Des del 1947 la posició de la Santa Seu respecte la situació política de Terra Santa ha sigut clara, els Sants Llocs no poden estar sota custòdia jueva pel seu interès vital. L’enfrontament de la teologia mesclat amb la política feia que fos impensable que es donés aquesta situació. Com a conseqüència d’això, la Resolució de Partició, on es creava un Estat jueu i un Estat àrab, va ser vista amb bons ulls pel Vaticà, però al ser declarada nul·la pels països àrabs mai es va aplicar. Amb la mateixa filosofia política que la de les Croades, Pius XII va fer una crida a través de l’Encíclica In Multiplacibus Curis, a protegir els Sants Llocs i la pròpia Jerusalem i establir amb garanties internacionals perquè hi hagués llibertat d’accés i de culte a tots els Sants Llocs de Palestina.

Com a conseqüència de les demandes per part de la Santa Seu d’internacionalitzar Jerusalem, al 1948 la Santa Seu no va reconèixer a l’Estat d’Israel, però com es van acordar altres punts, per tant, de facto la Santa Seu havia reconegut al nou país. Més endavant, al 1949, el mateix Pontífex va fer una altra Encíclica, Redemptoris Nostri Cruciatus, per protegir als refugiats palestins, doncs molts ells eren cristians, i també donar-li un estatus internacional als Sants Llocs. A l’any següent, el Vaticà va intentar que les Nacions Unides aprovessin una resolució sobre Jerusalem i els Sants Llocs però no va prosperar, i fins i tot després de reunions entre ministres israelians i Pius XII van acabar com si no haguessin passat mai.

El Concili Vaticà II: un nou rumb

Com a conseqüència de l’obertura del Concili Vaticà II per part de Joan XXIII per obrir les portes a una modernització dels mètodes, com també en el sentit que predominés la missió pastoral, el seu successor, Pau VI va seguir amb el Concili després que l’anterior Papa morís un any després d’iniciar-se. Per tal de demanar forces per seguir endavant amb les reformes que s’estaven fent, el nou Pontífex va decidir que era l’hora de fer un viatge a Terra Santa, acabant amb qualsevol continuisme però al mateix temps reivindicant la importància dels Sants Llocs.

Així doncs, com no tenien relacions oficials amb Israel va decidir arribar a Jerusalem a través de Jordània, on va ser rebut pel Monarca Haiximita.  En aquesta visita va arribar fins a Jerusalem, aleshores en mans de Jordània, i després va endinsar-se a territori israelià, rebut pel President del País amb els més alts honors. Visitant Terra Santa com a peregrí, doncs a Israel no anava com a Cap d’Estat, al poble de Getsemaní va besar el terra, establint-se la tradició que faria popular el Pontífex Joan Pau II.

Al 1965, al concloure el Concili, es va promulgar la declaració Nostra Aetate, on s’afirmava, de forma rotunda:

“Tot i que les autoritats dels jueus amb els seus seguidors reclamen la mort de Crist, però, el que en la seva Passió es va fer, no pot ser imputat ni indistintament a tots els jueus que aleshores vivien, ni als jueus d’avui. I, si bé l’Església és el nou Poble de Déu, no s’ha d’assenyalar als jueus com reprovats de Déu ni maleïts, com si això es dedueix de les Sagrades Escriptures. Per tant, procurin tots no ensenyar res que no estigui d’acord amb la veritat evangèlica i amb l’esperit de Crist, ni en la catequesi ni en la predicació de la Paraula de Déu. A més, l’Església, que reprova qualsevol persecució contra els homes, conscient del patrimoni comú amb els jueus, i impulsada no per raons polítiques, sinó per la religiosa caritat evangèlica, deplora els odis, persecucions i manifestacions d’antisemitisme de qualsevol temps i persona contra els jueus.”

Tot i així, la Guerra dels Sis Dies i les fronteres que s’establirien completament dictades pels armisticis feien que el Vaticà veiés amb certa distància la situació dels cristians a Israel doncs els Sants Llocs estaven en possessió de les autoritats israelianes. Com a conseqüència d’això, al 1967, el Pontífex tornar a demanar un estatut especial internacionalment garantit per Israel i els Sants Llocs, una posició que manté des d’aleshores fins a dia d’avui. La situació dels cristians dins d’Israel seguia sent la principal preocupació de la Santa Seu.

A més, les diferents persecucions que s’estaven portant a cap als països àrabs contra els cristians tampoc ajudaven a que el Vaticà pogués establir un cert acord amb Israel doncs aquest estava enfrontat a tots els països àrabs, i per por a represàlies contra els cristians en aquests països, la Santa Seu va mantenir-se cauta. Però això va canviar al 1987 amb Joan Pau II, doncs va reconèixer que el poble jueu tenia dret a tenir una pàtria.

Els Acords d’Oslo

El 1993 va ser l’any transcendental doncs l’Autoritat Palestina es consolidava com a garant de Palestina i aquesta reconeixia a Israel com Estat al signar-se els Acords d’Oslo. És important senyalar que fins aleshores no existia Palestina de forma oficial doncs els territoris eren repartits entre Egipte, Israel i Jordània. Així doncs, al 1993 es va consolidar que les fronteres dels territoris palestins serien Cisjordània i Gaza, on l’Autoritat Palestina tindria el control. Una curiositat és que els Llocs Sagrats musulmans de Jerusalem encara els controla el Regne de Jordània.

Els Acords d’Oslo i la Declaració de Pau entre Israel i Jordània després de 46 anys de guerra, provocaven que la Santa Seu reconegués a Israel a l’any següent, 1994. Fent que les relacions entre Israel i la Santa Seu tinguessin molts bons resultats. Mentre que per altra banda, molts cristians que van quedar als territoris de Cisjordània o Gaza, veuen a Israel com un invasor dels Sagrats Llocs i no permetre’ls l’accés a aquests, incrementant-se des de l’escalada de tensions entre Israel i l’Autoritat Palestina arran de la Segona Intifada i els grups terroristes que operen als territoris palestins.

El Vaticà i l’Autoritat Palestina

Segons declaren diferents autoritats religioses cristianes palestines, el conflicte fa que els cristians a Israel tinguin dificultats per anar a resar, com també per accedir als Sants Llocs, que estan a territori israelià, però es veuen que no poden passar al tractar-los com a musulmans palestins, incrementant la tensió entre les pròpies comunitats cristianes i l’Estat d’Israel. Així mateix i com a conseqüència d’això, les autoritats religioses demanen que els Sants Llocs siguin de lliure accés pels cristians com també a favor de la llibertat religiosa, tal com es feia al costat palestí de Jerusalem arran dels tractats de la Santa Seu i l’Autoritat Palestina de l’any 2000.

Mentre que identifiquen Palestina com un lloc al que han arribat al ser desplaçats dels seus orígens, les comunitats cristianes palestines de Cisjordània demanen acabar amb el conflicte com també amb la quantitat d’impediments que no els permeten el pas. Això va tenir el seu punt clau en la votació a les Nacions Unides on s’establia a Palestina com un Estat Observador no membre de les Nacions Unides al novembre de 2012.

En els punts que tractava l’exposició del Representant de la Santa Seu, apel·lava a la resolució 181 de 1947 de l’Assemblea de les Nacions Unides, al crear les bases jurídiques per l’existència de dos Estats, “un dels quals no ha estat constituït en els successius seixanta-cinc anys, mentre que l’altre ha vist la llum”. A més, apel·lava a la Pau demanant no més terrorisme, no més guerra i sang, instaurant una Pau duradora basada en la justícia, la veritable reconciliació. Així mateix reconeixia el dret internacional de de l’Estat d’Israel com també igualment s’havia de reconèixer que el poble palestí ha de tenir una pàtria independent sobirana, per viure en dignitat i viatjar lliurement. Finalitzant el punt amb “que la solució dels dos Estats esdevingui una realitat i no segueixi sent un somni”.

Els altres punts establien que era fonamental la votació com també el rol de la Santa Seu sent mediadora entre els dos pobles per reprendre les negociacions de bona fe i evitar accions que siguin contradients per la bona voluntat i la sincera recerca de solucions, demanant que es prenguin decisions valentes com també decisions valentes. Acabant amb la declaració de felicitat de la Santa Seu davant els acords que tenien el Vaticà i l’Autoritat Palestina des de l’any 2000, on es donava suport al reconeixement d’un estatut especial internacionalment garantit de la ciutat de Jerusalem, per preservar la llibertat de religió i consciència, com també el caràcter de Jerusalem com a Ciutat Santa, i el respecte i accés als Sants Llocs ubicats en la mateixa.

D’Autoritat Palestina a Estat Palestí

El 26 de Juny de 2015 el Bolletino del Vaticà anunciava la “Firma de l’Acord Global entre la Santa Seu i l’Estat de Palestina”. Per primer cop el Vaticà es dirigia a l’Autoritat Palestina com Estat de Palestina, reconeix així l’existència de l’Estat.

Si analitzem el comunicat conjunt, s’informa que l’Acord signat segueix a l’Acord entre la Santa Seu i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina el mes de febrer de l’any 2000, conforme es declara que està compost d’un preàmbul i 32 articles distribuïts en vuit capítols. On es cobreixen aspectes essencials de la vida i l’activitat de l’Església en l’Estat de Palestina, reafirmant-se a la vegada el suport a una solució negociada i pacífica de la situació a la regió.

A continuació, el Secretari per les Relacions dels Estats, Monsenyor Paul Gallagher, destaca que aquest acord ha sigut signat per la Santa Seu i l’Estat de Palestina, demostrant així un esforç per part de la Autoritat Palestina on es va acabar amb el reconeixement de Palestina com un Estat Observador no-membre de les Nacions Unides. Com també reivindica la transcendència de l’Acord al establir-se una base legal per l’Església com també la Solució dels Dos Estats per tal d’arribar a una pau estable. A més, afegeix que aquest Acord demostra el diàleg i la cooperació i serveixi d’exemple per altres països musulmans.

Davant d’aquestes paraules, la resposta del Dr. Al-Malki, Ministre d’Assumptes Exteriors de l’Estat de Palestina es de ple agraïment, destacant els rols que han jugat tan el President Abbas com el Papa Francesc. A més, també declara que és un Acord que continua amb el que s’establia l’any 2000, establint-se la visió comuna de les dues parts a favor de la pau i la justícia a la regió, la protecció de les llibertats fonamentals, com també l’estat i protecció dels Sants Llocs, com també el procés d’enfortiment de l’Església Catòlica a Palestina.

Afegint l’agraïment de la reivindicació de les fronteres de 1967 per constituir els dos Estats doncs és compatible amb la pau i justícia a la regió. A més, afegeix: “L’acord enforteix els nostres llaços amb disposicions noves i sense precedents relatius a l’estatut especial de Palestina com el lloc de naixement del cristianisme i el bressol de les religions monoteistes. Encarna nostres valors compartits de llibertat, la dignitat, la tolerància, la convivència i la igualtat per a tothom.” I “Aquests són els valors i principis que reflecteixen les creences i aspiracions del poble palestí i el seu lideratge, i són la base sobre la qual seguim lluitant per establir el nostre estat independent i democràtic.”

Concloent, el 2 de gener de 2016, dia de d’entrada en vigor de l’Acord entre la Santa Seu i l’Estat de Palestina”, esdevé un precedent per la situació dels cristians dels països àrabs, com també de les relacions entre Israel i Palestina, ara a ulls de la Santa Seu i l’Església Catòlica Romana, dos Estats sobirans.