Després del Pogrom de Jerusalem de 1920, on els jueus van ser atacats pels àrabs, els jueus van organitzar un grup paramilitar per protegir-se dins del Mandat Britànic de Palestina anomenat Haganà, un grup d’autodefensa sionista que tenia com objectiu protegir als camperols i grangers jueus. Aquest grup creat al veure que els britànics no feien res front els Pogroms contra població jueva, essent un dels primers llocs on Moshe Dayan va destacar al allistar-se als 14 anys, fins al punt d’estar sota captura pels britànics.

Al 1939 va ser fet pres pels britànics degut a la activitat armada d’aquesta milícia, tot i així, al 1941 va ser reclutat per l’exèrcit anglès  per tal de fer front a les tropes de la França de Vichy, règim francès col·laboracionista de Hitler, dins a territori sirià. Una anècdota que el marcarà per vida i l’immortalitzarà serà la pèrdua del seu ull esquerra mentre feia una missió de reconeixement a Síria, fent que fos en aquell punt que mai més es desvincularia del món militar, ascendint a oficial d’intel·ligència.

Al 1946 s’afilia al Mapei, partit polític socialista sionista d’Israel dirigit per Ben Gurion. Essent oficial va dirigir al 1948, durant la Guerra de Independència d’Israel, el sector de Jerusalem, fent que la seva trajectòria fos un referent al país per les seves gestes durant el conflicte. Amb un esperit de superació constant, va millorar les tàctiques britàniques i corregir els errors d’aquestes, convertint l’exèrcit israelià en un referent evident en pocs anys al esclatar la Guerra del Sinaí de 1956. Coneguda com a Guerra de Suez i iniciada per Egipte amb la nacionalització del Canal de Suez i el bloqueig els Estrets de Tiran amb canons, essent aquesta la sortida al mar a través del Golf d’Aqaba i la via d’entrada al país mitjançant el port d’Eliat.

Degut al bloqueig, Israel envaeix el Sinaí amb Gran Bretanya i França per tal de fer front a la nacionalització del Canal i trencar el setge sobre els Estrets. Tot i que Egipte va perdre militarment la guerra, Nasser va aconseguir una victòria política degut a que Estats Units va obligar a la Coalició a retirar-se per no crear un clima de tensió dins la regió, degut a que Síria i Egipte tenien vincles amb la URSS. Finalment, mitjançant una resolució internacional, Israel, tot i retirar-se també, va aconseguir que es reobrís el pas dels Estrets de Tiran desbloquejant de nou la ruta marítima cap a Eliat, demostrant al món que l’Exèrcit i l’Estat israelià eren un actor rellevant capaç de defensar-se.

Degut a la seva heroïcitat durant la Guerra de Suez, al 1958 abandona l’Exèrcit i al 1959 va ser nombrat Ministre d’Agricultura sota el Govern de Ben Gurion. Tot i així, al 1966 s’escindeix del Mapei creant el Partit Rafi, passant a la oposició. Al 1967 però, degut al clima de tensions, accepta ser Ministre de Defensa.

Ocupant aquest càrrec, esclata la Guerra dels Sis Dies el mateix any,  com a fruit de la militarització de Gaza per part d’Egipte, el tancament de nou dels Estrets de Tiran, el Tractat entre Egipte, Iraq i Jordània i la concentració de militars egipcis a la frontera israeliana del Sinaí. Al ser insostenible la situació, Israel ataca Egipte, començant la guerra i Jordània bombardeja Jerusalem i Netanya. Tot i així, l’estratègia de Moshe Dayan dirigint les ofensives i la defensa dona la victòria a Israel que tenia inferioritat numèrica, conquerint el Sinaí, Cisjordània, els Alts del Golan i part de la Franja de Gaza.

Al 1973 continua sent Ministre de Defensa, on aconsegueix la victòria a la Guerra del Yom-Kippur després d’un contra-atac, degut a la situació de crisi que es va viure durant aquesta ofensiva, Dayan va ser expulsat del Govern de Rabin. Tot i això, al 1977, gràcies a la victòria de la dreta sionista encapçalada per Begin, Moshe Dayan va ser nombrat Ministre d’Assumptes Exteriors, càrrec, que igual que el seu pegat a l’ull, el marcarà per sempre.

La situació política de la regió va fer un gir copernicà, Nasser ja no governava Egipte i era Anwar Al Sadat el qui ostentava el càrrec de President del país. Un fet destacat gràcies a la qual es van poder arribar als Tractats de Camp David al 1979 gracies a la voluntat de pau de Israel i Egipte. Conegut aleshores popularment com “l’Espasa de la Pau”, Dayan va aconseguir que les relacions entre Egipte i Israel fossin molt bones, demostrant-se amb el discurs de Al Sadat al Knesset, el Parlament d’Israel, a favor de la Pau i la convivència entre àrabs i israelians.

Així doncs, el General que va atemorir als batallons egipcis al Sinaí s’havia convertit en un dels principals artífex de la pau entre tots dos països. Al discrepar amb el Govern respecte la solució dels territoris ocupats i la gestió d’aquests per part del Govern de Begin, va dimitir creant al 1981 el partit Telem, que proposava cedir els territoris ocupats al 1967 de forma unilateral i incondicional. Al cap de poc de ser escollit diputat, va morir el 16 d’octubre de 1981 de càncer de colon.

Cèlebre és la seva frase: “Si vols la pau, no parlis amb els teus amics, sinó amb els teus enemics”.