Hi ha frases que defineixen a persones, en el cas d’Andreotti una seva ho fa a la perfecció: “El poder desgasta, sobretot quan no es té.”

Pare de la nova política italiana i innovador, democratacristià, líder de la Guerra Freda a Europa occidental i un dels que va obrir una nova etapa al conflicte Israel-Palestina. Una persona pragmàtica que va aconseguir crear grans pactes pel benestar de la societat italiana amb el Partit Socialista i altres de centre enlloc d’enrocar-se en una sola posició. Símbol de la ma dura contra els terroristes comunistes durant el segrest del seu gran amic i company de les files democratacristianes Aldo Moro.

Un home al costat de la Llei, que va defensar a la Policia Secreta i als Cossos de Seguretat per tal de vetllar per la integritat del país i de l’Estat. Lluitador contra el feixisme i també opositor a les polítiques que poguessin anar en contra del país vinguessin d’on vinguessin. Tot i esser condemnat en una primera sentencia, va recórrer i va ser exculpat, fet que fos declarat innocent dels càrrecs que l’imputaven. A més, va destapar al Parlament Europeu essent President del Consell de Ministres de Itàlia, la trama Gladio. Un cop dur contra la CIA que volia desestabilitzar el govern democràtic escollit mitjançant l’extrema dreta feixista dirigida pel militar dels antics batallons feixistes, Junio Valerio Borghese.

En la seva carrera política destaca el fet que fos President del Consell de Ministres d’Itàlia set cops, vuit vegades Ministre de Defensa, cinc vegades Ministre de Exteriors, tres cops Ministre de la Participació Estatal, dos cops Ministre de Finances, Ministre de Industria i Ministre de Balanç i de la programació econòmica de la República Italiana, un cop Ministre dels Assumptes Exteriors i de la Cooperació Internacional, Ministre de Interior, Ministre dels Béns Culturals i Ministre de la Política Comunitària.

Una persona discreta que mai va revelar cap dels assumptes que gestionava, creant-se la imatge d’un líder íntegre i respectuós. Odiat per una part de la gent del país, el seu llegat dins de la dreta i el centre polític roman encara vigent. El seu temor a un control comunista del país ha sigut clau perquè les generacions polítiques següents agafessin la seva figura com un Adalid a qui inspirar-se en els temps més durs. El pactisme, juntament amb no deixar de defensar uns ideals, va fer que Giulio Andreotti fos i segueix sent, venerat per una gran part de la societat italiana.

En conclusió, Andreotti marca un principi i un final d’una era fosca per si mateixa, sense grans moments dins la història nacional tret de les Olimpíades de Roma de 1960, on va internacionalitzar la imatge del país al voltant del món. Recordant les paraules que va dir al començar la seva cursa política cap al Quirinal, frustrada al final per un pacte d’Estat: “Se que sóc un home d’estatura mitjana, però quan miro al meu voltant no veig a cap gegant.”