“Veritablement assistim a un espectacle infame; per proclamar la innocència dels homes coberts de vicis, deutes i crims, acusen un home de vida exemplar. Quan un poble descendeix a aquestes infàmies, està pròxim a corrompre’s i aniquilar-se.” Émile Zola

Els anys  2007 i 2008, la sala Bataclan va ser objecte d’amenaces per part d’islamistes radicals, sent el motiu d’aquestes que la sala estava regentada per jueus, tal com informava aquest dissabte la revista Le Point. Tot i així, les intimidacions per part d’islamistes sobre els propietaris de la Bataclan van veure el seu màxim apogeu quan a l’any següent, membres del grup terrorista Jaish al-Islam van confessar que tenien un projecte per atemptar a la sala de festes segons gravacions de la Direcció General de Seguretat Interior francesa.

L’atemptat a una escola jueva anys després, el 2012, a Toulouse, va marcar un abans i un després en la vida dels jueus francesos. Tot i que l’Estat va reforçar la vigilància policial en tots els centres confessionals de França, la comunitat jueva francesa va dialogar amb el Primer Ministre Benjamin Netanyahu. El Vicepresident de la comunitat jueva a Paris va transmetre al PM que la intenció de l’atemptat no era altra que la de matar jueus a l’escola. Aquesta resposta va tenir com a conseqüència la declaració de la Conferència de Rabins Europeus, on s’expressava amb gran inquietud l’urgent necessitat de garantir que es prenguin les mesures de seguretat oportunes perquè no perillin les institucions jueves a Europa.

En una Europa tenyida pel dol degut a l’atemptat múltiple de Paris a mans de l’Estat Islàmic, s’han obert de nou ferides al respecte, i sobre si realment els jueus estan segurs a França. Un punt important a destacar és que el grup de rock dels Estats Units, Eagles of Death Metal, que actuava a la sala al moment de l’atemptat, havia fet una gira per Israel, i havia rebut certes amenaces dels grups BDS (favorables al boicot dels productes israelians). Tal com informava el The Jerusalem Post, aproximadament 6.500 jueus han marxat de França cap a Israel perquè no se senten segurs, i és possible que a finals de 2015, com a conseqüència d’aquestes últimes situacions, la xifra augmenti fins als 8.000. Això, en comparació amb l’any passat, on 7.200 jueus van marxar de França cap a Israel suposa un increment el 10% segons xifres de l’Agència Jueva.

Tot i les xifres però, la crida de Manuel Valls a tranquil·litzar la comunitat jueva fa uns anys no va ser en va, i això s’ha demostrat en el sentiment de pertinença a la República Francesa d’aquesta comunitat. Emblemes nacionals com la bandera francesa i la presència de representants militars, religiosos i polítics a la Sinagoga Central de Paris, demostren un esperit de unitat sense fissures. Al mateix temps, el fantasma de l’antisemitisme està tornant a França.

El mateix antisemitisme sense proves que va culpar a Capità Dreyfus d’altra traïció, des de diferents webs i blogs s’assenyala indirectament  i altres directament que el responsable dels atemptats és Israel i la comunitat jueva. Lluny queda la valentia de Zola, les línies del “J’accuse” per allunyar de nou el fantasma de l’antisemitisme francès, dels plantejaments exposats a les primeres línies d’aquesta columna que li van valer l’exili: “Veritablement assistim a un espectacle infame; per proclamar la innocència dels homes coberts de vicis, deutes i crims, acusen un home de vida exemplar.”

Després de molts esforços, un projecte on molts actors tenien dipositades moltes esperances, va començar marcant un abans i un després en el que a globalització es referia unint gent de molts llocs fent que inclosos polítics prenguessin part per acabar creant un grandiós projecte. Parlo de la White Star Line.

A ulls seus, res era impossible i això va fer que invertint milions aconseguissin crear la Classe Olympic, formada per tres vaixells únics que superaven qualsevol altre rival, Olympic, el Titanic i el Britannic. Vaixells que superaven a qualsevol rival en luxe i també eslora, fent que això els projectés com una de les companyies més potents i més selecte que existís. Si la Cunard Line era sinònim de velocitat, la White Star Line era sinònim de luxe i grandiositat. Semblava que fos poc important la tècnica perquè el que importava segons ells no era la velocitat sinó la opulència.

Dels tres vaixells insígnies de la Classe Olympic, tots ells es van enfonsar. El RSM Titanic com coneixem tots en el seu viatge inaugural xocant contra un iceberg que no s’esperava que estigués allà degut a la ruta presa, el HMHS Britannic durant la Primera Guerra Mundial xocant contra una mina al costat de la illa grega de Kea, i al primer de tots el RMS Olympic xocant contra un cuirassat. Abans que els bucs insígnies, van perdre al 1873 el RMS Atlantic que va naufragar, el SS Naronic al 1893 que va desaparèixer i el RMS Republic al 1903 que va xocar contra el SS Florida enfonsant-se.

La Unió Europea, de la mateixa forma que la White Star Line, també està seguint una espiral de desastres començant per la caiguda de Xipre i la seva economia, després Irlanda amb la caiguda de la Bolsa de Valors, i per últim en una primera fase que conclou amb Portugal, on la crisis del deute sobirà europeu i els cinc rescats van fer enfonsar el Govern de Socrates.

Potser per la seva magnitud, el podríem considerar un Classe Olympic dins la crisi europea, i és el cas de Grècia, on l’iceberg del deute va enfonsar completament el país fent caigués el Govern havent-hi fins i tot la necessitat de convocar diferents eleccions fins avui en dia que governa Tsipras. La demora dels pagaments pot enfonsar l’economia francesa, doncs aquesta està estretament vinculada a la tornada de les inversions fetes mitjançant el rescat dels països, on després d’unes retallades de 65.000 milions la situació política és insostenible.

Només en el cas de Grècia, França té dipositats més de 40.000 milions al país que formen part del rescat cap al país, que poden ascendir a més de 72.000 milions si Grècia surt de l’euro. Això, sumat als 11.630 milions que el país li deu a Rússia per la cancel·lació de la entrega dels porta-avions Classe Mistral, el país de l’Hexagon afrontarà una crisi sense precedents al no tenir diners per fer front a les despeses nacionals ni tampoc a Rússia.

Així doncs, un dels països-bandera de la Unió Europea, de la mateixa forma que HMHS Britannic, pot trobar la seva desfeta a les costes gregues. No oblidem que Atenes té mar. Només queda doncs una resposta a una pregunta, qui serà el RMS Olympic, el país insígnia a la Unió Europea que s’enfonsarà amb la marca? Recordem una cosa, l’ordre dels factors, no altera el producte.

Avui en dia costa molt mostrar que estàs a favor del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial, s’està perseguint a les xarxes i mediàticament a tothom qui és partidari de la austeritat perquè ens ha anat molt bé tenir governants que excedien límits que mai havien d’haver sobrepassat, però per un grapat de vots ho feien.

Grècia s’està fent l’amotinat de la Unió Europea mentre altres països apliquen les reformes que li dicta correctament la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Aquest fet pot semblar inverosímil però els països que han fet cas i han mostrat cordialitat amb aquestes institucions estan millorant la seva situació enfront els que no ho fan.

El FMI té raó, Grècia no fa els deures que li encarreguen, i segurament no els ha fet mai i per això estan com estan. Diu el refrany que com més alt pugis, més dura serà la caiguda, i en el cas de la República Helena la ciutadania ha sigut còmplice del que han fet els seus polítics, és més, ha estat qui ha donat suport a seguir manipulant dades i a seguir creient viure en un somni mentre la realitat era ben diferent. La societat grega és responsable del seu futur com ho és també qualsevol altre societat que hagi donat suport a polítics que sabent que els enganyaven, els han seguit votant.

La democràcia sempre és la voluntat de la majoria, i en el cas grec, com en el cas espanyol, el votant ha estat còmplice dels seus representants. A Grècia van fer unes eleccions en plena crisi on va guanyar Nova Democràcia pactant amb el PASOK, i la gent estava contenta i alegre perquè no havia guanyat Syriza. Tot i així, sabien que aquests partits havien manipulat les dades que entregaven a la Unió Europea i a les institucions de la mal anomenada “Troika”. Els governants grecs toleraven enganyar a les institucions que les havien d’ajudar, i els ciutadans sabien que mostraven dades falses perquè vivien la no-aplicació de determinades mesures.

A Grècia va guanyar Syriza i el Govern no ha fet res per millorar la situació dels grecs, és més, a seguit pujant i pujant quan tothom li deia que no podia. Democràticament el poble hel·lè va signar uns contractes a través dels seus representants per entrar a la Unió Europea, per complir uns principis i uns requisits, i per tant té uns deures i uns drets. Aquests deures s’han de complir i més per tal de garantir la estabilitat d’aquest projecte que és la Unió Europea. Donar un cop a la taula per mostrar rebel·lia contra òrgans superiors pot ser positiu per un partit davant l’opinió del país, però a la llarga aquest cop el poble l’oblida i els òrgans superiors no.

Si vas al metge perquè et fa mal el peu, no li diguis que et fa mal la mà, i després quan et dona un tractament adequat a la ma et queixes que no t’ha solucionat el problema i és més, enlloc de només el peu, ara també et fa mal el genoll per no tractar-te a temps. En aquest cas el FMI i la Comissió Europea són els metges, i el pacient és Papandreu/Samaras/Tsipras. Tots han mostrat números que no són, i tots busquen la cura al que no tenen per benefici electoral propi.

Així doncs no esperin que la Unió Europea funcioni quan els seus ciutadans, per tal de viure més enllà de les seves possibilitats, en gran part dels països han votat a gent que pensa més pel benestar del seu propi país que no pas pel benestar comunitari.

Superioritat moral sense límits o fer de fiscal d’allò que tu fas però no deixes fer als altres. Així podríem resumir el dret a mirar cap a una altra banda de la Unió Europea en matèria dels drets dels col·lectius homosexuals, bisexuals i transsexuals. La tolerància a la homofòbia dins la Unió Europea és molt amplia, començant per un dels països fundadors com és França i acabant amb Polònia.

Països com Lituània, Letònia, Bulgària, Polònia o Hongria tenen la homofòbia com un referent necessari per tal de voler la supervivència dels valors tradicionals. Campanyes a Polònia organitzades pel Govern fa uns anys com prohibir dibuixos animats perquè segons ells transmetien la homosexualitat va provocar riures mentre al país s’imposaven decrets-llei contra dibuixos o opinions. A Lituània al 2008 el Parlament Nacional va aprovar una llei conforme no es podia fer propaganda homosexual, i per tant, no es podia parlar d’homosexualitat a les escoles ni enlloc on els menors d’edat poguessin tenir accés a ella, és més, segons fonts governamentals, aquesta llei tracta a la homosexualitat com si fos una malaltia mental o un fet similar a la violència física.

Dels països que he citat anteriorment, la Desfilada de l’Orgull Gay atempta contra els valors tradicionals entre altres coses, fent que el 50% dels homosexuals se sentin discriminats a la Unió Europea. Col·lectius homosexuals de diferents països com els citats anteriorment, afegint Croàcia, se senten discriminades i es troben amb forces polítiques que demanen acabar amb la homosexualitat creant un clima d’intolerància institucional molt elevada.

La nova sentència sobre la donació de sang a fet saltar les alarmes doncs els països són lliures o no d’excloure als homosexuals si els motius estan justificats. Països d’Europa occidental com França, on no es pot donar sang si ets homosexuals, troben en aquesta sentència arguments de sobre per seguir discriminant, i països on no es contemplava ara potser es contempla. A part de França, trobem Àustria, Alemanya, Dinamarca, Països Baixos o inclús Irlanda amb la mateixa legislació.

Això sí, enlloc de aconseguir una Unió Europea que sigui capdavantera en drets humans i igualtat sense discriminacions, només l’ALDE (Liberals i Demòcrates), que representen 67 eurodiputats de 750 van posar el crit al cel al sortir la sentència perquè permetia a nous països sumar-se a la discriminació fent-la legal. El mateix partit que porta des del principi al costat de les associacions en pro dels drets dels homosexuals i la igualtat sense cap tipus de discriminació.

En conclusió, estem criticant contínuament a Rússia o altres països que estan fent el mateix que nosaltres en aquest camp, i enlloc de canviar nosaltres per ser un referent en matèria de llibertats, esperem que els altres canviïn perquè és més fàcil que no pas fer-ho nosaltres. Doncs sincerament, aquesta Unió Europea de desigualtat i discriminació on no som capaços de vetllar pels nostres conciutadans, que dona lliçons però no se les aplica a sí mateixa, demostra que el projecte comú social i de llibertats no existeix i ningú tret d’una minoria sembla que el vulgui actualment.