La “Ciutat dels arbres de dàtils”, en arameu Palmira, torna a incitar a la reflexió de la mateixa que ho va fer davant la visita del Comte de Volney al 1787, –de qui estan recollides les seves reflexions en la seva obra immortal, Les ruïnes o Meditacions sobre les revolucions dels imperis de 1791–. Aquest escrit va marcar un abans i un després dins la civilització occidental, en influir l’Imperi Napoleònic i la concepció filosòfica del liberalisme. I de la mateixa forma que aleshores, potser Palmira torna a marcar un abans i un després a la civilització occidental.

Construïda segons l’Antic Testament  al s. X a.C. i sota el regnat del Rei Salomó, ciutat-Estat durant el segle I abans de Crist sota la dominació romana, va ser capital de la Ruta de la Seda, definida per Plini el Vell com “Independent entre dos Imperis”. Durant aquest període situat entre dos segles, el I abans i després de Crist, destaquen el Teatre, el Temple de Bel, la columnata del Decumanus, el Tetrapylon i diferents arcs monumentals, que són encara vestigis dels temps passats d’un Imperi poderós.

Ruïnes, i sota elles el Comte de Volney reflexionava sobre la fi de les civilitzacions més pròsperes, com ell diu a Les ruïnes, qui sap si algun dia algú s’asseurà al costat del Temessis o del Sena i farà el mateix que feia ell. Història de l’ésser humà, i per ser precisos, Palmira és Patrimoni de la Humanitat des de 1980. I com si la història d’uns gloriosos temps passats d’una civilització siriana no ens importessin, els ignorem, perquè ara no estem per reflexionar sobre la pèrdua d’un llegat, sinó la pèrdua de pàgines, llibres i volums d’Història Universal.

Sota aquelles columnes es va constituir una de les més antigues civilitzacions, una de les més antigues cultures, i tot i així ara deixarem que les destrueixin perquè són coses contextuals d’una guerra. Occident i Orient units, els Parts i els Romans, dos imperis i dos civilitzacions, després els Perses i els Romans, i entre elles la heroica Palmira. Heroica per resistir, per no ser oblidada, per ser símbol de lluita contra l’imperialisme romà, per ser símbol del poble sirià i símbol de la civilització.

És possible que molta gent ja no cregui en la civilització i la vegi decadent, però això no és motiu per no plorar per Palmira. No es plora per unes pedres, es plora per la pèrdua d’allò que simbolitza: la llibertat contra Roma, la resistència contra Pèrsia, el coratge contra l’expansionisme àrab al s. VII, símbol de la resistència a les ocupacions, una oda a la llibertat i a la rebel·lió contra els més forts. Això és Palmira. Tenint aquesta història entre els seus murs, la caiguda en mans tiràniques d’aquest vestigi i la destrucció d’aquesta sota la atempta mirada nostre, demostren fins a quin punt sabem estimar el llegat que ens vincula a diferents cultures, temps, civilitzacions i potser èpoques, que no són les nostres.

A occident vam malgastar sang, suor i llàgrimes per buscar un punt en comú tots els europeus, i tot i això, encara no l’hem trobada. Mentre línies de tinta inunden pàgines i pàgines buscant un vincle entre la gent de més enllà del Oder i nosaltres, som tants curts de mires que no veiem que si hi ha alguna cosa que uneix a tothom és la recerca i la preservació del patrimoni de les primeres civilitzacions imperials entre Latakia i Basrah, entre Iraq i Síria. Unes civilitzacions que uneixen a tothom, on llegats que han conviscut fins els nostres dies ara són víctimes d’excavadores i explosius.

Després de Palmira, vindran Homs i Damasc, i segurament Occident seguirà mirant cap a una altra banda mentre arrasen el patrimoni i tot el que trobin. Només el Vaticà i Rússia han reaccionat davant les massacres de cristians a Síria, i ho ha fet d’una forma més contundent que l’escrit de la UNESCOl condemnant el terrorisme que l’Estat Islàmic porta a cap dins de Palmira. Van destruir la tomba del profeta Jonàs a Mossul i la resposta va ser silenci per part d’Occident; van destruir la ciutat de l’antic imperi Part, Hatra, i només va haver-hi la reacció del Govern iraquià; van destruir les estàtues assíries de Mossul i van cremar llibres de la civilització assíria del s. XIX abans de Crist i ningú a Occident va reaccionar.

La Mesquita dels Omeies de Àlep va ser desballestada i va predominar el silenci, el Monestir de Sant Jordi o Markoukas va ser destruït, igual que va passar a Nimrod que també va ser saquejada i destruïda. Els bous alats de d’aquesta ciutat, únics i d’un valor universal incalculable van ser destruïts juntament amb els sota-relleus que narraven la història esculpida a la muralla, i va predominar el silenci. Jorsabad també va ser destruïda i saquejada destruint-se patrimoni únic. Segons la ONU, 24 ciutats històriques han sigut destruïdes, 189 molt danyades i 77 es desconeix la situació, i tot i això, predomina una reacció que vagi més enllà d’escriure unes línies al respecte.

Com sempre a la història hi ha un precedent, i en aquest cas està en els Grans Budes de Bamiyan a Afganistan, esculpits a la roca al s. VI després de Crist, essent destruïts pels talibans al 2001 quan el regim va pujar al poder. Degut a les sancions dels Estats Units contra Afganistan, els islamistes van destruir els budes dient que Occident prestaria més atenció a aquest fet que no pas als nens que passaven gana durant l’hivern del 2000-2001. I tot i la gran repercussió mundial i el rol de la UNESCO considerant-los Patrimoni de la Humanitat, va ser el Govern afganès, juntament amb la Societat de la Protecció del Patrimoni Cultural d’Afganistan qui va vetllar pel que quedava patrimoni.

En conclusió, recordant de nou al Comte de Volney al recordar la glòria de les ruïnes de Palmira i dels Imperis, ¡Oh noms per sempre gloriosos! Sempre verdaderament gloriosos per a qui estima la cultura, la història i l’establiment de ponts entre civilitzacions més enllà del comerç. A diferència de molts columnistes no em preocupen només les estàtues, he carregat tintes juntament amb un company sobre la reacció occidental. Tret del Vaticà i Rússia, demanant ajudar als cristians perseguits a la regió i una reacció internacional afectiva contra l’Estat  Islàmic, l’efecte en la resta del món occidental és el mateix, unes línies en un informe, i el silenci. Sembla ser que hem oblidat d’on venim.

Parafrasejant a Ciceró: “Els pobles que no coneixen la seva història, estan condemnats a repetir-la”, i m’agradaria afegir, que aquells que la volen oblidar, també.