria les potències tradicionals d’occident cap a orient.

Actualment, el govern rus ha establert noves aliances diplomàtiques amb la República Popular Democràtica de Corea, la República Popular de Xina i Egipte, a més a més cal destacar els acords de recursos naturals entre Kazakhstan i Iraq amb l’ampliació de la xarxa de gasoductes i oleoductes. Tornant al títol, que correspon a una frase de Dostoievski: «El que necessita Rússia és més Rússia, no més Occident«, podem entendre que la política de cohesió que s’està portant a dins de Rússia que comporta la defensa dels valors tradicionals, es a dir, essent més Rússia, li permet seguir allunyant-se de les influències d’Occident, tornant a crear una nova zona d’influència al seu sud. Hi ha gent del país i de fora que ho veuen com una tornada a la Unió Soviètica, tot i que personalment crec que no, pel fet del predomini dels valors conservadors de l’actual govern, i de les polítiques econòmiques que s’estan portant a terme respecte a les liberalitzacions i a la captació d’importants inversions estrangeres.

Un punt important a revisar són les formes de fer-ho. La política dels cànons ha quedat molt lluny, però al mateix temps sembla molt pròxima, i afirmo sembla per l’ importància de fets econòmics com el d’arribar al punt de no utilitzar el dòlar en les seves transaccions internacionals, i crear al mateix temps plans de desenvolupament de les energies renovables, en col·laboració amb altres Estats de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), que, recordem, és la unió supranacional de la majoria de les repúbliques ex – soviètiques. La creació de projectes comuns entre Rússia i Xina per l’estudi del espai, o l’establiment de polítiques militars conjuntes,  que han provocat, en plena tensió internacional, un dels majors acords de cooperació a llarg termini que pot acabar descentrant i trencant amb l’hegemonia dels Estats Units.

És possible que molta gent ho vegi com un fet perillós, però al mateix temps hem d’entendre que parlem de països, o d’un país, totalment únic al món per la seva pluralitat, història, tradició i valors. No podem oblidar que som veïns, i al mateix temps ens deixem portar aplicant mesures a curt termini que poden ser perjudicials per gran part de la nostra Europa, com tampoc podem oblidar la necessitat de potenciació d’infraestructures i acords entre la UE i Rússia.

Com a conclusió, puc afirmar que la crisi d’Ucraïna, sense dubte, marcarà un punt d’inflexió en moltes coses, i al mateix temps en consolidarà unes altres, però la pregunta és: estem tornant a un món bipolar entre Rússia i Estats Units? o és que en realitat mai el vàrem deixar enrere?