“La DC deve cadere” Part I

La Democrazia Cristiana va estar governant Itàlia durant quaranta anys, en els quals va tenir de forma permanent la clau de la governabilitat tot i no regentar la Presidència del Consell de Ministres. Un període, des de la postguerra mundial fins als anys noranta, en que el sistema polític italià saltava pels aires degut als assumptes i envergadura de la corrupció dins l’escena política. Des de les esquerres, al final semblava que es repetia una màxima, “La DC deve cadere” en català, la Democrazia Cristiana ha de caure.

Cal recordar que el principal partit a l’oposició era el Partit Comunista Italià, ubicat en un dels extrems de l’esquerra. Aquest fet provocava que en plena Guerra Freda el pactisme entre les forces de centre-dreta i centre-esquerra fos fonamental per governar. Això donava peu a aliances que van arribar a ser de cinc partits (Democrazia Cristiana, Partit Liberal Italià, Partit Socialista Italià, Partit Socialista Democràtic Italià i Partit Republicà Italià). Depenent del període i del Govern, les aliances canviaven, tot i que un any el Partit Comunista Italià, rival històric de la DC, va donar suport al Govern després de l’assassinat d’Aldo Moro en mans de les Brigades Roges, grup terrorista comunista, al 1978, abstenint-se a la votació.

Arribant a la qüestió sobre la fi del sistema de partits a Itàlia, cal destacar els dos períodes on els socialistes van aconseguir la Presidència del Consell de Ministres sempre que acceptessin com a ministres a polítics de la DC. El primer període és el de Bettino Craxi, qui va crear un nou concordat amb el Vaticà al 1984, on la religió catòlica deixava de ser la de l’Estat. A part també es reformava l’estatus de Roma deixant de ser Ciutat Sagrada i Centre Universal de la Cristiandat.  A més, l’ensenyament de religió deixava de ser obligatori a les escoles i el matrimoni religiós deixava de tindre la mateixa validesa legal que la unió civil. Tot i que és més conegut per la crisi de govern del 1987 on va perdre la confiança dels diputats havent de ser cessat, pujant de nou la DC amb A. Fanfani, on els independents li van donar suport fins a que es convoquessin noves eleccions.

Després dels governs fugaços de Goria i De Mitta, de menys d’un any cadascú, arribà l’últim govern d’Andreotti, al 1989, qui havia sigut set cops President del Consell de Ministres. L’any següent es va destapar l’Operació Gladio, una operació militar creada com a “mecanisme” per que els països europeus no es tornessin comunistes. En el cas d’Itàlia va ser fonamental per entendre l’estratègia de la tensió, que pretenia provocar tensió social i inseguretat als carrers per que la gent s’allunyés políticament de les posicions més radicals. Formada per membres del Moviment Social Italià, de caràcter feixista, per acabar de forma ràpida i poc democràtica si els comunistes es feien amb el poder. Atemptats amb bandera falsa, segrestos, o inclús la planificació del Cop Borghese finalment mai posat en pràctica, per implementar un règim feixista. Tot això va ser destapat, descobert  i portat a la Unió Europea al 1990 per Giulio Andreotti, amb el posterior suport de Francesco Cossiga, President d’Itàlia.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s