Un conflicte evitable

El Vaticà ha sigut un actor rellevant a Orient Mitjà des dels temps de les Croades respecte a la defensa dels cristians, un fet que ha provocat que diferents països s’unissin a fer el mateix tot i que amb els segles ho van desestimar de seguir fent. França a l’època de les croades, Rússia al s. XVIII i països com Gran Bretanya o França a finals del s. XVIII-principis del XIX. Demostrant doncs, que hi ha una geopolítica per part de la Santa Seu que ha marcat el camí a països al llarg dels segles i en sí mateix ha sigut un actor destacat a la regió. En aquest article doncs, abordaré la situació dels cristians des del temps de les croades fins als nostres dies a Orient Mitjà i el rol del Vaticà i Rússia al respecte, doncs són els que fa més temps que han vetllat per ells.

Molt cops haurem sentit a parlar de les croades, les lluites entre cristians i musulmans, entre els regnes cristians europeus contra els turcs seljúcides. Tot i així, poca gent coneix que les croades es van fer per alliberar Terra Santa del domini turc d’acord a que aquest no deixava als cristians poder peregrinar ni tampoc orar. Davant d’aquesta intolerància religiosa, els Papat, per tal de defensar als fidels, va organitzar juntament amb França i l’Imperi Bizantí una missió militar per tal d’acabar amb aquesta persecució de cristians.

Després d’un llarg període de campanyes militars, les croades acaben en derrota per part dels cristians, tornant a imposar-se una repressió sobre els peregrins cristians i un verdader turment contra els cristians de la regió. Al 1774, gràcies a la derrota dels turcs front als russos, aquests van posar com a condició de retirar-se dels territoris conquerits i per tal de firmar una treva, que la gent que formés part de la Església Ortodoxa estaria sota protecció de Rússia, i per tant qualsevol església que fos atacada seria un atac contra el Tsar

Al 1806, degut a la situació de l’Etapa Napoleònica i el rol de l’Imperi Otomà a Europa, va suposar la invasió francesa de gran part de territori protectorat de Rússia, fent que aquest últim actor mobilitzés les tropes dins de Valaquia i Moldàvia,  tenint com a reacció el bloqueig dels Dardanels per part de l’Imperi Otomà. Aquest fet va desencadenar en una guerra paral·lela que es va allargar fins al 1812 i on l’Imperi Otomà va perdre. Com a conseqüència d’això, es va signar una clàusula que tota aquella persona ortodoxa també quedava sota protecció de Rússia dins dels territoris de l’Imperi Otomà, essent no només les esglésies o parròquies, sinó qualsevol cristià ortodox.

Fruit d’aquesta política, al s. XVIII es van crear els “Drets de Protecció” on França obtenia el rol de protectora dels catòlics, Gran Bretanya i Estats Units dels protestants, i els jueus s’afegien a la tutela de Rússia, establint així una protecció de les minories religioses a l’Imperi Otomà. Al segle XIX, els enfrontaments a Síria i Líban, entre musulmans, cristians i drusos, van ser un enfrontament on Gran Bretanya, Prusia  i Rússia van prendre part contra Egipte que havia posat en risc la convivència de la zona. Mehmet Alí, secessionista egipci, va conquerir Líban i part de Siria, on els francesos van intervenir per tal de protegir als cristians davant les massacres egípcies contra ells.

Després d’això, va esclatar la Primera Guerra Mundial, fent que les fronteres regionals canviessin completament al acabar el conflicte. Síria va aconseguir la independència l’1 de Setembre de 1918, Irak al 1 d’octubre de 1919. Degut als tractats colonials, Síria formaria part de la República Francesa i Irak de l’Imperi Britànic, on el primer s’independitzaria de França al 1946, i el segon al 1932. Líban es va independitzar de França al 1943, després de 23 anys de domini francès.

Durant la II Guerra Mundial, van aparèixer tres persones que marcarien per sempre la història i la política internacional, Zaki al-Arsuzi, Michel Aflaq i Salah al-Din al-Bitar,  tots tres d’origen sirià.

Zaki al-Arsuzi, filòsof i sociòleg de La Sorbona,  va ser un dels creadors del nacionalisme àrab. Declaradament ateu, va fundar el Partit Nacional Àrab, de tendència feixista i panarabista al 1939 i el va dissoldre el mateix any per crear les bases del Baathisme o socialisme àrab juntament amb Michel Aflaq. Aquest polític sirià, cristià ortodox, va ser un dels teòrics del socialisme i del nacionalisme àrab. També estudiant de La Sorbona però en el camp de ciències polítiques, on coneix a Salah al-Bitar, que des de la seva joventut buscaven acabar amb l’Imperi Otomà i després amb les potències colonials, per tal que renaixessin com una nació unida tots els nous estats creats amb escaire i cartabó. Aflaq aprofita la II Guerra Mundial per demanar que la França Lliure reconegui a Síria com un Estat independent i per aquest motiu, al 1943 aconsegueix la independència, i no al acabar la guerra com Iraq.

Un cop acabada la II Guerra Mundial, el Govern Sirià il·legalitza al Partit Baath i el nacionalisme àrab, tot i que un any després torna a ser legalitzat. Publicant-se aleshores el diari que el farà saltar a la palestra de nou: “El reneixament” o “Al-Ba’th”, on es reivindica la unitat àrab, la llibertat i el socialisme perquè els països àrabs tornin a entrar a la història. Essent un socialisme àrab conservant les estructures tradicionals i trencant amb el capitalisme liberal.

Aquest moviment, al ser de caràcter laic agrupava a cristians i musulmans, entre altres religions, demostrant-se en el primer Estat socialista àrab, la República d’Egipte. Nàsser va ser escollit al 1956 establint un règim socialista i contrari a qualsevol tipus d’islamisme per tal de fer un Egipte laic que respectés a les minories cristianes del país, tal com recull la Constitució d’Egipte al establir una defensa de les minories religioses.

Després de diferents cops militars a Síria, va pujar al poder Chukri el-Kuatli qui va ser el que va establir juntament amb Nàsser la República Àrab Unida. Al 1961 va fracassar la unificació de tots dos països establint-se un règim militar a Síria, essent un dels integrants Hafez al-Asad, qui al 1970 va pujar al poder mitjançant un altre cop d’Estat al país. Al 1966 però, el Partit Baath es va dividir entre Iraq i Síria degut a les discrepàncies.

Arribant a la dècada dels 70’ trobem que tan a Iraq com a Síria torna a governar el Partit Baath, a Iraq Ahmed Hasan al-Bakr és nombrat President després d’un cop d’Estat, i a Síria Hafez al-Asad, i al 1979, Sadam Hussein puja al poder coma continuista del socialisme de al-Bakr. Al proposar règims laics, van ser dels pocs països a la zona on els cristians podien ocupar càrrecs de poder importants dins l’estructura administrativa. Exemple d’això és Tarek Aziz, catòlic i Ministre de Hussein. És important destacar que hi ha certa visió crítica al respecte i és que tot i conservar el nom de Baath tots dos partits, cap dels dos ho era al allunyar-se de les tesis fundacionals i caure en el personalisme.

Tot i així, la relativa calma a Iraq respecte al conflicte religiós entre cristians i musulmans va arribar a la seva fi al 2003. La intervenció militar per derrocar a Hussein va provocar la desestabilització de tota l’estructura social iraquiana, incloent la no-persecució de cristians al país. Estats com el Vaticà van negar-se a acceptar la invasió perquè provocaria milers de morts, i el principi de la persecució religiosa al país. El Vaticà en aquest conflicte va oposar-se a qualsevol conflicte que desestabilitzés la regió per tal d’evitar un besament de sang absurd i que conduiria a una guerra sense fi.

Els consells del Vaticà no van ser escoltats i els Estats Units, juntament amb altres potències occidentals, van envair Iraq, succeint el que havia dit el Vaticà que passaria, la total desestabilització del país. Es van imposar unes estructures estatals no tradicionals i que no respectaven tampoc la cultura política iraquiana, fent que gairebé tota la població es revoltés al respecte. Les tesis neo-conservadores que promulgava els Estats Units durant l’Etapa Bush van ser totalment errònies tal com demostren els fets actuals. Rússia, qui també es va oposar a una intervenció militar juntament amb França, Alemanya, Xina, Síria, Mèxic i Xile, volent una sortida diplomàtica al conflicte.

La caiguda del règim de Hussein va portar la crisi al país, la inestabilitat política suficient perquè el nou Govern no tingués capacitat per combatre i imposar-se en regions o feus baathistes o islamistes. Islamistes que perseguien a tothom qui no congregués amb els seus principis fonamentalistes, assassinant a tothom qui es trobés per davant o no s’unís a les seves files, i uns baathistes que es veien perseguits pels islamistes i pel nou Govern provisional, creat a través de la imposició de la Coalició internacional que va intervenir al país. Com si la situació no fos prou tensa però, al 2006 Sadam Hussein va ser executat. El Vaticà i Rússia es van oposar a l’execució perquè encara crearia més inestabilitat a la regió i alimentaria el anti-occidentalisme i l’anti-cristianisme, i així va ser.

Al 2006 es va crear també l’Estat Islàmic formant part d’Al Qaeda, tenint com a capital Falluja, creat com una “plataforma” per unir a tots els sunnites d’Iraq, minoria al país, declarats insurgents, creant doncs un exèrcit capaç de fer front al Estat iraquià i als Estats Units.

Les regions que controlava l’Estat iraquià cada cop eren més però amb la població cada cop més en contra. Amb unes eleccions on el Partit Baathista va ser il·legalitzat, el Govern va ser titllat de titella d’occident i poc coneixedor del que realment passava al país. Els cristians d’Iraq seguien sent perseguits pels islamistes, i els baathistes que quedaven, s’unien a les files islamistes. Al veure que els tractaven com terroristes i no respectaven els seus principis, doncs anaven amb qui més oposició feia al Govern iraquià, arribant a les Primaveres Àrabs.

Al 2010, fruit de les Primaveres Àrabs, comença una guerra civil a Síria creant la suficient inestabilitat perquè l’Estat Islàmic s’expandeixi pel país al col·lapsar-se el Govern iraquià en gran part del país. Les massacres de cristians i d’altres grups minoritaris acaben creant de nou una resposta de Rússia i el Vaticà al 2013 demanant que es combati contra ells, tot i així, aquestes súpliques no són escoltades arribant a la situació actual.

Fa pocs mesos, els Estats Units van voler llençar una ofensiva militar contra l’Estat sirià, tenint també al Vaticà i Rússia en contra per tal de no agreujar més la situació al país, doncs la caiguda del règim d’Al Assad provocaria una inestabilitat major que la caiguda de Hussein a l’Iraq degut als actors de la zona. Una anècdota curiosa és que Al Assad afirmava que lluitava contra terroristes, i des del principi ho deia, que els opositors seus eren terroristes, i ara el temps li ha donat la raó al desaparèixer la oposició moderada al país al ser víctima de l’Estat islàmic i del règim baathista.

Concloent, el Vaticà ha sigut titllat de col·laboracionista dels règims totalitaris de Síria i Iraq, però pocs cops ha sigut vist com actor que defensava l’estabilitat i la pau a la zona, que tot i voler un canvi de Govern, no haver optat per una resolució violenta l’ha titllat de còmplice. De la mateixa forma que Rússia i altres països ha optat sempre per una resolució acordada al tenir l’experiència d’Afganistan o altres contingents i com acaba tot si poses les armes pel mig, creant un actor incontrolat i totalment inestable en una zona pròxima, o que se’t pot acabar girant el contra. Essent el conflicte actual d’Iraq i Síria un conflicte evitable si s’hagués escoltat a qui s’havia d’escoltar.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s