La Doctrina Lavrov

El 12 de Març de 1947, el President Harry S. Truman anunciava en una compareixença al Congrés l’inici de la regla que marcaria tota la Guerra Freda, la Doctrina Truman. Aquesta mesura va ser creada per donar suport al Govern Nacional de torn per fer front al comunisme i que els Estats Units poguessin intervenir. Per altra banda, a la Unió Soviètica, el 22 de Setembre del mateix any, s’impulsava la Doctrina Zhdànov, on es dividia el món entre imperialistes i antiimperialistes, i la Unió Soviètica es reservava el dret de col·laborar per fer front als primers, encapçalats per EEUU.

Seixanta anys més tard, Vladimir Putin nombra a Sergey Lavrov Ministre d’Assumptes Estrangers, establint-se una nova forma de fer política diplomàtica. Entre el “savoir faire” del que fou gairebé trenta anys Ministre d’Assumptes Exteriors de la Unió Soviètica, Alexei Gromyko, i la diplomàcia de símbols de Xina. Aquest fet l’ha caracteritzat com un polític transcendental i al mateix temps molt diferent a la diplomàcia nord-americana dels últims deu anys. Així doncs, ha creat la seva pròpia doctrina, caracteritzada per diferents aspectes que tot i semblar poc importants, han aconseguit situar a Rússia a molts llocs del món.

Un dels aspectes d’aquesta doctrina és la fermesa dels fets que han succeït a les declaracions. Rússia s’ha convertit en un soci fiable a ulls de molts Estats degut a la falta d’incompliment dels acords dels quals participa. Caracteritzats en alguns casos amb esmenes singulars com els tractats energètics amb Xina, on es buscava la màxima complicitat de tots dos països, o en altres casos on es feien tractats “ad hoc” per una situació determinada. El 2008, Dmitri Medvedev va detallar cinc principis de la política exterior, basant-se en la multi-polaritat del món, el dret internacional, la defensa dels ciutadans russos a qualsevol lloc del món i també a zones geogràfiques d’especial interès de la federació, destacant el voler evitar l’aïllament internacional i els conflictes.

Des del Ministeri d’Assumptes Estrangers, algun cop s’ha criticat la diplomàcia nord-americana per la seva voluntat d’accelerar pactes o Tractats per tal d’aconseguir una bona imatge al seu país, i no basant-se en el fons del propi Tractat. De la mateixa forma que el suport que rep algun país com Síria, on s’ha criticat des de la Federació Russa la forma de prendre decisions de la diplomàcia dels Estats Units al no conèixer prou bé el que succeeix. Iraq va marcar un precedent i segurament el punt d’inflexió degut als efectes que va tenir entre totes dues potències. Mentre Estats Units establia una coalició per combatre i derrocar a Sadam Hussein, Rússia advertia de les conseqüències desestabilitzadores que això tindria.

El Ministre Lavrov ha creat una forma de fer diplomàcia on es busca la proximitat entre les parts, lluny dels focus mediàtics, respectant les característiques dels Estats o parts implicades, sense cap pressa mediàtica o recerca del gran titular. Ha aconseguit que gran part dels grans acords no hagin transcendit als mitjans fins que s’han signat. Molt semblant a Gromyko en aquest aspecte però molt diferent en les declaracions públiques. Si Lavrov és concís, directe i en alguns casos polèmic, Gromyko tenia un discurs extens i molts cops no responia als dubtes que poguessin sorgir, creant-ne més.

Actualment, on els polítics busquen sentències que siguin un tweet, fent pauses o en certa forma remarcant-ho, en el cas de Sergey Lavrov, qüestions com el suport rus al Govern d’Al-Assad les ha resolt en deu paraules i sense la recerca de cap transcendència: “Donem suport a la lluita del Govern sirià contra l’ISIS”. Demostrant en certa forma que l’important per ell no són els mass-media  sinó fer la seva feina. De fet al inici d’una reunió entre Kerry i ell, una periodista li va preguntar si era optimista i arribarien acords, responent-li molt formalment: “No estic pagat per ser optimista.”

Concloent, el Ministre Lavrov ha creat una nova “doctrina” política, basant-se amb el millor de la diplomàcia de la vella política com el secretisme o la poca transcendència de voler portades, i al mateix temps una figura pròxima amb el poble rus i amb els seus aliats o socis dels tractats. No es tracta doncs de lluitar contra els imperialistes com deia Zhdànov, ni tampoc de buscar una legitimació per intervenir com deia Truman, es tracta d’una Doctrina que vetlla per les característiques dels Estats, l’establiment de Tractats o Acords de llarga duració i per últim, la recerca de la profunda implicació de totes les parts.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s