“La DC deve cadere” Part II

L’any 1992 va marcar el capvespre dels grans partits italians degut a l’esclat del macro-procés conegut com a “Tangentopoli”, en català Ciutat del Suborn, un procés començat a la Procura de la República de Milà i que va anar estenent-se per tota la península. A l’abril hi hagué les eleccions on els principals partits (DC, PSI, PSDI) van patir una gran pèrdua de votants, el Partit Comunista Italià va deixar d’existir i es va convertir en el Partit de la Refundació Comunista i el Partit Democràtic de l’Esquerra. Al nord i al sud de la península, la Lega Nord al nord i Movimento per la Democrazia – La Rete, al sud, van ser els grans guanyadors de les eleccions. Tot i així, es formà govern en majoria absoluta gràcies a la unió de la DC, el PSI, el PSDI i el PLI. Aleshores va començar la legislatura d’Amato, últim President del Consell de Ministres de la política tradicional italiana.

A l’any següent, 1993, van arribar les eleccions municipals marcades per la corrupció i la pèrdua de vots, on la DC i el PSI van perdre la meitat dels vots. Aquest fet abocava al Govern a prendre una mesura determinant: que tots els polítics implicats en escàndols de corrupció dimitissin. Sense tindre present que hi havia ministres implicats, les dimissions van ser altíssimes provocant una crisi política sense precedents. El 5 de març es presentà un Decret-Llei des del Govern, conegut com “Decret Conso” pel cognom del ministre encarregat del projecte, que volia declarar legal el finançament irregular i il•legal dels partits en caràcter retroactiu per que ningú del procés Tangentopoli fos imputat. Aquest fet va provocar que el President d’Itàlia Luigi Scalfaro es negués a signar-lo. El 18 d’abril es celebra un referèndum sobre el sistema de partits on la gent votà a favor de la introducció del sistema majoritari, provocant que el Govern de Amato dimitís al cap de deu dies.

Degut a això, es convocaren de nou eleccions i la DC i el PSI van tornar a perdre més de la meitat dels vots, fent que aquest segon desapareixés gairebé. La Lega Nord va aconseguir el control de tot el nord i Ciampi, Governador del Banc de Itàlia és escollit pel President per formar un govern provisional, on quasi totes les forces del Parlament li mostraren el seu suport.

I d’aquesta forma, després de passar pels tribunals, entre sentències judicials, atemptats com el del jutge Falcone qui va perseguir a la Mafia, una política fragmentada i sense tindre cap credibilitat els partits tradicionals, Itàlia va començar una nova etapa. La corrupció va enfonsar un sistema polític sencer, sense vacil·lar i donant força a una regeneració política, que en aquells anys encapçalava Silvio Berlusconi amb Forza Italia. Un partit que recollia als votants “orfes” dels partits de dretes i centre que no volien votar a partits corruptes, essent el principi de la política que tots coneixem de primera mà.

En conclusió, aquella maniobra de protagonisme de Craxi pensant que podria derrotar a la DC va suposar la fi del sistema polític italià, i la idea “La DC deve cadere”, es va convertir en “La Legge e iguale per tutti”, la Llei és igual per tothom.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s