I el món va escoltar a Haber

Existeix només una manera radical de preservar l’ésser humà. Sense armadures, tancs, avions o fortificacions de concret. La solució radical, senyores i senyors, es diu Pau!” Yitzhak Rabin

Aquest diumenge, dia que es complien 20 anys segons el calendari jueu de l’assassinat del Primer Ministre Rabin, més de 100.000 persones s’han concentrat a Tel Aviv a l’homenatge que li han rendit. Un fet que no pot passar desapercebut degut a la situació que afronta la societat israeliana aquests darrers dies. En un acte on el ex-President Bill Clinton va dirigir unes paraules fermes a favor de la pau i reivindicava l’esperit de Rabin per tal de solucionar el conflicte.

En el calendari gregorià, avui es compleixen els 20 anys de l’assassinat i és per aquest motiu que escric aquesta columna. Tal dia com avui de 1995, després d’un míting per la Pau, un extremista israelià disparava contra el Primer Ministre causant-li la mort poc després a l’Hospital Ichilov, prop del lloc on havia succeït. Tothom estava atent a qualsevol noticia que informés al respecte, i el món va escoltar a Haber. Eitan Haber era la persona va escriure alguns dels discursos més importants de Rabin, i formava part del Gabinet que gestionava les negociacions amb Jordània i un any després els Acords d’Oslo.

El Govern d’Israel anuncia en la consternació, amb gran tristesa, i en un profund dolor, la mort del primer ministre i ministre de Defensa, Yitzhak Rabin, assassinat per un assassí, aquesta nit a Tel Aviv. Que la seva memòria sigui beneïda.” Va anunciar Haber als mitjans, marcant-se així el dia 4 de novembre com un dia de dol per a la història d’Israel.

Al seu funeral van assistir Shimon Peres (aleshores Primer Ministre de facto i Ministre d’Assumptes Exteriors de facto) Bill i Hillary Clinton, George H. W. Bush, Jimmy Carter, Hosni Mubarak, el Rei Husein de Jordània ( qui al seu discurs el va acomiadar referint-se a Rabin com un germà), Helmut Kohl, Jean-Claude Juncker (aleshores Primer Ministre de Luxembourg), Boutros Boutros-Ghali (Secretari General de les Nacions Unides) i Felipe González, entre altres altes autoritats de la Lliga Àrab i dels països amb qui Israel mantenia certa hostilitat com Marroc, Qatar o Oman.

Des d’un punt de vista global, Yitzhak Rabin és un personatge que forma part, juntament amb Bashir Gemayel i Anwar El-Sadat, dels polítics assassinats que van optar per la pau en el conflicte arabo-israelià. Una llista on també cal destacar els més de cinc atemptats contra Hosni Mubarak, ex-President d’Egipte, o els atemptats contra el Rei Husein de Jordània, sent tots ells arran dels acords i futurs amb Israel, que gairebé els hi costen la vida a tots dos dignataris.

A vegades es llencen consignes que apunten que Israel mai ha tingut voluntat d’arribar a una pau duradora per tal d’acabar amb els conflictes que esclaten un rere l’altre, figures com Rabin, Beguin o Peres demostren el contrari. Actualment, des de la promoció de valors en pro d’horitzons comuns entre palestins i israelians, el ex-President Peres va aconseguir ajuntar a totes les autoritats religioses, jueves, druses, musulmanes i cristianes, perquè condemnessin la escalada de violència que està vivint aquests dies Israel, i ho va aconseguir.

En definitiva, cal fer grans passos si es vol seguir l’esperit de Rabin, un esperit que es reivindica des de fa molt de temps però no troba polítics a l’alçada de les circumstàncies. La falta de autoritat sobre els propis territoris palestins i la seva gent per part d’Abbas i la polarització de la societat israeliana, fan que fora de la retòrica arribar a solucions estables serà complicat.

Anuncios

Israel: més enllà de Netanyahu

“Israel no ha estat creat per desaparèixer. Israel perdurarà i florirà. És el fill de l’esperança i la llar dels valents. No pot ser destruït per l’adversitat ni desmoralitzat per l’èxit. Porta l’escut de la democràcia i honora la espasa de la llibertat!” John F. Kennedy

Des de la 13a Knesset, les coalicions han estat molt importants a Israel, recaient tota la importància als partits de centre, siguin de centre-esquerra o centre-dreta. Aquest fet condiciona moltes vegades les polítiques del Govern, al trobar-se com succeeix actualment, que la diferència d’escons és de dos entre la coalició governamental formada per cinc partits i la coalició opositora, també formada per cinc partits. Com a conseqüència de la vinculació entre Israel i Netanyahu, obviant l’oposició, en aquesta columna anirem més enllà de la figura del Primer Ministre i analitzarem els grups parlamentaris de l’oposició i un dels partits del Govern, sent aquest últim, de centre, el que va decantar la balança en els últims pactes.

Dels cinc grups parlamentaris de l’oposició, dos d’ells són coalicions, tres són d’esquerres, un de dretes i un de centre. Hi ha certa idea creada que les esquerres polítiques no poden ser profundament sionistes o que els àrabs israelians són discriminats en la política israeliana, la realitat demostra el contrari.

El primer grup parlamentari que analitzaré serà la Unió Sionista, titular de 24 escons i formada pel Partit Laborista Israelià i el Hatnuah. El Partit Laborista Israelià, actualment dirigit per Isaac Herzog, que va ser quatre vegades ministre i fill del sisè President, Chaim Herzog. És un dels partits històrics israelians, fundat el 1968. Hereu del Mapai, partit de caràcter socialista. Han format part de les seves files David Ben Gurion, Golda Meir, el General Moshe Dayan, Isaac Rabin o Shimon Peres. De caràcter profundament socialdemòcrata i sionista, defensa el que es coneix com a “Solució dels Dos Estats”, on tant els territoris de Cisjordània i la Franja de Gaza es converteixen en l’Estat de Palestina, creant-se així dos estats, Palestina i Israel. L’altre membre de la coalició, el Hatnuah, és de centre-esquerra. Definint-se com liberal social, secular, ecologista i sionista, també està a favor de la “Solució dels Dos Estats”. A més, aquesta formació advoca per desmantellar els assentaments però conservant els tres blocs: Ariel, Jerusalem i Gush Etzion.

La Unió Sionista reclama reduir els costos de vida de la societat israeliana, reduir la diferència entre rics i pobres, com també es posiciona a favor de la justícia social. Per part del conflicte àrab-israelià, demana establir negociacions amb l’Autoritat Palestina, establir un procés bilateral de Pau i aturar la construcció d’assentaments. Implementar les mesures de la Llei de Neteja de l’Aire, suprimir les indústries que danyen la Badia de Haifa i crear una legislació forta per a la protecció dels animals també formen part del seu programa. Un tema curiós és el religiós, i a causa de les seves idees respecte a la separació entre Estat i religió, està a favor que el transport públic funcioni els dissabtes i defensa el matrimoni civil per a parelles del mateix sexe.

El segon grup parlamentari és La Llista Conjunta, formada pels tres partits àrabs d’Israel i el Partit Hadash, titular de 13 escons, sent la tercera força política al Parlament i segona força política de l’oposició. El Partit Balad, que advoca perquè l’Estat d’Israel reconegui als àrabs palestins com a minoria, i així gaudeixin d’autonomia en educació, cultura i mitjans de comunicació. Un altre és el Partit Hadash, de caràcter comunista, ecosocialista i contra la globalització. Després hi ha el Partit Ta’al, de caràcter secular i té un programa molt semblant al del Partit Balad. I finalment la Llista Àrab Unida, de caire islamista i catch-all. Un aspecte a destacar de la Llista Àrab Unida és que demanen el retorn dels refugiats palestins, aproximadament 4 milions dins d’Israel, provocant la desaparició de l’Estat. Demanant a més desmantellar els assentaments i dividir Jerusalem per les línies de la Línia Verda. Encara que hi ha diferents tendències, el Partit La Llista Conjunta reclama també la “Solució dels Dos Estats”, on malgrat acte definir-se com anti-sionistes, no posen en dubte l’existència de l’Estat d’Israel.

A causa dels seus resultats, La Llista Conjunta s’ha convertit en un dels partits clau per aprovar o rebutjar determinades accions, a més de canviar els dos escons de la Comissió d’Afers Exteriors i Defensa per dos escons més en el Comitè de Finances per abordar els assumptes d’habitatge dels seus votants.

El tercer grup parlamentari és el partit Yesh Atid amb 11 escons. Creat pel periodista Yair Lapid en 2012 i principal soci de Govern de Netanyahu en l’anterior legislatura. Lapid va arribar a ser ministre de Finances entre 2013 i 2014. Definit com a partit de centre, de caràcter liberal, secular i sionista, va ser un dels partits que va provocar la convocatòria de noves eleccions al no acceptar les mesures de Netanyahu respecte política interior i exterior , trencant la coalició de Govern. El Yesh Atid defensa canviar el sistema de govern, combatre contra la corrupció, lluitar contra la pobresa reduint el cost de vida, crear una nova Llei Educativa, i també advoca per la Solució dels Dos estats, tot i que també vol mantenir els grans assentaments.

D’aquest últim punt, exigeix ​​que no es construeixin nous, com també demana la creació del matrimoni civil que inclogui el matrimoni entre persones del mateix sexe, i que el transport públic funcioni els dissabtes. El Sàbat és una festa religiosa important per als jueus, que correspon a dissabte, de manera que aquest últim punt tot i semblar banal, és important.

El penúltim partit a l’oposició en nombre d’escons és el Yisrael Beitenu, amb 6 escons. L’únic partit de dretes que està a l’oposició. Presidit per Avigdor Lieberman, polític de gran rellevància en ser sis vegades ministre i un cop Adjunt Primer Ministre. Aquest partit va formar coalició amb el Likud entre 2012 i 2014 per tal d’aglutinar a gran part de la dreta israeliana. Actualment el Yisrael Beitenu defensa diferents aspectes cap a la política interior com poden ser la no-separació entre religió i Estat o la reforma de la llei del retorn per a ciutadans que han nascut jueus o fins i tot conversos. I des de l’àmbit internacional la fi de la relació entre Cisjordània i la Franja de Gaza, oposar-se completament el Programa Nuclear de l’Iran i no acabar de defensar clarament l’existència d’un Estat Palestí, encara que ho fa volent modificar terres i fronteres. A més, també dóna suport a la idea d’incentivar àrabs israelians a abandonar Israel i instal·lar-se a Palestina.

Hi ha un parèntesi, i és que valent-se de la Pena de Mort com condemna, està a favor d’aplicar la pena capital a terroristes, incloent terroristes jueus.

I l’últim partit de l’oposició, el Meretz, amb 5 escons és l’última força a la Knesset. Constituït definitivament el 1997. Es defineix com partit socialdemòcrata, encara que l’únic partit com a tal sigui la Unió Sionista, secular, a favor de la justícia social, les minories sexuals, la llibertat religiosa i l’ecologisme. També advoca per la Solució dels Dos estats, afegint a la definició, pacifista, llibertari social i contrari a l’ocupació de territori palestí. Demanant desmantellar tots els assentaments i dividir Jerusalem, la ciutat vella, en dues.

Abordats els cinc partits de l’oposició, ara és el torn del partit Kulanu, amb 10 escons. El cas del Kulanu és un exemple perfecte sobre la importància dels partits dels centre a Israel, i com aquests poden decantar la balança de qui serà primer ministre. En el cas de les últimes eleccions, aquest partit diuen que va ser el motiu de l’elecció de nou, de Benjamin Netanyahu com a Primer Ministre, sent l’únic partit de centre de la coalició governamental. Definit com a partit de centre igual que el Yesh Atid, a favor de reduir el cost de vida al país, així com la defensa d’una política d’habitatge menys burocràtica i l’establiment de taxes a les grans fortunes. Com també defensa, igual que el Hatnuah, el matrimoni civil incloent parelles del mateix sexe i el funcionament parcial del transport públic els dissabtes. A més també demana un compromís amb la Solució dels Dos estats.

En cas que esclatés un conflicte i s’apliquen determinades polítiques contràries al Kulanu en molts aspectes, i s’incorporés el Yisrael Beitenu o alguns dels seus membres a la coalició de Govern, tindria la seva possible efecte. Aquest efecte consistiria en una retirada del Kulanu de la coalició governamental per por que li passés com al Yesh Atid i perdés gran part del seu electorat al no defensar el seu programa, tenint com a conseqüència que les forces de l’oposició tinguessin més escons que el govern , havent de fer de nou eleccions legislatives. Així doncs, si l’oposició segueix fent la pressió que està fent sobre la coalició governamental causa de l’escalada de tensió entre l’Autoritat Palestina i el Govern Israelià, les crítiques al primer ministre Netanyahu pel seu discurs a les Nacions Unides, així com la política dels assentaments, pot portar a una ruptura de la coalició governamental depenent de quines forces es sumin, perquè altres voldran evitar formar coalició amb aquestes.

Concloent i recordant les paraules de J. F. Kennedy sobre Israel: “Porta l’escut de la democràcia i honra l’espasa de la llibertat!”, i l’oposició, a dos escons de la coalició governamental, fa que la seva diversitat política sigui única en tota la regió.

Agraïments a @DavidYabo

Rere el bloqueig

“El tancament dels túnels ha causat al país pèrdues enormes en molts sectors, inclosa la industria, el comerç, l’agricultura, el transport i la construcció, que ascendeixen a 230 milions de dòlars anuals.” Així sentenciava el Vice-Ministre de Economia de Gaza i membre de Hamàs, Hatem Oweida el 2013,  el fet que Egipte tanqués els túnels que comunicaven Egipte i Gaza. La clausura dels túnels era el punt i final al pla de bloqueig de Gaza per part del Govern militar egipci que dies abans havia bloquejat l’únic pas egipci de mercaderies legals cap a la zona, Rafah.

A l’any següent del tancament del pas de Rafah, Ghazi Hamad,  alt funcionari del Ministeri d’Exteriors de Hamàs va afirmar: “Gaza s’ha convertit en una gran presó com a conseqüència del tancament continuat del pas fronterer de Rafah que mantenen les autoritats egípcies des del 30 de juny.”  Davant aquest fets, un polèmic presentador egipci, Taufik Okasha, va afirmar públicament: “La població de Gaza ha de rebel·lar-se contra Hamàs avui mateix, Si no ho fa, aleshores mereix ser bombardejada.” Fent que molta gent a Egipte li donés la raó i membres de organitzacions humanitàries van criticar que Egipte era qui més fa contra Gaza, i no Israel, comentant que l’Exèrcit Egipci és qui bloqueja les caravanes humanitàries al Sinaí.

Si analitzem les dades internacionals, podem veure que mentre Egipte bloquejava la seva frontera, Israel col·laborava deixant passar camions pel pas fronterer de Erez, aquests camions anaven carregats amb 86 tones de gas distribuïdes en 500 camions. Al mes de juliol de l’any passat van entrar a Gaza 1.378 camions carregats amb mercaderies des d’Israel i un total de 2.203 persones van creuar el pas d’Erez, mentre que a Egipte el pas de Rafah el creuaven aproximadament 200 persones.

Així doncs, segons les dades del 2014, entre gener i juliol van entrar més de 950.000 tones de mercaderia des de Israel cap a Gaza distribuïdes en 34.000 camions. Si avancem fins aquest any, a través del pas de Kerem Shalom i altres importants han entrat a Gaza més de 1.6 milions de tones, sumant més de 800 camions de béns que entren diàriament des de gener.

Afegint això a la existència del COGAT, Coordination of Government Activities in the Territories, organisme creat per les FDI, Forces de Defensa Israelianes, que al mes de febrer del 2015 va operar de la còrnia a 14 palestins residents a Judea, Samaria i la Franja de Gaza a l’Hospital de Sant Joan de l’Est de Jerusalem. El 2014, el COGAT va gestionar 96 transplantaments de còrnia al mateix hospital, especialitzat en malalties dels ulls.

Segons fonts de la Organització Mundial de la Salut, al 2012, el 91.5% dels palestins han rebut algun servei mèdic israelià, tal com informava el rotatiu palestí Al Hayat Al Jadida al narrar la visita del Ministre palestí de Sanitat, Hani Abdeen al Hospital Hassadah d’Israel, on el 30% dels pacients infantils són palestins. Citant textualment al director del Hospital Hassadah segons fonts del Al Hayat Al Jadida: “Hem començat la cooperació amb els palestins. Ara entrenem equips de metges del Hospital Beit Jala en el sud de Cisjordània, per tractar el càncer en els nens. Tenim aproximadament 60 metges interns palestins i metges especialistes que tornaran a les zones de la Autoritat Palestina per portar a cap la seva tasca.”

Apart de les operacions israelianes-palestines per motius de salut, l’agricultura és un dels principals fonaments econòmics de la zona, com també un mitjà de subsistència. El mateix COGAT, conjuntament amb el USAID (servei d’agricultura dels Estats Units), també gestiona cursos respecte la gestió de l’aigua a qualsevol persona dels territoris de Palestina o Israel per tal d’ajudar-los a prosperar. En aquest cas tenim per exemple el taller que es va fer a 25 membres de la Autoritat Palestina per tal d’ensenyar a un grup d’agricultors i agrònoms els usos de l’aigua i com utilitzar les aigües residuals per poder ser reciclades pels cultius.

Per altra banda, les FDI també vetllen pel benestar de la població palestina si ho requereix la circumstància, essent un exemple el cas de la seguretat viaria i la col·laboració d’aquestes amb la Mitja Lluna Roja per tal de donar suport a les persones ferides o que ho requereixin.

Arribant al bloqueig naval, va ser una decisió presa en comitè i amb el suport d’una llei internacional per tal de vetllar per la no entrada d’armes a Gaza per part de creuers o bucs de càrrega que financen a Hamàs, sent per tant internacional, i no nomes israelià, el manteniment d’aquest. Respecte a la legalitat del bloqueig, cal destacar l’existència del Informe Palmer, fet per les Nacions Unides on dictamina: “Israel s’enfronta a una amenaça real per la seguretat davant grups militars a Gaza. El Bloqueig Naval va ser imposat com a mesura de seguretat legitima per evitar que les armes entrin a Gaza per mar, i la seva implementació es compleix respecte els requisits del dret internacional.”

Una vegada analitzades aquestes dades, ens podríem preguntar el perquè d’aquesta última flotilla per trencar el bloqueig maritim “ israelià” (en realitat es internacional) sobre Gaza quan qui més mal ha fet a Gaza ha sigut el Govern Egipci al tancar totes les vies d’accés al territori. Un bloqueig egipci que pot sorprendre a molts el fet que encara es mantingui fins a data indefinida degut als lligams històrics del país del Nil respecte a un antic territori seu.

Les dades anteriors demostren que la realitat es que Israel està col·laborant passant aliments, tractant als palestins als hospitals israelians, ajudant-los amb les tècniques agrícoles per aconseguir millors collites, incloent també factors com l’energia o altres béns. Mentre Egipte els hi ha girat l’esquena col·loquialment dit, Israel no ho ha fet, i mentre les caravanes són aturades i els seus organitzadors tancats per col·laboració en grup terrorista per part de les autoritats egípcies, els membres de les FDI ajuden als ciutadans dels territoris palestins.

Per què no es demana que Egipte aixequi el bloqueig sobre Gaza? Per què enlloc d’organitzar una flotilla que és il·legal i saben que no servirà de res als palestins, no col·laboren amb el Govern israelià i les FDI al respecte? Per què els mitjans de comunicació no informen sobre el bloqueig del Sinaí i el pas fronterer de Rafah? Com deia la cançó de Bob Dylan, “the answer, my friend, is blowin’ in the wind”.

“La solució radical s’anomena Pau”

Yitzhak Rabin va néixer al 1922 a Jerusalem. Company d’armes de Moshe Dayan i un dels polítics més importants d’Israel al ser un dels grans impulsors de la Pau, juntament amb Shimon Peres i Yasser Arafat, fent que al 1994 fossin premiats amb el Nobel de la Pau. Interpretat per les minories més extremistes d’Israel com la venta del país, Rabin va ser considerat un traïdor per aquestes, sent assassinat per Yigal Amir, extremista, el 4 de novembre de 1995 després d’un míting a favor dels Acords d’Oslo i la Pau.

La vida de Rabin està marcada per cadascun dels moments que succeïen a la regió. Quan tenia 7 anys va succeir la Massacre d’Hebron, i als 14 anys va viure el continu de pogroms contra els jueus.  Davant d’aquests fets, es va graduar a l’escola agrícola “Kaduri” per viatjar als Estats Units i estudiar Enginyeria de Sistemes de Rec per poder millorar les condicions agrícoles de les granges que hi havia. Al 1941, degut a la lleva del Protectorat de Palestina per fer front als francesos de la França de Vichy de Síria, s’allista a la “Haganà” contra l’Imperi Britànic amb 19 anys, arribant a formar part del Palmaj, el seu cos d’elit.

Aquest fet el va situar a la llista de les persones més buscades fent que fos apressat cinc mesos per les autoritats britàniques. Durant la Guerra de la Independència d’Israel va dirigir el Regiment Har’el, on destaca la presa de Jerusalem i el seu manteniment contra els britànics i els àrabs, on al seu paper en la ofensiva militar, va tindre un primer període com a diplomàtic al participar a les Conversacions de Rodes entre Israel i Egipte, participant activament en la redacció del armistici i l’alto al foc entre els dos països.

Com a conseqüència del seu rol durant les Conversacions, va ser enviat al Col·legi de Comandament de Camberley al Regne Unit, però Moshe Dayan el va fer tornar ascendint-lo perquè fos instructor del Exèrcit Israelià. Als 31 anys es va convertir en el general més jove del Tzahal, sent un dels que va iniciar la transformació de l’exèrcit, modernitzant-lo i aprovisionant-lo amb la més alta tecnologia per tal de fer front a les amenaces del moment, a les portes de la Guerra dels Sis Dies.

Rabin va autoritzar començar una guerra de prevenció ràpida contra Egipte, Síria i Jordània, com a conseqüència que aquests reunien gran quantitat de tropes a les fronteres que tenien amb Israel. Fruit d’aquest fet, la Força Aérea Israeliana va destruir a la totalitat els avions, que al ser destruïts en gran part a terra, va aconseguir que Israel controlés a la totalitat l’espai aeri de la regió, començant la Guerra dels Sis Dies. Com si aquesta ofensiva no fora prou devastadora, es va obrir un front el mateix dia al Sinaí, mentre els jordans ocupaven Jerusalem.

Després de tres dies de combat, Moshe Dayan, aleshores Ministre de Defensa, juntament amb Yitzhak Rabin – Comandant en Cap-  i el general Uzi Narkis –General de la Zona Centre-, van recuperar la ciutat entrant triomfalment al casc antic de Jerusalem. Mentrestant les tropes israelianes havien arribat al Canal de Suez i posicionaven la seva flota. La victòria va ser absoluta en tots els fronts, establint-se unes fronteres totalment diferents a les que hi havia aleshores.

Al 1968, deixa la vida militar i és nombrat Ambaixador d’Israel als Estats Units fins al 1973, demanant de nou la modernització de l’armament de Tzahal. El mateix any aconsegueix que s’acabi la reestructuració militar davant el risc que suposaria una nova guerra per acabar amb país per part de la Lliga Àrab. Al tornar a Israel, es va afiliar al Partit Laborista israelià, i després de la Guerra del Yom Kippur, va ser escollit membre de la Knesset, el Parlament Nacional d’Israel.

Degut a la investigació política per tal de determinar qui va ser el responsable de la quasi-derrota del país durant la Guerra del Yom Kippur, va començar una onada de protestes contra el Govern de Golda Meir, fent que el seu gabinet dimitís sencer, sent escollit Rabin al capdavant del Partit Laborista i nombrat Primer Ministre de Israel al 1974, començant un període de canvis al país, afectant des de l’àmbit militar al polític.

En l’àmbit militar, Rabin va ordenar la retirada del Tzahal del Sinaí al 1975, acordant que el territori passes a mans de Nacions Unides, i també la retirada de les FDI (Forces de Defensa d’Israel) de les zones ocupades a la Guerra del Yom Kippur, com també la retirada de ciutats com Kunietra, ocupada just abans del conflicte.

Al 1976 dirigeix la Operació Entebbe, juntament amb Shimon Peres -Ministre de Defensa- contra els grups terroristes palestins que havien segrestat un avió d’Air France que es dirigia d’Israel a Europa amb 244 passatgers, que van ser traslladats a Entebbe, Uganda. La operació va ser un èxit i va marcar un punt d’inflexió contra els terroristes que amenacessin a Israel.

Un any més tard, esclata la crisi economia al país i Rabin decideix avançar les eleccions, on dimiteix a favor de Shimon Peres, aleshores rival dins del partit. Aquest fet turbulent fa que després de 29 anys de governs laboristes, el Likud guanya les eleccions. Entre 1984 i 1990 va ser Ministre de Defensa al formar-se governs de coalició nacional presidits per Shimon Peres i Yitzjak Shamir. Al 1985 ordenà la retirada de les FDI del Líban menys la zona fronterera i al 1987 esclata la intifada palestina.

Després de ser a la oposició entre el 1990 i 1992, va ser escollit Primer Ministre d’Israel amb 70 anys, després d’una contundent victòria del Partit Laborista després de 18 anys, nombrant a Shimon Peres Ministre d’Assumptes Exteriors, qui va reobrir les negociacions amb la Organització per la Alliberació de Palestina (OLP), sent Yasser Arafat el seu cap, considerant-se aleshores cap d’una banda terrorista.

Gràcies als Acords de Oslo de 1993, va crear-se un Govern Autònom palestí amb autoritat sobre la Franja de Gaza i Jericó. Després també va signar-se un Tractat de Pau entre Rabin i Husein de Jordània al 1944. Fent que guanyés el Premi Nobel de la Pau aquest mateix any. Seva és la teoria de “Pau a canvi de territoris” on volia preservar el màxim nombre de territori per Israel sempre que aquesta cessió garantís la pau.

La retirada dels territoris ocupats en temps de guerra per part de les FDI, com la cessió de Jericó, van provocar una gran tensió social provocada pels sectors més extremistes degut a que ho veien com una ofensa. Després de un míting al 1995, que portava per lema “Sí a la Pau, no a la violència”, Rabin va ser assassinat per un extremista. A l’endemà, el país es va declarar en dol, sent el dia del seu assassinat una commemoració obligatòria per tot el país.

Al seu últim discurs va pronunciar:

“Vaig ser home d’armes durant 27 anys. Mentre no hi havia oportunitat per a la pau , es van desenvolupar múltiples guerres. Avui, estic convençut de l’oportunitat que tenim de fer la pau, gran oportunitat. La pau porta intrínseca dolors i dificultats per poder ser aconseguida. Però no hi ha camí sense aquests dolors.”

Dayan: l’Espasa de la Pau

Després del Pogrom de Jerusalem de 1920, on els jueus van ser atacats pels àrabs, els jueus van organitzar un grup paramilitar per protegir-se dins del Mandat Britànic de Palestina anomenat Haganà, un grup d’autodefensa sionista que tenia com objectiu protegir als camperols i grangers jueus. Aquest grup creat al veure que els britànics no feien res front els Pogroms contra població jueva, essent un dels primers llocs on Moshe Dayan va destacar al allistar-se als 14 anys, fins al punt d’estar sota captura pels britànics.

Al 1939 va ser fet pres pels britànics degut a la activitat armada d’aquesta milícia, tot i així, al 1941 va ser reclutat per l’exèrcit anglès  per tal de fer front a les tropes de la França de Vichy, règim francès col·laboracionista de Hitler, dins a territori sirià. Una anècdota que el marcarà per vida i l’immortalitzarà serà la pèrdua del seu ull esquerra mentre feia una missió de reconeixement a Síria, fent que fos en aquell punt que mai més es desvincularia del món militar, ascendint a oficial d’intel·ligència.

Al 1946 s’afilia al Mapei, partit polític socialista sionista d’Israel dirigit per Ben Gurion. Essent oficial va dirigir al 1948, durant la Guerra de Independència d’Israel, el sector de Jerusalem, fent que la seva trajectòria fos un referent al país per les seves gestes durant el conflicte. Amb un esperit de superació constant, va millorar les tàctiques britàniques i corregir els errors d’aquestes, convertint l’exèrcit israelià en un referent evident en pocs anys al esclatar la Guerra del Sinaí de 1956. Coneguda com a Guerra de Suez i iniciada per Egipte amb la nacionalització del Canal de Suez i el bloqueig els Estrets de Tiran amb canons, essent aquesta la sortida al mar a través del Golf d’Aqaba i la via d’entrada al país mitjançant el port d’Eliat.

Degut al bloqueig, Israel envaeix el Sinaí amb Gran Bretanya i França per tal de fer front a la nacionalització del Canal i trencar el setge sobre els Estrets. Tot i que Egipte va perdre militarment la guerra, Nasser va aconseguir una victòria política degut a que Estats Units va obligar a la Coalició a retirar-se per no crear un clima de tensió dins la regió, degut a que Síria i Egipte tenien vincles amb la URSS. Finalment, mitjançant una resolució internacional, Israel, tot i retirar-se també, va aconseguir que es reobrís el pas dels Estrets de Tiran desbloquejant de nou la ruta marítima cap a Eliat, demostrant al món que l’Exèrcit i l’Estat israelià eren un actor rellevant capaç de defensar-se.

Degut a la seva heroïcitat durant la Guerra de Suez, al 1958 abandona l’Exèrcit i al 1959 va ser nombrat Ministre d’Agricultura sota el Govern de Ben Gurion. Tot i així, al 1966 s’escindeix del Mapei creant el Partit Rafi, passant a la oposició. Al 1967 però, degut al clima de tensions, accepta ser Ministre de Defensa.

Ocupant aquest càrrec, esclata la Guerra dels Sis Dies el mateix any,  com a fruit de la militarització de Gaza per part d’Egipte, el tancament de nou dels Estrets de Tiran, el Tractat entre Egipte, Iraq i Jordània i la concentració de militars egipcis a la frontera israeliana del Sinaí. Al ser insostenible la situació, Israel ataca Egipte, començant la guerra i Jordània bombardeja Jerusalem i Netanya. Tot i així, l’estratègia de Moshe Dayan dirigint les ofensives i la defensa dona la victòria a Israel que tenia inferioritat numèrica, conquerint el Sinaí, Cisjordània, els Alts del Golan i part de la Franja de Gaza.

Al 1973 continua sent Ministre de Defensa, on aconsegueix la victòria a la Guerra del Yom-Kippur després d’un contra-atac, degut a la situació de crisi que es va viure durant aquesta ofensiva, Dayan va ser expulsat del Govern de Rabin. Tot i això, al 1977, gràcies a la victòria de la dreta sionista encapçalada per Begin, Moshe Dayan va ser nombrat Ministre d’Assumptes Exteriors, càrrec, que igual que el seu pegat a l’ull, el marcarà per sempre.

La situació política de la regió va fer un gir copernicà, Nasser ja no governava Egipte i era Anwar Al Sadat el qui ostentava el càrrec de President del país. Un fet destacat gràcies a la qual es van poder arribar als Tractats de Camp David al 1979 gracies a la voluntat de pau de Israel i Egipte. Conegut aleshores popularment com “l’Espasa de la Pau”, Dayan va aconseguir que les relacions entre Egipte i Israel fossin molt bones, demostrant-se amb el discurs de Al Sadat al Knesset, el Parlament d’Israel, a favor de la Pau i la convivència entre àrabs i israelians.

Així doncs, el General que va atemorir als batallons egipcis al Sinaí s’havia convertit en un dels principals artífex de la pau entre tots dos països. Al discrepar amb el Govern respecte la solució dels territoris ocupats i la gestió d’aquests per part del Govern de Begin, va dimitir creant al 1981 el partit Telem, que proposava cedir els territoris ocupats al 1967 de forma unilateral i incondicional. Al cap de poc de ser escollit diputat, va morir el 16 d’octubre de 1981 de càncer de colon.

Cèlebre és la seva frase: “Si vols la pau, no parlis amb els teus amics, sinó amb els teus enemics”.