L’Estat egipci està en venda. Després d’una llarga tradició socialista iniciada el 1956 amb Nasser, la falta d’ingressos provinents del turisme i la industria el fa perillar completament. La modernització i ampliació del Canal de Suez han donat els fruits esperats però les xifres als sectors industrials i turístics són desoladores. Tot i les privatitzacions de Mubarak per formar part dels òrgans econòmics internacionals, gran part de la indústria i la economia estan en mans públiques, fent que sigui necessari un replantejament econòmic total.

Davant aquesta situació de bancarrota Aràbia Saudita, juntament amb altres països del golf Pèrsic aliats seus, s’han vist amb la necessitat d’ajudar aquest rival històric en la geopolítica regional per cinc motius.

El primer és la mala relació entre el regne saudita i la República Islàmica d’Iran. L’escalada de tensions ha portat a una guerra indirecta a països com Iemen, Iraq o Síria, fent que els aliats d’aquests últims s’enfrontin mentre individualment cadascú dona suport als seus amics amb material logístic, diners, etc. Degut al pes militar d’Egipte, és un aliat imprescindible per decantar la balança perquè compta amb 450.000 soldats en actiu i d’un milió i mig més preparats per entrar en combat ràpidament.

El segon és la necessitat egípcia d’inversors. La caiguda d’ingressos del turisme com a conseqüència dels atemptats i la guerra al nord del Sinaí contra una facció de l’Estat Islàmic han fet que el país s’obri per contrarestar aquestes pèrdues. L’executiu egipci ha anunciat grans externalitzacions i privatitzacions per reduir el deute públic i generar riquesa. El desencant davant d’aquests fets, veient com l’Estat es ven industries històriques, fa que es vegi com una derrota moral després de la victòria que va suposar pel país l’expropiació del Canal de Suez. Però hi ha un altre factor implícit: si ara no s’iniciessin aquestes reformes, l’Estat s’ensorraria i amb el pes que tenen les faccions islamistes podrien prendre el poder, cosa que ningú a la regió vol.

Vinculat a aquest últim punt, el tercer motiu és la necessitat saudita i dels països del golf d’invertir. El preu del petroli fa que els països que basen la seva economia en la producció i venda a tercers no puguin dedicar-s’hi i tenen la necessitat de buscar nous sectors on invertir. Un exemple clar d’això és el nou pla econòmic saudita perquè al 2030 no hagi de dependre del cru. Tot i així, la necessitat tant d’Egipte com d’aquests països provoca que s’estableixin nous ponts de diàleg i relacions bilaterals a llarg termini per tal d’ajudar-se. A més, aquesta simbiosi política ha tingut ja els seus fruits com la cessió, el passat 9 d’abril, de la sobirania de les illes que controlen l’Estret de Tirant d’Egipte a Aràbia Saudita.

L’exemplificació d’aquests motius són els acords comercials entre Egipte i els països del golf des de la visita del rei d’Aràbia Saudita. Un d’ells va ser que el regne saudita va acordar unes inversions aproximades de 6.000 milions de dòlars i la construcció d’un pont sobre el mar Roig que unís tots dos països. Dies després, els Emirats Àrabs Units va acordar l’enviament de 4.000 milions de dòlars per ajudar a l’Estat egipci i per crear àrees de desenvolupament al delta del Nil. A continuació, Bahrain anunciava la creació d’onze memoràndums per invertir 2.700 milions de dòlars a Egipte. Tots ells, combinats amb l’assistència econòmica de Kuwait, fan que la xifra d’inversions a Egipte sigui de 12.000 milions de dòlars.

El quart motiu és més geopolític que econòmic: Israel. L’aproximament a Egipte per part dels saudites i altres governs de la península Aràbiga i el golf Pèrsic justament ara, quan les relacions entre Egipte i Israel estan en el seu millor moment, es podria interpretar de dues formes: Aràbia Saudita i els països del golf utilitzen Egipte com a plataforma per arribar a Israel de forma indirecta o busquen una aliança per destruir-lo. La correcta és la primera interpretació: des del nomenament d’Al-Jubeir com a ministre d’Assumptes Exteriors, l’aproximació a països que semblaven remots ha estat constant. L’intent d’atemptat contra el ministre per part dels iranians pot ser un factor decisiu per entendre que Aràbia Saudita i Israel teixeixin una aliança per interès mutu per fer-li front.

El cinquè motiu, i últim, és el canvi de la dinàmica regional. Les revolucions àrabs ho van deixar en pausa però ara torna a existir aquesta voluntat conjunta dels països del golf i els saudites de convertir-se en actors de pes a l’Orient Mitjà. Tot i l’expansió diplomàtica russa a Iraq, Iran, Líban, Síria i Israel, aquest últim sempre girant sobre si mateix volent convertir-se en un centre regional important. Això ha estat fruit de l’allunyament dels Estats Units i també de no voler entrar a les mateixes dinàmiques que els països sota la influència russa. Aquesta equidistància consolida una tercera via formada per Egipte, Aràbia Saudita i els països del golf Pèrsic.

Després d’exposar aquests cinc motius, es pot entendre millor la importància que té invertir a Egipte. La necessitat política de la terra dels faraons, combinada amb la dels reis d’Aràbia i els emirs, demostren fins a quin punt és imprescindible portar a terme acords. Cal diferenciar que l’onada de privatitzacions que del govern del president Al-Sisi, posant preu a l’Estat, no s’ha de confondre amb la venda de sobirania que els opositors volen fer creure. No és el país ni el seu territori el que està en venda sinó l’Estat i gran part de la seves indústries i serveis.

Enrere queden els temps de Nasser col·lectivitzant i els de Mubarak de fer el mínimament necessari per seguir aïllat del món un cop va caure la Unió Soviètica. Ara apareixen a l’horitzó vents de canvi on l’esperit polític de Al-Sadat, que va arribar a signar la pau amb Israel, serà més present per canviar el pensament del poble egipci. Després d’una socialització sota el nasserisme i del pensament immobilista de Mubarak, la gran tasca de l’actual president és la reforma completa de la societat egípcia, essent la magna inauguració del nou Canal de Suez de l’any passat el principi del que esdevindrà al país en acabar amb el monopoli estatal i obrir-se a nous inversors.

Publicat a la Revista Endavant el 28 d’abril de 2016