Essent un dels Pontífex més importants de la història pel seu paper a la Segona Guerra Mundial, després del conflicte va ser reconegut com un dels salvadors de més jueus per Rabins, polítics i fins i tot Golda Meir uns anys després. Tot i això, aquests fets van ser oblidats per convertir-lo en un dels personatges més foscos pels opositors a l’Església Catòlica des dels sectors més oposats a ella. Per acabar amb aquests rumors i difamacions, Sa Santedat el Papa Francesc obrirà els arxius del Vaticà per que el món conegui d’una vegada per totes si va col·laborar o no amb els nazis durant el conflicte.

Giuseppe Giovanni Pacelli, Pontífex amb el nom de Pius XII, va ser amb anterioritat Secretari d’Estat del Vaticà, on va participar a fer el redactat definitiu de la Encíclica “Mit Brennender Sorge”, a iniciativa dels bisbes alemanys. Publicada sota el Papat de Pius XI al 1937, la Encíclica denunciava la situació de l’Església dins del III Reich, traduint el títol com “Amb ardent inquietud”  que tot aquell que prengui la raça, el poble o l’Estat i els divinitzi amb culte idolàtric, perverteix i falsifica l’ordre creat i imposat per Déu, essent totalment dirigida als membres del Partit Nacional-Socialista i al propi Règim.

L’any 1939, començant el seu Pontificat amb el descobriment de la necròpoli de Sant Pere i una carta de renuncia si els nazis el feien presoner, va iniciar-se un dels períodes més importants del s. XX en la política vaticana. Aquest mateix any, es publica la Encíclica “Summi Pontificatus” on demostrava un discurs totalment antiracista i anti-totalitari, oposant-se a la hostilitat racial i a la supremacia cultural. Es per aquest motiu que la força aèria aliada va deixar caure sobre les ciutats alemanyes 88.000 copies de l’Encíclica.

En plena Segona Guerra Mundial, 1941, el New York Times va redactar un editorial on Pius XII era elogiat per oposar-se al nazisme, a més a més de condemnar-lo degut a que estava molt lluny de la reconciliació amb la fe cristiana. Al 1942, i essent un dels motius principals pel qual el Papat no va prendre un paper totalment públic en contra, com va ser el fet del Bisbe d’Utrecht, Johannes de Jong, quan al protestar contra el nazisme es van deportar a més jueus i varen afegir a cristians.

Pronunciant al discurs de Nadal d’aquest mateix any: “ Preguem per centenars de milers de persones, sense culpa pròpia i per raons de nacionalitat o estirp, estan sent destinades a la mort o a un progressiu desgast.” Un fet que el New York Times va descriure com: “La veu de Pius XII es l’única veu en el silenci i la foscor que envolta a Europa aquest Nadal. Ell és l’únic governant que queda del continent d’Europa que s’atreveix a parlar en veu alta”.

Al 1943, el Pontífex va oferir bens del Vaticà per rescatar jueus, tal com recorda molt be la organització jueva B’nai B’rith. A més a més, durant la ocupació d’Itàlia per part dels exèrcits alemanys, la Església i la Santa Seu van amagar a milers de jueus al Vaticà i a Castelgandolfo per alimentar-los, arribant a mantenir a més de 7.000 persones. Un fet que va recordar el Rabí de Roma, Israel Zolli, que al acabar la guerra es va convertir al catolicisme i va prendre el nom de pila del Papa, Eugenio.

Un punt interessant a tindre en compte, és l’establiment al 1950 del «Inno e Marcia Pontificale», compost per Charles Gounod al 1869, com a himne nacional de la Ciutat del Vaticà i la Santa Seu, substituint la Gran Marxa Triomfal. No és casual que fos aquest any degut a que Pius XII va voler que fos per l’Any Jubileu o Any Sant, celebrat cada 25 anys per concedir la indulgència plenària.

L’any 1958, al morir el Pontífex, Golda Meir, aleshores Ministre d’Exteriors d’Israel va afirmar: “Compartim el dolor de la Humanitat…Quan el terrible martiri es va abatre sobre el nostre poble, la veu del Papa es va elevar a favor de les seves víctimes.” A més a més, el rabí de Nova York, David Dalin, es mostrà a favor que tingui el títol de “Justos entre les Nacions”, la major distinció de l’Estat d’Israel al salvar més vides que Oscar Schindler.

Com a conclusió, el seu Papat un dels períodes més transcendentals de la història del món contemporani. Al aportar llum sobre els seus fets, potser acabi convertint-se en referent per denunciar la persecució de cristians a Orient Mitjà de forma contundent, transmetent també  la serenitat, temprança i fortalesa que el van caracteritzar.