En aquesta última part conclouré la tetralogia sobre els militars a la alta política d’Egipte tractant aquests últims tres anys. El Govern de Tantawi i les Forces Armades, la Presidència de Mohammad Morsi i el Cop d’Estat militar que va derrocar al President per no complir amb la voluntat del poble egipci, fins als nostres dies.

Després que Mubarak entregués el seu càrrec i les seves responsabilitats al Consell Suprem de les Forces Armades, l’SCAF. Mohammad Husein Tantawi, qui havia sigut Ministre de Defensa i Producció Militar, Mariscal de Camp i Cap de les Forces Armades assumia el 11 de Febrer de 2011 el càrrec de President de facto d’Egipte. Després de l’atemptat contra Hosni Mubarak setze anys abans, opinió pública ja el situava com el seu possible successor. A l’endemà, 12 de Febrer, l’SCAF emetia un comunicat on s’anunciava el caràcter provisional del Govern fins la formació d’un de nou, la convocació d’eleccions mitjançant un sistema lliure i democràtic per tal que el poder el tingui una autoritat civil electa, i per últim: “la República Àrab d’Egipte està compromesa amb totes les seves obligacions i tractats, regionals i internacionals”.

Tot i que l’SCAF va derogar la Constitució i totes les institucions polítiques, dissolent el Parlament, dies després els Germans Musulmans van anunciar la creació del Partit Llibertat i Justícia per concórrer a les eleccions. A finals del mes de febrer, el clergue musulmà Al-Qaradawi, considerat pels mitjans el líder espiritual dels Germans Musulmans, va arribar a Egipte tornant del seu exili a Qatar. El mateix dia, el candidat liberal Amr Moussa també anunciava la seva candidatura com a presidenciable. Degut al canvi parcial de ministres per part de l’SCAF i el manteniment de ministeris importants en mans dels ministres de Mubarak, va provocar que milers de manifestants tornessin a la Plaça Tahrir per manifestar-se en contra d’aquests canvis al ser titllats de simbòlics.

La regència de Tantawi

En ple mes de març, va ser el mes del referèndum sobre la Constitució. El 19 de Març milions d’egipcians van ser cridats a les urnes per tal de votar sobre nou esmenes a l’articulat, un fet que va dividir a la societat egipciana en dues faccions, els fidels als Germans Musulmans i el Partit Nacional Democràtic que estaven a favor, i els contraris, el Partit Wafd, la Coalició de la Joventut de la Revolució i els socialistes en gran mesura. El candidat El-Baradei, important figura de l’oposició, demanava que aquests canvis no eren útils degut a que l’Assemblea no representava als ciutadans. Per altra banda, els Germans Musulmans i el Partit Nacional Democràtic deien que degut al context eren acceptables les esmenes. Aquella mateixa nit, els resultats van ser d’un 77.27% dels vots a favor i un 22.73% en contra.

Recordant la promesa dels membres del Consell Suprem de les Forces Armades de servir en tot moment al poble d’Egipte, l’abril va ser el mes de les revoltes al carrer i els coneguts disturbis de la Plaça Tahrir. Degut al resultat del referèndum, centenars de milers de persones van sortir a manifestar-se per tal de reivindicar que l’SCAF desmantelles més ràpidament les institucions de Mubarak. Totes les faccions polítiques van sortir a manifestar-se per “Salvaguardar la Revolució”. Dies després, entre alguns enfrontaments entre manifestants i les Forces Armades, es van emetre ordres contra Hosni Mubarak i els seus fills.

Aquest fet va tenir com a conseqüència la dissolució del Partit Nacional Democràtic i la supressió de la figura de Mubarak de qualsevol lloc públic, posant fi al que semblava ser la fi dels militars a Egipte.

El mes de maig es va tancar el Pas de Rafah entre Palestina i Gaza establint un bloqueig sever al respecte, mentre a El Caire començaven les recopilacions de proves contra Mubarak. Els següents mesos fins arribar al 2012 es van caracteritzar per les pugnes entre els manifestants i la policia, així com també la repressió en alguns casos determinats degut a la gravetat de les accions dels manifestants. Les accions contra el SCAF eren cada cop més violentes, al estar la justícia en mans de Corts Militars, com també la pròpia figura del President de facto Mohammad H. Tantawi.

El judici contra Hosni Mubarak va crear una reacció en contra que li fessin per part dels seus simpatitzants com també dels seus detractors, havent-hi enfrontaments entre ells. El 9 d’octubre a la ciutat de Maspiro, una manifestació pacifica de cristians coptes demanava la dissolució del SCAF, la renuncia de Tantawi i la dimissió del Governador d’Assuan, al dir aquest últim que l’Esglesia copta de Merinab era il·legal. Els manifestants van ser reprimits violentament per la policia provocant la mort de 25 persones i 200 ferits.

El mes de novembre, van haver-hi les eleccions a l’Assemblea Nacional d’Egipte. El dia 28 de novembre, després de multitud de manifestacions durant aquest mes i diversos enfrontaments entre les Forces Armades, la policia i els manifestants. Els Germans Musulmans van obtenir 235 escons sent la força més votada, sent el següent el partit Al-Nour de caire Salafista, després el Partit Nou Wafd i per últim el Bloc Egipci de caire liberal. A diferencia de les altres eleccions, el SCAF va anunciar que es feien en tres cops en intervals de 15 dies, la meitat dels escons estaven reservats a treballadors i grangers, i s’eliminava la quota de dones que havia instaurat Mubarak. A més, no hi havia partit que representés a les Forces Armades.

Començant el 2012, els primers mesos van ser completament ennegrits per les morts dels manifestants a l’estadi de Port Said con es van barallar les aficions dels dos equips que jugaven provocant 73 morts, i poc després moria el Papa Shenouda III, Patriarca d’Alexandria, fent que el país vestís de dol.

Un país dividit

Arribant doncs al mes de maig, van haver-hi les eleccions presidencials, sent la primera volta el dia 23-24, on Mohammad Morsi, candidat del partit Llibertat i Justícia, vinculat als Germans Musulmans, va guanyar pel 25% dels vots i Ahmed Shaflik (ex-Ministre d’Aviació Civil, Comandant en Cap de les Forces Aèries durant l’etapa Mubarak i Primer Ministre als últims anys d’aquest i del període de Tantawi) el 24% dels vots, sent aquests els més votats. El 24 de juny va haver-hi la segona volta al no arribar cap dels candidats al 46%. Els resultats van ser de 13.2 milions de vots per Morsi i Shaflik, candidat de les Forces Armades, 12.3 milions de vots. Així doncs, amb aquest resultat, el país quedava gairebé dividit entre els simpatitzants dels Germans Musulmans i els que volien de nou, un militar al capdavant del país.

El 30 de juny del 2012, Mohammad Morsi seria nombrat cinquè President d’Egipte només amb el 51% dels vots.

Anunciant-se com una etapa democràtica pel país, el 12 d’agost van començar els greuges al respecte. La sol·licitud del President Morsi cap a Mohammad Tantawi, qui era Cap de les Forces Armades, i de Sami Hafez Anan, Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, que dimitissin de tots els seus càrrecs. Afegint la derogació de les esmenes constitucionals que s’havien afegit i havien estat aprovades per l’SCAF per limitar el poder del President. Tot i així, el portaveu de Morsi va dir que Tantawi i Anan continuarien al Gabinet Assessor. En aquesta pugna contra els militars, va nombrar a Abdel Fatah Al-Sisi nou Ministre de Defensa d’Egipte. Començant a escoltar-se rumors del retorn de l’absolutisme al país per part del nou President.

El 22 de novembre del 2012 els rumors es van convertir en manifestacions en contra de Morsi al començar-se a redactar la nova Constitució a través de la Assemblea Constituent. Aquest fet feia que els liberals i els seculars no confiessin en el redactat degut a que l’Assemblea era controlada pels Germans Musulmans, i per tant no respectaria l’equilibri cultural i religiós del país. Davant d’aquests fets, El-Baradei va dir que Morsi volia controlar tots els poders de l’Estat, provocant manifestacions de centeners de milers de persones contra el President Morsi.

Poc després, el 22 de desembre, dels 51 milions de persones que estaven censades per votar, només 17 milions van anar a votar, sent un 32% del cens. D’aquests 17 milions, 10 milions van votar a favor de la Constitució que havien redactat els Germans Musulmans, i 6 milions van votar en contra. Així doncs, un 63% dels votants va votar a favor de la nova Constitució on es desdibuixava la línia entre la religió i les lleis de l’Estat. Com a conseqüència, van començar a manifestar-se per tot el país els opositors al règim de Morsi, que s’enfrontaven als seus simpatitzants.

El 2013 va ser l’any de les revoltes. Des del gener fins al juny centeners de milers de persones es manifestaven contra els Germans Musulmans i el President Morsi per concentració de poders, islamització de l’Estat i la falta de respecte a les minories cristianes del país degut a la aplicació de la Llei Islàmica en alguns casos. Les fortes repressions contra els manifestants opositors provocaven un efecte crida al sumar-se més gent a les manifestacions contra el Govern de Morsi. La mort de manifestants per xocs contra la policia, les detencions a gran escala i la concentració de poders a mans de Morsi va provocar que el 29 de gener el Ministre de Defensa Al-Sisi exposés per ràdio el seu desacord amb els assumptes del país degut que poden portar al col·lapse de l’Estat i amenaçava les pròximes generacions.

Degut al descontrol de regions senceres del país com l’aixecament de Port Said a mans de l’oposició o parts del Sinaí en mans de l’Estat Islàmic, van provocar la ciutadania decidís anar amb més força contra el règim de Morsi. La repressió contra els manifestants va acabar tenint un efecte crida que va tenir el seu punt àlgid amb el Moviment Tamarod, que el 30 de juny, un any després de la pujada a la Presidència de Morsi, va aconseguir entre 15 i 22 milions de signatures demanant la seva dimissió. Sent entre 5 i 12 milions més de persones que les que el van votar.

A més, el nombre d’opositors als carrers d’Egipte era només de 4 milions segons informaven els mitjans afins del Govern, però cal destacar que només 2 milions de persones s’havien manifestat segons els mateixos mitjans contra Mubarak durant la Revolució del 25 de Gener. En una de les últimes manifestacions, els manifestants van assaltar el Quartell General dels Germans Musulmans, començant així la fi del règim islamista de Morsi. Davant d’aquest fet, les Forces Armades tornaven a la palestra política, anunciant un ultimàtum de 48 hores al Govern si no establia ponts amb la oposició i les minories del país.

La inflexibilitat de Morsi

Davant d’aquest fet, el Ministre General Al-Sisi va donar suport al ultimàtum recordant que les Forces Armades sempre havien d’estar al costat del poble, “Si les demandes de la gent no es realitzen en el període definit, aleshores correspondrà a les Forces Armades anunciar un full de ruta pel futur”. El dia 3 de juliol, acabant l’ultimàtum a les 16:34, aquestes anunciaven: “El Comandament General de les Forces Armades és actualment reunit amb un nombre de religiosos, polítics i joves. Hi haurà un comunicat des de la Comandància General tan aviat com es pugui.” Era completament cert el comunicat de les Forces Armades, el Papa Copte, el Gran Iman, El-Baradei i joves del Moviment Tamarod estaven reunits amb els militars donant suport al Cop d’Estat.

A les 17:00h aproximadament, el Cap de les Forces Armades, Al-Sisi, juntament amb els alts càrrecs religiosos i civils, anunciava el derrocament del President Mohammad Morsi, la suspensió de les eleccions i la convocatòria d’eleccions, com també la nominació de Adli Mansour, Cap de la Cort Constitucional, President Provisional d’Egipte. Una setmana més tard, anunciava als manifestants contraris al Cop d’Estat que s’unissin al costat del nou Govern provisional perquè les Forces Armades han de fer complir la nova llei. Davant d’aquestes advertències, el 13 d’agost es van desallotjar els campaments pròxims a Giza, on degut a l’escalada de confrontació entre els cristians coptes i els Germans Musulmans, va acabar requerint l’entrada de les Forces Armades al conflicte. Aquesta confrontació a tres bandes va acabar provocant 600 morts i més de 2000 ferits entre els opositors al nou Govern, i per part de la policia 43 agents morts.

Tot i aquesta crisi, els simpatitzants de Morsi no van cessar la seva activitat contra els cristians coptes creant-se un conflicte religiós al respecte entre islamistes i cristians, tenint com a exemple la Massacre de l’Església d’Al-Qiddissin a Alexandria on 24 persones van ser assassinades. Al mateix temps, sorgia la insurgència del Sinaí, on el 2013 es llençava la primera ofensiva contra l’Estat Islàmic en territori egipci, començant una guerra que continua fins a dia d’avui.

El 2014, al mes de gener es va fer el referèndum sobre la Constitució d’Egipte on va participar el 40% de la població, tenint a favor el Partit de la Dignitat, i altres partits de tot l’espectre polític menys un partit liberal, un trotskista i el Partit Llibertat i Justícia juntament amb el Bloc Islàmic. Tot i el boicot dels Germans Musulmans, la participació va ser 10 punts més alta que en el referèndum de Morsi, obtenint més suport popular amb el 98% dels vots, 10 milions més de vots a favor que la Constitució del 2012.

Mesos més tard, el 26 i 28 de maig del 2014 van haver-hi les eleccions presidencials. Abdel Fattah Al-Sisi es presentava contra Hamdeen Sabahi, d’ideologia nassarita. Aquests eren els únics candidats doncs la resta no havien superat els avals necessaris per presentar-se. El resultat va ser de 96.91% dels vots a favor de Al-Sisi i un 3.09% a favor de Sabahi. Amb una participació de gairebé el 50%, feia que l’antic Ministre de Defensa i Cap de les Forces Armades obtingués 23,78 milions de vots. 10 milions més de vots que Morsi a les eleccions presidencials on va sortir escollit.

Degut a la calma de les jornades electorals, la falta d’incidències i la supervisió internacional, el les institucions supranacionals com les Nacions Unides, la Unió Europea, la Lliga Àrab, i altres com el Fons Monetari Internacional, van felicitar al Mariscal Al-Sisi per la victòria obtinguda a les eleccions. Per tant, Egipte començaria una nova etapa després del període islamista, amb un nou militar al front, el Mariscal Al-Sisi.

El 8 de juny de 2014, Al-Sisi va ser nombrat President entre milions d’aclamacions a la Plaça Tahrir. Cal recordar que la revista Time el va nombrar “Home de l’any 2013”. En el seu discurs inaugural com a President d’Egipte davant 1.200 persones que representaven espectres del país, va definir el seu principal punt com: «En la seva següent fase, Egipte serà testimoni d’un augment total d’en ambdós fronts, interns i externs, per compensar el que hem perdut i corregir els errors del passat”.

Egipte mira al futur

Després de la presa de possessió del President-Mariscal el país va començar a canviar tan la seva política interna com externa, arribant així als temps actuals. Al 2014 van començar un seguit de reformes econòmiques, socials i projectes de gran abast que son els que han marcat el primer any de presidència.

Amb els Germans Musulmans il·legalitzats i perseguits per col·laborar amb fonamentalistes islàmics i grups violents i un sever control dels mitjans de comunicació per evitar que mentides es converteixin en noticia, el nou Govern va començar a gestionar el dia a dia del poble egipcià. En la política domèstica podem destacar fets com la campanya perquè els alts oficials de l’exèrcit i els empresaris ajudin a millorar l’economia del país donant part del seu salari a les arques públiques, de la mateixa manera que es va demanar que gastessin menys combustible els ciutadans per tal d’estalviar.

La primera campanya va tenir molt èxit tenint l’exemple d’un Coronel General que va anunciar que les Forces Armades d’Egipte ajudarien a l’economia donant 140 milions de dòlars. I la segona campanya va ser promocionada amb un mig-marató de 20 km per tal de promoure l’ús de la bicicleta. Així mateix, respecte les minories religioses, va ser el primer President d’Egipte que va assistir a la Missa de Nadal, fent posteriorment un petit discurs demanant la unitat i desitjant que els cristians tinguessin un bon Nadal.

A més, des del punt econòmic i energètic, han continuat les disminucions dels subsidis estatals fent que l’Estat estalviï bilions de dòlars, fent que l’economia torni a créixer, sent aproximadament un 5% anual. Respecte els projectes més importants es destaquen el nou Canal de Suez, el desenvolupament de les infraestructures nacionals i la construcció d’una nova ciutat entre El Caire i Suez.

Des de que el Canal de Suez va ser nacionalitzat per Nàsser, el Nou Canal de Suez va ser una de les promeses que va fer Al-Sisi poc després de ser envestit President. Gràcies al rol de les Forces Armades d’Egipte, qui ha sigut qui ha promogut aquesta obra, juntament amb empreses àrabs i públiques d’Egipte, el 16 de juliol del 2015 es va acabar la reforma. El Vice-Almirall Mamish, Cap de la Autoritat del Canal de Suez, va anunciar que gràcies a la reforma, Egipte ingressaria 12.5 bilions de dòlars anualment gràcies a l’ampliació, i per tant seria el principal punt econòmic del país.

Concloent, les Forces Armades d’Egipte han estat des de 1952 fins als nostres dies al costat dels drets i el poble egipci, implicant-se per no allunyar-se de la realitat del país, vetllant pel benestar de la majoria de la ciutadania. Nàsser, El-Sadat i Al-Sisi són exemples de la importància dels militars i el suport popular al respecte. Mubarak per altra banda, degut a allunyar-se dels ideals que buscava en el principi, les Forces Armades mateixes van demanar-li que dimitís, sent aquestes a les ordres de Tantawi les que garantirien unes eleccions democràtiques al país. Sent aquestes mateixes les que per garantir l’ordre obligarien i apressarien al President Morsi per no acatar els principis de la pau social.

Com recita l’himne d’Egipte:

 “Egipte, nobles són els teus fills.

Lleials, i guardians de les regnes.

Estant en guerra o en pau,

Anem a sacrificar-nos per tu , el meu país.”