“La DC deve cadere” Part III

Al 1994 la política italiana va canviar, les estratègies polítiques arcaiques van deixar de tenir sentit i les coalicions ja només es consolidaven per aconseguir el poder.  L’eix centre-extrems era succeït per l’eix esquerra-dreta, alhora que el bipartidisme de la Democrazia Cristiana (DC) i el Partit Comunista Italià (PCI), després de 40 anys, deixava pas a coalicions formades per crear partits o aliances catch-all.

Les eleccions generals de 1994 van donar la victòria a Silvio Berlusconi, amb el Polo delle Libertà, una coalició de Forza Italia (FI), Lega Nord (LN), Centre Cristià Democràtic (CCD) i Unió de Centre (UC), amb el suport extern al nord de la Alleanza Nazionale  (AN) i dins de la coalició al sud d’aquest amb el Polo del Buon Governo (FI-AN). Era el primer cop que les van guanyar forces que no formaven part del sistema de partits tradicionals. Tot i així, el Govern de Berlusconi va caure al 1995 per la retirada de la LN per la possible implicació del seu cap, Umberto Bossi, amb la màfia, fent que es revalidés el Polo delle Libertà amb FI, CCD i la AN. Al caure el primer Govern Berlusconi, Lamberto Dini, independent, va ser escollit President del Consell de Ministres fins a la convocatòria d’eleccions al 1996.

A les eleccions generals de 1996, el vencedor va ser Romano Prodi, qui amb la coalició El Olivo, de centre esquerra, i formada per el Partit Democràtic de l’Esquerra (PDS), el Partit Popular Italià (PPI), Renovació Italiana (RI), Federació dels Verds, Socialistes Italians i la Unió Democràtica (UD), conjuntament amb el Partit Republicà Italià (PRI), Moviment per la Democràcia- La Red i el Partit Popular del Tirol del Sud. Tot i aquest alt nombre de partits, va ser gràcies al partit Refundació Comunista, que va poder ser escollit Primer Ministre. El Govern va caure al 1998 per la falta de suport de Refundació Comunista, essent substituït per Massimo D’Alema. El Govern d’Alema (1998-2000) tambe va caure al perdre tota la credibilitat degut als pèssims resultats de les eleccions regionals, on a la seva regió, el Lazio, va guanyar el candidat de l’oposició d’Alleanza Nazionale (AN). Essent Giuliano Amato qui el substituís, el Govern va haver de fer front en menys d’un any a les eleccions generals de 2001, on El Olivo va perdre.

Al 2001, Berlusconi torna a guanyar amb la Casa delle Libertà (CdL), repetint l’aliança del Polo delle Libertà. És molt important destacar el pes de partits com l’Alleanza Nazionale, de G. Fini, que era l’hereva del Moviment Social Italià (MSI), descendent del Partit Feixista Italià. Degut a que Fini va condemnar el feixisme, el partit es va trencar creant-se Alternativa Social, amb Alessandra Mussolini, néta del dictador, reivindicant la seva figura dins de la CdL. A més a més, la Lega Nord va tornar a la coalició de centre-dreta, formant-se una gran coalició que s’acabaria consolidant més endavant amb el PdL, Il Popolo della Libertà al 2007. Aquesta legislatura, va ser complerta, des del 2001 fins al 2006, on van haver-hi de nou eleccions, on Berlusconi les va perdre per menys de 42.000 vots.

La Unió, o L’Unione, una coalició de partits d’esquerra i centre on es van incloure molts partits que ja estaven a L’Olivo, més el Refundació Comunista i altres partits d’esquerres, que va governar del 2006 al 2008. El segon Govern Prodi es caracteritzà per la seva ajustada victòria tan al Senat com a la Camara dels Diputats, i la seva crisis política al 2008. Al 2007, Romano Prodi va presentar la seva dimissió per la pèrdua de confiança al Senat degut a la seva política exterior, però aquesta no va ser acceptada. A l’any següent, Prodi va perdre la confiança del Senat de nou presentant la seva dimissió al President Napolitano. Fruit d’aquestes crisis, el President va demanar al President del Senat, Franco Marini, que analitzes si es podia crear un Govern Provisional per fer una reforma electoral per treure pes als partits minoritaris.

A l’any 2008 es va presentar de nou Berlusconi amb Il popolo della libertà (PdL), on s’havia adherit Gianfranco Fini amb Alleanza Nazionale, Acció Social, entre altres partits, guanyant per tercer cop. Al 2011 va dimitir al ser aprovada la Llei de Pressupostos de 2012, assumint provisionalment la Presidència del Govern Mario Monti. Al 2013, Berlusconi va ser condemnat a 7 anys de presó i inhabilitació perpetua per exercir càrrecs públics degut a la condemna per incitació a la prostitució de menors i abús d’autoritat en el Procés Ruby, després va ser condemnat per frau fiscal en el Procés Mediaset. Aquest mateix any es convoquen les eleccions generals i Enrico Letta va ser escollit President del Consell de Ministres amb el suport del Partit Democràtic, el PdL, la Unió Cívica i la Unió de Centre. Al dissoldre’s el PdL per les pugnes entre Berlusconi i Fini, les condemnes cap a Berlusconi i la ruptura interna, el Govern de Letta cau i es substitut per Matteo Renzi al 2014 fins als nostres dies, amb el suport de Nova-Centredreta en substitució del PdL.

En conclusió, des de la post-guerra, la política italiana ha evolucionat dins de diferents marcs, remarcant la importància de dos: el primer és l’abandonament de la clivella centre-extrem i el segon és la fi del bipartidisme essent substituït per la importància dels partits petits.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s