Via Canadenca

“Ante la situación creada por los sucesos desarrollados en el palacio del Congreso, y para evitar cualquier posible confusión, confirmo que he ordenado a las autoridades civiles y a la Junta de Jefes del Estado Mayor que tomen las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente.”

Rei Joan Carles I

La societat espanyola té la particularitat de ser massa sentimental en les qüestions que rauen en la forma de ser, siguin catalans o castellans, valencians o gallecs, els impulsos han marcat la nostra política. Jaume Balmes ens deia que les passions són bons instruments, però mals consellers, on un home sense passions és fred, però un home dominat per les passions, cec. Crec que la societat espanyola sempre ha sigut cega al estar d’esquenes a les decisions polítiques i acatar-les, opinant però prou més.

Introducció

Al llarg dels últims anys, el problema català, en els seus particularismes, només afectava Catalunya, però ara que s’ha de formar un Govern, o fins i tot, ha d’haver-hi una estabilitat, el problema català s’ha convertit en un problema estatal. La diferència entre el “seu” problema, i el problema “de tots” és una clivella que ja no existeix i la frontera que ho separava s’ha fet completament porosa. Des de les institucions de l’Estat, s’ha tornat a veure que aquella retòrica de “governar sense necessitat de catalans” que va popularitzar Aznar, aleshores camuflava el que avui en dia surt a la superfície: Aznar no va governar mai sense els catalans.

En les eleccions de 1996, el Partit Popular va col·laborar amb Convergència i Unió, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària. Una cosa que podria semblar impensable degut la retòrica jacobina  de José María Aznar, un pacte amb els partits polítics nacionalistes, provoca que es pugui pensar més enllà de la estètica. Com es ben sabut, entre el Rei Juan Carlos I de España i José María Aznar les relacions no eren gens bones, però tot i així, el President del Govern aplicava el que li deia el monarca. A les eleccions de 2000, amb majoria absoluta del Partit Popular, Aznar rep el suport de Convergència i Unió i Coalició Canària. Podria passar per un fet aïllat, però en la política el que sembla, és.

Mentrestant, les relacions entre la Generalitat i la Casa Reial són excepcionalment bones, regna la bona sintonia entre totes dues institucions i més enllà de lo protocol·lari, la cordialitat es bona. Paraules com les de Jordi Pujol senyalen que aquesta relació es veia bona perquè permetia l’encaix de Catalunya i Espanya, tot i que als últims moments no fos del tot positiva pel rumb cap a l’independentisme. I és aleshores quan, després de diferents moments transcendentals, el Rei Joan Carles I de España abdica en pro del seu fill Felip VI d’Espanya quan l’independentisme català arriba als màxims històrics.

Més enllà del titular

A partir d’aquest punt, comencem a trobar un gir. La premsa busca en el nou monarca un guió molts cops fal·laç doncs sense que hi hagin declaracions, des del Palau de la Moncloa s’informen de “possibles sensacions” o directament expressions com “transmetia” més enllà del que deia. En unes eleccions catalanes a l’horitzó doncs la pressió ciutadana ja preveia que a finals del 2014 es farien eleccions, tan el PSOE amb Pedro Sánchez, com el PP amb Mariano Rajoy prenen dues vies diferents. Mentre la primera força citada aposta per una reforma constitucional com a punt de fuga de l’independentisme, doncs creu que això es solucionarà d’aquesta forma, la segona decideix la inacció, no passarà res i per tant no hem de fer res. Aleshores passen dues coses que van passar per alt i aquí és on podríem començar a sospitar d’una possible “Via Canadenca” cap a l’autogovern de Catalunya.

La primera és l’audiència entre Artur Mas, vist per molts com el creador i adalid de l’independentisme, i el rei Felip VI d’Espanya. Una recepció molt cordial, on diferents aspectes com el contacte físic entre totes dues persones demostra complicitat, com també bones relacions. Tot i les diferents cites, la relació que es mostrava era aquesta, on fins i tot es va dir que era Artur Mas qui controlava la situació per provocar que el monarca passés darrere d’ell a la recepció amb la premsa.

La segona senyal és la no-aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, on el Govern Central pot intervenir el Govern d’una Comunitat Autonòmica si no es respecta l’interès general d’Espanya. Un article on des de figures com Alfonso Guerra han demanat la seva aplicació, i alguns membres del Partit Popular, aquest últim ha acabat admetent públicament que descarten aplicar l’article. De la mateixa forma que ha passat amb la intervenció del FLA, on s’ha passat de la eliminació a la regulació, i de la regulació al control sobre el que s’utilitza finalment, d’una acció preventiva a una posterior.

Tot i això, la premsa espanyola i catalana han fet ressò de les intencions més enllà de la realitat, un fet que demostra fins a quin punt valorem les intencions i no la feina realment assolida.

27-S: el punt d inflexió

Després de declaracions, amenaces, dies solemnes o la reivindicació de fets, les eleccions al Parlament de Catalunya del 27-S mostren un punt d’inflexió. L’independentisme, que segueixo destacant que busca ser un autogovern, és l’opció amb més representació política, però amb un 48% dels vots; i per altra banda, hi ha des d’opcions a favor d’un referèndum fins a posicions que mantenen l’estatus quo actual, sent aquest últim la opció menys votada, doncs les forces reformistes van superar les de l’estatus quo.

Com a conseqüència d’això, comença la campanya política de les eleccions generals a les Corts Espanyoles centrant-se diferent segons les forces polítiques. El Partit Popular com a garant de la unitat d’Espanya i del marc constitucional actual; el PSOE com a garant de la unitat d’Espanya i a favor de canviar el marc constitucional actual; Podemos com a garant de la unitat d’Espanya però sempre que aquesta sigui votada en un referèndum a Catalunya després de canviar la Constitució; i per últim Ciutadans que defensava el mateix que el Partit Popular.

Com podem veure doncs, el “debat català” ha passat a ser un “debat de caire nacional”. Els resultats de les eleccions obren la porta a la ingovernabilitat, com també a pactes d’estabilitat que ensorrarien forces polítiques. Però tornem a Felip VI d’Espanya, tot i la hostilitat que mantenen des del Govern de l’Estat, el monarca no deixa de tenir relació cordial amb el President Mas, amb els seus discursos institucionals respectius, però sí apel·lant tots dos a respectar les lleis establertes, més decantant-se pel marc legal que no pas per la unitat de l’Estat.

El discurs de Nadal de Felip VI d’Espanya no pot passar per alt, apel·lant a la unitat dels espanyols, reconeixent en Espanya “un Estat que reconeix la nostre diversitat en l’autogovern de les nostres nacionalitats i regions”, com també “exercir la política des del diàleg, la concertació i el compromís”, a més, va fer una crida recalcant la pluralitat política, el diàleg i que es prenguin les millors decisions que resolguin els problemes dels ciutadans”, com també “adequar el progrés polític a la realitat de la societat espanyola d’avui”. Però utilitzant finalment una expressió “esperit d’unió”.

L’ordre en el caos

Gairebé per sorpresa, quan estàvem a menys de 48 hores de la proclamació d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, el President Mas fa un pas al costat i Carles Puigdemont, batlle de Girona, és l’escollit a l’endemà President de la Generalitat de Catalunya amb el suport de Junts pel Sí i la CUP. A l’endemà de la decisió del Parlament, la Presidenta del Parlament no va ser rebuda per Felip VI d’Espanya, un gest que ha provocat una gran repercussió on fins i tot Pedro Sánchez, Secretari General del PSOE, ha admès que el monarca ha fet malfet en no rebre a la Presidenta del Parlament, com també ha telefonat al President de la Generalitat escollit, Carles Puigdemont.

Hores abans, el PSOE, en senyal de cordialitat cap als grups independentistes catalans, ha cedit quatre senadors, dos cap a Democràcia i Llibertat, i dos cap a Esquerra Republicana de Catalunya, obrint un cisma dins del seu partit al ser titllat de còmplice de l’independentisme. Una crítica també repetida a les files del Partit Popular contra el dirigent socialista.

Per altre banda, el Govern en funcions, ha portat davant l’Advocacia de l’Estat si el jurament del càrrec que va fer el President de la Generalitat és constitucional i correcte al no citar ni al Rei ni a la Constitució. Però, per altra banda, un fet que sembla ser que hagi passat per alt: el President del Govern en funcions, Mariano Rajoy, ha descartat aplicar, sota qualsevol precepte, l’article 155 de la Constitució Espanyola, anteriorment citat, després de reunir-se amb el rei Felip VI d’Espanya.

Això demostra cert ordre en el caos de la situació política, on trobem dos bàndols. El primer bàndol estaria format per polítics del PSOE i del PP a favor de la unitat d’Espanya però sense hostilitat real contra l’independentisme català, com podria ser Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, on també hi ha ministres com Garcia Margallo. I un altra completament hostil amb totes les conseqüències format per Soraya Sáenz de Santamaria, Susana Díaz o ministres com Montoro.

Davant d’aquesta situació, no es casual que durant aquesta última etapa de la legislatura, ni tampoc ara, no s’hagi aplicat l’article 155, no s’hagi “tancat” el FLA entre altres polítiques que l’Estat té competències per re-centralitzar. Però també hi ha hagut un canvi de retòrica per part de l’independentisme, passant de les declaracions institucionals i el no acatament, a voler incomplir algunes sentències del Tribunal Constitucional i forçar el diàleg amb l’Estat. Convergent totes dues tendències cap un punt d’enteniment.

Nous horitzons

La figura de Felip VI, les accions de Pedro Sánchez o Rajoy, com també el canvi de retòrica de l’independentisme, desvelen un horitzó al qual serà molt semblant al del Canadà quan va aconseguir la plena sobirania pròpia mantenint el mateix cap d’Estat, la Reina Isabel II. Es coneix com Acte de Constitució de 1982, on el Regne Unit reconeixia la plena sobirania del poble canadenc, declarant-lo sobirà gràcies a que aquest no s’hauria de valdre més del poder que exerceix el Parlament Britànic, fent innecessari,  gràcies a una part de l’Acta, que aquest últim no promulgués cap Acte al respecte.

Així doncs, no descartaria que en el cas de l’autodeterminació de Catalunya, el propi monarca Felip VI d’Espanya, decidís tirar endavant un referèndum a través dels dirigents dels dos màxims partits de les Corts, on segurament sortiria el “Sí” perquè no existiria aleshores cap risc legal, però de la mateixa forma que al Canadà, es compartiria Cap d’Estat per no provocar trencaments innecessaris, creant-se un símil de Commonwealth però amb Espanya i Catalunya. Com es va demostrar durant el Cop d’Estat del 23-F, el Rei d’Espanya pot exercir una potestat més enllà de la que li marca la Constitució, per tant, res es pot descartar.

La Santa Seu i la qüestió palestina

Des del 1947 la posició de la Santa Seu respecte la situació política de Terra Santa ha sigut clara, els Sants Llocs no poden estar sota custòdia jueva pel seu interès vital. L’enfrontament de la teologia mesclat amb la política feia que fos impensable que es donés aquesta situació. Com a conseqüència d’això, la Resolució de Partició, on es creava un Estat jueu i un Estat àrab, va ser vista amb bons ulls pel Vaticà, però al ser declarada nul·la pels països àrabs mai es va aplicar. Amb la mateixa filosofia política que la de les Croades, Pius XII va fer una crida a través de l’Encíclica In Multiplacibus Curis, a protegir els Sants Llocs i la pròpia Jerusalem i establir amb garanties internacionals perquè hi hagués llibertat d’accés i de culte a tots els Sants Llocs de Palestina.

Com a conseqüència de les demandes per part de la Santa Seu d’internacionalitzar Jerusalem, al 1948 la Santa Seu no va reconèixer a l’Estat d’Israel, però com es van acordar altres punts, per tant, de facto la Santa Seu havia reconegut al nou país. Més endavant, al 1949, el mateix Pontífex va fer una altra Encíclica, Redemptoris Nostri Cruciatus, per protegir als refugiats palestins, doncs molts ells eren cristians, i també donar-li un estatus internacional als Sants Llocs. A l’any següent, el Vaticà va intentar que les Nacions Unides aprovessin una resolució sobre Jerusalem i els Sants Llocs però no va prosperar, i fins i tot després de reunions entre ministres israelians i Pius XII van acabar com si no haguessin passat mai.

El Concili Vaticà II: un nou rumb

Com a conseqüència de l’obertura del Concili Vaticà II per part de Joan XXIII per obrir les portes a una modernització dels mètodes, com també en el sentit que predominés la missió pastoral, el seu successor, Pau VI va seguir amb el Concili després que l’anterior Papa morís un any després d’iniciar-se. Per tal de demanar forces per seguir endavant amb les reformes que s’estaven fent, el nou Pontífex va decidir que era l’hora de fer un viatge a Terra Santa, acabant amb qualsevol continuisme però al mateix temps reivindicant la importància dels Sants Llocs.

Així doncs, com no tenien relacions oficials amb Israel va decidir arribar a Jerusalem a través de Jordània, on va ser rebut pel Monarca Haiximita.  En aquesta visita va arribar fins a Jerusalem, aleshores en mans de Jordània, i després va endinsar-se a territori israelià, rebut pel President del País amb els més alts honors. Visitant Terra Santa com a peregrí, doncs a Israel no anava com a Cap d’Estat, al poble de Getsemaní va besar el terra, establint-se la tradició que faria popular el Pontífex Joan Pau II.

Al 1965, al concloure el Concili, es va promulgar la declaració Nostra Aetate, on s’afirmava, de forma rotunda:

Tot i que les autoritats dels jueus amb els seus seguidors reclamen la mort de Crist, però, el que en la seva Passió es va fer, no pot ser imputat ni indistintament a tots els jueus que aleshores vivien, ni als jueus d’avui. I, si bé l’Església és el nou Poble de Déu, no s’ha d’assenyalar als jueus com reprovats de Déu ni maleïts, com si això es dedueix de les Sagrades Escriptures. Per tant, procurin tots no ensenyar res que no estigui d’acord amb la veritat evangèlica i amb l’esperit de Crist, ni en la catequesi ni en la predicació de la Paraula de Déu. A més, l’Església, que reprova qualsevol persecució contra els homes, conscient del patrimoni comú amb els jueus, i impulsada no per raons polítiques, sinó per la religiosa caritat evangèlica, deplora els odis, persecucions i manifestacions d’antisemitisme de qualsevol temps i persona contra els jueus.

Tot i així, la Guerra dels Sis Dies i les fronteres que s’establirien completament dictades pels armisticis feien que el Vaticà veiés amb certa distància la situació dels cristians a Israel doncs els Sants Llocs estaven en possessió de les autoritats israelianes. Com a conseqüència d’això, al 1967, el Pontífex tornar a demanar un estatut especial internacionalment garantit per Israel i els Sants Llocs, una posició que manté des d’aleshores fins a dia d’avui. La situació dels cristians dins d’Israel seguia sent la principal preocupació de la Santa Seu.

A més, les diferents persecucions que s’estaven portant a cap als països àrabs contra els cristians tampoc ajudaven a que el Vaticà pogués establir un cert acord amb Israel doncs aquest estava enfrontat a tots els països àrabs, i per por a represàlies contra els cristians en aquests països, la Santa Seu va mantenir-se cauta. Però això va canviar al 1987 amb Joan Pau II, doncs va reconèixer que el poble jueu tenia dret a tenir una pàtria.

Els Acords d’Oslo

El 1993 va ser l’any transcendental doncs l’Autoritat Palestina es consolidava com a garant de Palestina i aquesta reconeixia a Israel com Estat al signar-se els Acords d’Oslo. És important senyalar que fins aleshores no existia Palestina de forma oficial doncs els territoris eren repartits entre Egipte, Israel i Jordània. Així doncs, al 1993 es va consolidar que les fronteres dels territoris palestins serien Cisjordània i Gaza, on l’Autoritat Palestina tindria el control. Una curiositat és que els Llocs Sagrats musulmans de Jerusalem encara els controla el Regne de Jordània.

Els Acords d’Oslo i la Declaració de Pau entre Israel i Jordània després de 46 anys de guerra, provocaven que la Santa Seu reconegués a Israel a l’any següent, 1994. Fent que les relacions entre Israel i la Santa Seu tinguessin molts bons resultats. Mentre que per altra banda, molts cristians que van quedar als territoris de Cisjordània o Gaza, veuen a Israel com un invasor dels Sagrats Llocs i no permetre’ls l’accés a aquests, incrementant-se des de l’escalada de tensions entre Israel i l’Autoritat Palestina arran de la Segona Intifada i els grups terroristes que operen als territoris palestins.

El Vaticà i l’Autoritat Palestina

Segons declaren diferents autoritats religioses cristianes palestines, el conflicte fa que els cristians a Israel tinguin dificultats per anar a resar, com també per accedir als Sants Llocs, que estan a territori israelià, però es veuen que no poden passar al tractar-los com a musulmans palestins, incrementant la tensió entre les pròpies comunitats cristianes i l’Estat d’Israel. Així mateix i com a conseqüència d’això, les autoritats religioses demanen que els Sants Llocs siguin de lliure accés pels cristians com també a favor de la llibertat religiosa, tal com es feia al costat palestí de Jerusalem arran dels tractats de la Santa Seu i l’Autoritat Palestina de l’any 2000.

Mentre que identifiquen Palestina com un lloc al que han arribat al ser desplaçats dels seus orígens, les comunitats cristianes palestines de Cisjordània demanen acabar amb el conflicte com també amb la quantitat d’impediments que no els permeten el pas. Això va tenir el seu punt clau en la votació a les Nacions Unides on s’establia a Palestina com un Estat Observador no membre de les Nacions Unides al novembre de 2012.

En els punts que tractava l’exposició del Representant de la Santa Seu, apel·lava a la resolució 181 de 1947 de l’Assemblea de les Nacions Unides, al crear les bases jurídiques per l’existència de dos Estats, “un dels quals no ha estat constituït en els successius seixanta-cinc anys, mentre que l’altre ha vist la llum”. A més, apel·lava a la Pau demanant no més terrorisme, no més guerra i sang, instaurant una Pau duradora basada en la justícia, la veritable reconciliació. Així mateix reconeixia el dret internacional de de l’Estat d’Israel com també igualment s’havia de reconèixer que el poble palestí ha de tenir una pàtria independent sobirana, per viure en dignitat i viatjar lliurement. Finalitzant el punt amb “que la solució dels dos Estats esdevingui una realitat i no segueixi sent un somni”.

Els altres punts establien que era fonamental la votació com també el rol de la Santa Seu sent mediadora entre els dos pobles per reprendre les negociacions de bona fe i evitar accions que siguin contradients per la bona voluntat i la sincera recerca de solucions, demanant que es prenguin decisions valentes com també decisions valentes. Acabant amb la declaració de felicitat de la Santa Seu davant els acords que tenien el Vaticà i l’Autoritat Palestina des de l’any 2000, on es donava suport al reconeixement d’un estatut especial internacionalment garantit de la ciutat de Jerusalem, per preservar la llibertat de religió i consciència, com també el caràcter de Jerusalem com a Ciutat Santa, i el respecte i accés als Sants Llocs ubicats en la mateixa.

D’Autoritat Palestina a Estat Palestí

El 26 de Juny de 2015 el Bolletino del Vaticà anunciava la “Firma de l’Acord Global entre la Santa Seu i l’Estat de Palestina”. Per primer cop el Vaticà es dirigia a l’Autoritat Palestina com Estat de Palestina, reconeix així l’existència de l’Estat.

Si analitzem el comunicat conjunt, s’informa que l’Acord signat segueix a l’Acord entre la Santa Seu i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina el mes de febrer de l’any 2000, conforme es declara que està compost d’un preàmbul i 32 articles distribuïts en vuit capítols. On es cobreixen aspectes essencials de la vida i l’activitat de l’Església en l’Estat de Palestina, reafirmant-se a la vegada el suport a una solució negociada i pacífica de la situació a la regió.

A continuació, el Secretari per les Relacions dels Estats, Monsenyor Paul Gallagher, destaca que aquest acord ha sigut signat per la Santa Seu i l’Estat de Palestina, demostrant així un esforç per part de la Autoritat Palestina on es va acabar amb el reconeixement de Palestina com un Estat Observador no-membre de les Nacions Unides. Com també reivindica la transcendència de l’Acord al establir-se una base legal per l’Església com també la Solució dels Dos Estats per tal d’arribar a una pau estable. A més, afegeix que aquest Acord demostra el diàleg i la cooperació i serveixi d’exemple per altres països musulmans.

Davant d’aquestes paraules, la resposta del Dr. Al-Malki, Ministre d’Assumptes Exteriors de l’Estat de Palestina es de ple agraïment, destacant els rols que han jugat tan el President Abbas com el Papa Francesc. A més, també declara que és un Acord que continua amb el que s’establia l’any 2000, establint-se la visió comuna de les dues parts a favor de la pau i la justícia a la regió, la protecció de les llibertats fonamentals, com també l’estat i protecció dels Sants Llocs, com també el procés d’enfortiment de l’Església Catòlica a Palestina.

Afegint l’agraïment de la reivindicació de les fronteres de 1967 per constituir els dos Estats doncs és compatible amb la pau i justícia a la regió. A més, afegeix: “L’acord enforteix els nostres llaços amb disposicions noves i sense precedents relatius a l’estatut especial de Palestina com el lloc de naixement del cristianisme i el bressol de les religions monoteistes. Encarna nostres valors compartits de llibertat, la dignitat, la tolerància, la convivència i la igualtat per a tothom.” I “Aquests són els valors i principis que reflecteixen les creences i aspiracions del poble palestí i el seu lideratge, i són la base sobre la qual seguim lluitant per establir el nostre estat independent i democràtic.

Concloent, el 2 de gener de 2016, dia de d’entrada en vigor de l’Acord entre la Santa Seu i l’Estat de Palestina”, esdevé un precedent per la situació dels cristians dels països àrabs, com també de les relacions entre Israel i Palestina, ara a ulls de la Santa Seu i l’Església Catòlica Romana, dos Estats sobirans.

Caldran nous “dreyfusards”?

“Veritablement assistim a un espectacle infame; per proclamar la innocència dels homes coberts de vicis, deutes i crims, acusen un home de vida exemplar. Quan un poble descendeix a aquestes infàmies, està pròxim a corrompre’s i aniquilar-se.” Émile Zola

Els anys  2007 i 2008, la sala Bataclan va ser objecte d’amenaces per part d’islamistes radicals, sent el motiu d’aquestes que la sala estava regentada per jueus, tal com informava aquest dissabte la revista Le Point. Tot i així, les intimidacions per part d’islamistes sobre els propietaris de la Bataclan van veure el seu màxim apogeu quan a l’any següent, membres del grup terrorista Jaish al-Islam van confessar que tenien un projecte per atemptar a la sala de festes segons gravacions de la Direcció General de Seguretat Interior francesa.

L’atemptat a una escola jueva anys després, el 2012, a Toulouse, va marcar un abans i un després en la vida dels jueus francesos. Tot i que l’Estat va reforçar la vigilància policial en tots els centres confessionals de França, la comunitat jueva francesa va dialogar amb el Primer Ministre Benjamin Netanyahu. El Vicepresident de la comunitat jueva a Paris va transmetre al PM que la intenció de l’atemptat no era altra que la de matar jueus a l’escola. Aquesta resposta va tenir com a conseqüència la declaració de la Conferència de Rabins Europeus, on s’expressava amb gran inquietud l’urgent necessitat de garantir que es prenguin les mesures de seguretat oportunes perquè no perillin les institucions jueves a Europa.

En una Europa tenyida pel dol degut a l’atemptat múltiple de Paris a mans de l’Estat Islàmic, s’han obert de nou ferides al respecte, i sobre si realment els jueus estan segurs a França. Un punt important a destacar és que el grup de rock dels Estats Units, Eagles of Death Metal, que actuava a la sala al moment de l’atemptat, havia fet una gira per Israel, i havia rebut certes amenaces dels grups BDS (favorables al boicot dels productes israelians). Tal com informava el The Jerusalem Post, aproximadament 6.500 jueus han marxat de França cap a Israel perquè no se senten segurs, i és possible que a finals de 2015, com a conseqüència d’aquestes últimes situacions, la xifra augmenti fins als 8.000. Això, en comparació amb l’any passat, on 7.200 jueus van marxar de França cap a Israel suposa un increment el 10% segons xifres de l’Agència Jueva.

Tot i les xifres però, la crida de Manuel Valls a tranquil·litzar la comunitat jueva fa uns anys no va ser en va, i això s’ha demostrat en el sentiment de pertinença a la República Francesa d’aquesta comunitat. Emblemes nacionals com la bandera francesa i la presència de representants militars, religiosos i polítics a la Sinagoga Central de Paris, demostren un esperit de unitat sense fissures. Al mateix temps, el fantasma de l’antisemitisme està tornant a França.

El mateix antisemitisme sense proves que va culpar a Capità Dreyfus d’altra traïció, des de diferents webs i blogs s’assenyala indirectament  i altres directament que el responsable dels atemptats és Israel i la comunitat jueva. Lluny queda la valentia de Zola, les línies del “J’accuse” per allunyar de nou el fantasma de l’antisemitisme francès, dels plantejaments exposats a les primeres línies d’aquesta columna que li van valer l’exili: “Veritablement assistim a un espectacle infame; per proclamar la innocència dels homes coberts de vicis, deutes i crims, acusen un home de vida exemplar.”

El político y la escritora

Este lunes leíamos en la sección de crónica internacional  de los periódicos que el Presidente de Bielorrusia había sido reelegido democráticamente para seguir dirigiendo el país, mientras que en la sección de cultura teníamos que la nueva Premio Nobel de Literatura era de allí. Un hecho poco casual pues nos llegan pocas noticias de tal lugar, al ser el último bastión del socialismo de estado en la vieja Europa.

Presentándose en las elecciones presidenciales desde 1994 hasta las de este domingo, solamente en las elecciones de 2001 consiguió un resultado inferior al 80% de los votos, siendo el porcentaje del 77.4%. Este hecho ha levantado polémica pues desde Estados Unidos y la Unión Europea se le ha llamado “el último dictador de Europa”. Desde denuncias por fraude electoral, como también la persecución de opositores y acusado por la oposición de violar los Derechos Humanos, la imagen de Aleksandr Lukashenko no queda exenta de polémica.

Analizando sus cuatro mandatos como Presidente, podemos destacar las continuas reformas económicas, políticas y diplomáticas. Analizando las reformas económicas, se puede destacar el carácter estatal de la economía, muy dependiente de la rusa en el fondo, para poder desarrollar una economía doméstica propia. Un ejemplo de la estatización de su economía es que el 80% de la industria está en manos del Estado, siendo la agricultura y la minería los principales sectores económicos. Curiosidades al respecto, su tasa de desempleo era del 1% según datos del 2009, citando fuentes gubernamentales.

Dentro de las reformas políticas está su rusificación convirtiendo el país en un régimen presidencialista. Aunque en 1996, 70 diputados de 110 de la Duma presentaron una moción de censura contra él, pero organizó un referéndum ganando con el 70% de apoyo. Este hecho provocó que automáticamente fuese elegido hasta 2001. Debido a esto, y a la transformación de convertir el país en bicameral, provocó que incluso el expresidente del Parlamento lo calificase de farsa política. Aunque la Constitución de Bielorrusia limitaba el mandato a dos legislaturas, Lukashenko organizó un referéndum consiguiendo con el 86% de los votos, eliminar dicho límite.

Y en el último ámbito, el diplomático, sus principales aliados son Rusia y China. Siendo uno de los socios de la Unión de Rusia y Bielorrusia, la Comunidad Económica Euroasiática o más adelante la Unión Aduanera Euroasiática. De la misma forma que debido a su política respecto la oposición, la Unión Europea ha sido muy reticente respecto a las políticas del país. Históricamente, cabe destacar el papel de Sadam Husein y Slobodan Milosevic, con quien el Gobierno Bielorruso mantenía buenas relaciones. Como consecuencia del apoyo del Departamento de Estado a la oposición, las relaciones con Estados Unidos son casi inexistentes, un hecho que puede demostrar la falta de tolerancia respecto a la oposición en el país.

Y rodeada de toda esta situación, aparece Svetlana Alexiévich recibiendo el Premio Nobel de Literatura este año. Una pluma muy crítica con el Gobierno y siendo al mismo tiempo reflexiva sobre porqué ocurren las cosas. Aun así, en una entrevista señaló: “Para la libertad hace falta gente libre y esa todavía no existe”, comentando así la situación en su país. Es quizás por ello que al haber ganado el Nobel, en un país con una cultura social soviética, donde esta es muy importante al estar por encima de la política, sea dentro de unos años un referente para la oposición, consiguiendo que se junten y, como también señala, dejen de preocuparse por su vanidad y se den cuenta de la responsabilidad que tienen.

European Star Line

Després de molts esforços, un projecte on molts actors tenien dipositades moltes esperances, va començar marcant un abans i un després en el que a globalització es referia unint gent de molts llocs fent que inclosos polítics prenguessin part per acabar creant un grandiós projecte. Parlo de la White Star Line.

A ulls seus, res era impossible i això va fer que invertint milions aconseguissin crear la Classe Olympic, formada per tres vaixells únics que superaven qualsevol altre rival, Olympic, el Titanic i el Britannic. Vaixells que superaven a qualsevol rival en luxe i també eslora, fent que això els projectés com una de les companyies més potents i més selecte que existís. Si la Cunard Line era sinònim de velocitat, la White Star Line era sinònim de luxe i grandiositat. Semblava que fos poc important la tècnica perquè el que importava segons ells no era la velocitat sinó la opulència.

Dels tres vaixells insígnies de la Classe Olympic, tots ells es van enfonsar. El RSM Titanic com coneixem tots en el seu viatge inaugural xocant contra un iceberg que no s’esperava que estigués allà degut a la ruta presa, el HMHS Britannic durant la Primera Guerra Mundial xocant contra una mina al costat de la illa grega de Kea, i al primer de tots el RMS Olympic xocant contra un cuirassat. Abans que els bucs insígnies, van perdre al 1873 el RMS Atlantic que va naufragar, el SS Naronic al 1893 que va desaparèixer i el RMS Republic al 1903 que va xocar contra el SS Florida enfonsant-se.

La Unió Europea, de la mateixa forma que la White Star Line, també està seguint una espiral de desastres començant per la caiguda de Xipre i la seva economia, després Irlanda amb la caiguda de la Bolsa de Valors, i per últim en una primera fase que conclou amb Portugal, on la crisis del deute sobirà europeu i els cinc rescats van fer enfonsar el Govern de Socrates.

Potser per la seva magnitud, el podríem considerar un Classe Olympic dins la crisi europea, i és el cas de Grècia, on l’iceberg del deute va enfonsar completament el país fent caigués el Govern havent-hi fins i tot la necessitat de convocar diferents eleccions fins avui en dia que governa Tsipras. La demora dels pagaments pot enfonsar l’economia francesa, doncs aquesta està estretament vinculada a la tornada de les inversions fetes mitjançant el rescat dels països, on després d’unes retallades de 65.000 milions la situació política és insostenible.

Només en el cas de Grècia, França té dipositats més de 40.000 milions al país que formen part del rescat cap al país, que poden ascendir a més de 72.000 milions si Grècia surt de l’euro. Això, sumat als 11.630 milions que el país li deu a Rússia per la cancel·lació de la entrega dels porta-avions Classe Mistral, el país de l’Hexagon afrontarà una crisi sense precedents al no tenir diners per fer front a les despeses nacionals ni tampoc a Rússia.

Així doncs, un dels països-bandera de la Unió Europea, de la mateixa forma que HMHS Britannic, pot trobar la seva desfeta a les costes gregues. No oblidem que Atenes té mar. Només queda doncs una resposta a una pregunta, qui serà el RMS Olympic, el país insígnia a la Unió Europea que s’enfonsarà amb la marca? Recordem una cosa, l’ordre dels factors, no altera el producte.

Traïció a la coherència

Avui en dia costa molt mostrar que estàs a favor del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial, s’està perseguint a les xarxes i mediàticament a tothom qui és partidari de la austeritat perquè ens ha anat molt bé tenir governants que excedien límits que mai havien d’haver sobrepassat, però per un grapat de vots ho feien.

Grècia s’està fent l’amotinat de la Unió Europea mentre altres països apliquen les reformes que li dicta correctament la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Aquest fet pot semblar inverosímil però els països que han fet cas i han mostrat cordialitat amb aquestes institucions estan millorant la seva situació enfront els que no ho fan.

El FMI té raó, Grècia no fa els deures que li encarreguen, i segurament no els ha fet mai i per això estan com estan. Diu el refrany que com més alt pugis, més dura serà la caiguda, i en el cas de la República Helena la ciutadania ha sigut còmplice del que han fet els seus polítics, és més, ha estat qui ha donat suport a seguir manipulant dades i a seguir creient viure en un somni mentre la realitat era ben diferent. La societat grega és responsable del seu futur com ho és també qualsevol altre societat que hagi donat suport a polítics que sabent que els enganyaven, els han seguit votant.

La democràcia sempre és la voluntat de la majoria, i en el cas grec, com en el cas espanyol, el votant ha estat còmplice dels seus representants. A Grècia van fer unes eleccions en plena crisi on va guanyar Nova Democràcia pactant amb el PASOK, i la gent estava contenta i alegre perquè no havia guanyat Syriza. Tot i així, sabien que aquests partits havien manipulat les dades que entregaven a la Unió Europea i a les institucions de la mal anomenada “Troika”. Els governants grecs toleraven enganyar a les institucions que les havien d’ajudar, i els ciutadans sabien que mostraven dades falses perquè vivien la no-aplicació de determinades mesures.

A Grècia va guanyar Syriza i el Govern no ha fet res per millorar la situació dels grecs, és més, a seguit pujant i pujant quan tothom li deia que no podia. Democràticament el poble hel·lè va signar uns contractes a través dels seus representants per entrar a la Unió Europea, per complir uns principis i uns requisits, i per tant té uns deures i uns drets. Aquests deures s’han de complir i més per tal de garantir la estabilitat d’aquest projecte que és la Unió Europea. Donar un cop a la taula per mostrar rebel·lia contra òrgans superiors pot ser positiu per un partit davant l’opinió del país, però a la llarga aquest cop el poble l’oblida i els òrgans superiors no.

Si vas al metge perquè et fa mal el peu, no li diguis que et fa mal la mà, i després quan et dona un tractament adequat a la ma et queixes que no t’ha solucionat el problema i és més, enlloc de només el peu, ara també et fa mal el genoll per no tractar-te a temps. En aquest cas el FMI i la Comissió Europea són els metges, i el pacient és Papandreu/Samaras/Tsipras. Tots han mostrat números que no són, i tots busquen la cura al que no tenen per benefici electoral propi.

Així doncs no esperin que la Unió Europea funcioni quan els seus ciutadans, per tal de viure més enllà de les seves possibilitats, en gran part dels països han votat a gent que pensa més pel benestar del seu propi país que no pas pel benestar comunitari.

Homofòbia institucionalitzada

Superioritat moral sense límits o fer de fiscal d’allò que tu fas però no deixes fer als altres. Així podríem resumir el dret a mirar cap a una altra banda de la Unió Europea en matèria dels drets dels col·lectius homosexuals, bisexuals i transsexuals. La tolerància a la homofòbia dins la Unió Europea és molt amplia, començant per un dels països fundadors com és França i acabant amb Polònia.

Països com Lituània, Letònia, Bulgària, Polònia o Hongria tenen la homofòbia com un referent necessari per tal de voler la supervivència dels valors tradicionals. Campanyes a Polònia organitzades pel Govern fa uns anys com prohibir dibuixos animats perquè segons ells transmetien la homosexualitat va provocar riures mentre al país s’imposaven decrets-llei contra dibuixos o opinions. A Lituània al 2008 el Parlament Nacional va aprovar una llei conforme no es podia fer propaganda homosexual, i per tant, no es podia parlar d’homosexualitat a les escoles ni enlloc on els menors d’edat poguessin tenir accés a ella, és més, segons fonts governamentals, aquesta llei tracta a la homosexualitat com si fos una malaltia mental o un fet similar a la violència física.

Dels països que he citat anteriorment, la Desfilada de l’Orgull Gay atempta contra els valors tradicionals entre altres coses, fent que el 50% dels homosexuals se sentin discriminats a la Unió Europea. Col·lectius homosexuals de diferents països com els citats anteriorment, afegint Croàcia, se senten discriminades i es troben amb forces polítiques que demanen acabar amb la homosexualitat creant un clima d’intolerància institucional molt elevada.

La nova sentència sobre la donació de sang a fet saltar les alarmes doncs els països són lliures o no d’excloure als homosexuals si els motius estan justificats. Països d’Europa occidental com França, on no es pot donar sang si ets homosexuals, troben en aquesta sentència arguments de sobre per seguir discriminant, i països on no es contemplava ara potser es contempla. A part de França, trobem Àustria, Alemanya, Dinamarca, Països Baixos o inclús Irlanda amb la mateixa legislació.

Això sí, enlloc de aconseguir una Unió Europea que sigui capdavantera en drets humans i igualtat sense discriminacions, només l’ALDE (Liberals i Demòcrates), que representen 67 eurodiputats de 750 van posar el crit al cel al sortir la sentència perquè permetia a nous països sumar-se a la discriminació fent-la legal. El mateix partit que porta des del principi al costat de les associacions en pro dels drets dels homosexuals i la igualtat sense cap tipus de discriminació.

En conclusió, estem criticant contínuament a Rússia o altres països que estan fent el mateix que nosaltres en aquest camp, i enlloc de canviar nosaltres per ser un referent en matèria de llibertats, esperem que els altres canviïn perquè és més fàcil que no pas fer-ho nosaltres. Doncs sincerament, aquesta Unió Europea de desigualtat i discriminació on no som capaços de vetllar pels nostres conciutadans, que dona lliçons però no se les aplica a sí mateixa, demostra que el projecte comú social i de llibertats no existeix i ningú tret d’una minoria sembla que el vulgui actualment.