Ni partit frontissa, ni canvi de ideologia, sinó rectitud i respecte als seus valors, així podríem definir “la destra” italiana encapçalada per Gianfranco Fini.

Hereus del Moviment Social Italià, partit de tendència feixista que va ser el primer en denunciar la corrupció política a la Itàlia dels pactes a cinc partits i de la estabilitat política però no social. L’abandonament i la condemna del feixisme con un fet d’un passat que havia de condemnar-se van fer que Fini s’enfrontés a l’ala més dura del MSI encapçalada per la néta de Mussolini. Aquesta ruptura va fer desaparèixer al MSI donant lloc a la coneguda “Destra” sent el partit bandera Alleanza Nazionale, AN.

Fundat al 1995, Alleanza Nazionale va aconseguir unir a tota la dreta italiana més enllà del centre polític fins al límit del conservadorisme italià, fent que fos un partit “casal” de totes les forces conservadores, arribant a acollir des de liberals a conservadors per igual, però que no se sentien còmodes amb els espectacles mediàtics ni “shows” que pogués oferir Silvio Berlusconi. De fet, al començar la gran mediatització i al tornar-se un espectacle a ulls de molts la política, el votant d’AN va baixar al veure’s relacionat amb Forza Italia (Partit de Berlusconi). El descens va ser de 28 escons entre 2001 i 2006, i la pèrdua de 4 escons al Senat.

Des de defensar valors tradicionals per la societat italiana fins el recolzament a investigar amb cèl·lules mare, o des de un patriotisme conservador a donar dret a vot als immigrants legals, el partit englobava a gran part de l’electorat més rigorós dins l’espectre de dretes. Tothom sabia quina ideologia tenia el partit, però per no enfrontar els diferents sectors, no es buscava cap punt que portés a discrepàncies amb la resta. Al 2008 Gianfranco Fini va ser escollit President de la Càmera de Diputats deixant el seu càrrec al capdavant de AN, pujant Ignazio La Russa, fent que aquest integrés AN dins del gran partit de Silvio Berlusconi “Il Popolo della Libertà”. Cal destacar que tot i donar-li suport de forma externa contra les esquerres, Fini va evitar molts cops la fusió amb Forza Italia.

Aquesta coalició considerada per molts un cop contra Fini degut a que va unir-se des de la néta de Mussolini fins a sectors socialdemòcrates, sent el cas més mediatitzat per les seves mesures populistes, totalment trencant amb la línia de AN. Fent que s’acusés a Ignazio La Russa de vendre la “destra” dels valors i el sentit comú a un showman. És rellevant destacar que a Itàlia el significat del conservadorisme que promulga Fini no és reaccionari,  sinó pròxim al Partit Conservador britànic o a la UMP francesa.

Al 2010 Fini és expulsat del PdL al discrepar amb Berlusconi per les seves polítiques que feien perdre vots al partit al no respectar la ideologia fundacional d’un dels seus principals sectors o famílies. Fent que fos expulsat personalment de PdL després d’una convenció nacional. Aquest fet va marcar l’agenda política italiana, degut a que gràcies als díscols de AN que li van donar suport al seu antic President de partit, Berlusconi va haver d’afrontar una crisi política que el faria dimitir. Des del 2014, un any després de deixar de ser President de la Càmera de Diputats, va crear la Fundació Liberadestra per promoure els valors de la “destra” italiana que es van perdre al fusionar-se amb S. Berlusconi.

La manca de visió d’aquest últim, i no veure que la gran força política de dretes no només era una part sinó que arrossegava a minories prou fortes per aconseguir declinar la balança a favor d’uns o dels altres, va provocar que el gran partit de dretes perdés vots i molta gent l’acabés veient com un partit de centre que no respectava qui discrepava internament.

Actualment però, des de la Fundació i des de diferents entrevistes, sembla ser que Fini es llençarà de nou a conquerir els vots de la gent de dretes enganyada pel discurs de “showman” de centre dels hereus de Berlusconi, que pacte amb les esquerres socialdemòcrates i de centre-esquerra, sense suposar una verdadera oposició liberal i conservadora al Govern. Les crítiques de diferents sectors d’aquests col·lectius cap el suport de la Llei Electoral nova, o les reaccions a deshora del Govern Renzi mentre qui se suposa que li fa d’oposició no ho critica, provoca una gran desafecció als sectors liberals i conservadors.

És possible que Fini torni aparèixer per ensorrar els plans de Berlusconi i tornem a veure a Itàlia una centre-dreta que pacte amb socialdemòcrates/centreesquerra (fet que abans no passava) i una dreta forta que representi una oposició al Govern i defensi els interessos dels sectors liberals i conservadors.