Rumsfeld vs. Bush

El neoconservadorisme sempre ha cregut que un dels pilastres per el correcte funcionament de la societat era la democràcia liberal, i el clar exemple d’aquesta premissa el trobem en la Guerra d’Iraq i la imposició d’un sistema liberal en una societat que no era liberal ni tampoc volia acceptar-lo perquè anava contra els seus valors i contra els seus principis ètics. Davant d’aquests fets, el poble iraquià està vivint una de les pitjors guerres en tota la seva història provocada per la falta de comprensió del Govern dels Estats Units respecte als aspectes culturals d’aquest poble.

Donald Rumsfeld, ex-Secretari de Defensa dels Estats Units durant la legislatura de George W. Bush, nombrat per molts com un dels pares de la Guerra d’Iraq, va reconèixer en les seves memòries, que el President Bush el va obligar a tenir un pla d’invasió per Iraq buscant un motiu per atacar el país. Tal com declara en les seves memòries, “Know and Unknow” respecte al President, “Em va demanar que donés un cop d’ull al disseny dels nostres plans militars per Iraq…dues setmanes després del pitjor atemptat de la història del país, els que treballàvem al Departament de Defensa estàvem summament ocupats però el President em va insistir en elaborar plans militars per Iraq.”

A més, ell mateix va reconèixer que s’havia equivocat amb les armes de destrucció massiva, sent responsables les fonts d’informació que segurament s’ho van inventar al tractar-se, tal com es va saber més endavant, d’una persona que volia veure el règim de Sadam Hussein destruït. Rumsfeld va reconèixer a més a més que el dictador iraquià va oferir 60 milions de dòlars de recompensa per qui  assassinés a les seves filles, com també les del President, per tal de venjar la mort dels seus fills i el seu nét per l’exèrcit nord-americà. Essent un fet que el President Bush va prendre-ho com una amenaça real.

De fet Rumsfeld, a les seves memòries, critica fortament al Gabinet Powell i al Departament d’Estat perquè van ser els que van voler construir un model d’estat liberal a Iraq. De fet, el culpable seria Paul Bremer III, a qui el President Bush va enviar directament com a Responsable Provisional de la Coalició, i que tenia contacte directe amb la Casa Blanca i Powell. Segons l’ex-Secretari de Defensa, ningú prenia com a legítim al Congrés Nacional Iraquià, fent així que sorgís una insurgència dels alts caps de Sadam i del Partit Ba’ath. Per aquests motius, també Condoleezza Rice té un paper transcendental al ser qui va organitzar el Consell de Seguretat Nacional, sent descrit com un pas cap a la indecisió i una falta de coneixements sobre el que succeïa.

Si al 2011 reconeixia els errors que van haver-hi en la invasió i post-invasió d’Iraq, fa un mes reconeixia a The Times que “La idea de que podíem dissenyar una democràcia a Iraq em semblava poc realista”, afegint “Jo no sóc d’aquells que pensen que el model particular nostre de democràcia es apropiat per altres països en altres moments de la seva història.”

Com deia Josep Pla, “Res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”, i en aquest cas, podríem dir que res s’assembla més a un occidental de dretes que un occidental d’esquerres. Sembla ser que sigui quin sigui el color polític, encara portem a sobre la càrrega del home blanc de Kipling i tinguem una missió civilitzadora al món per tal que aquest sigui millor segons els nostres cànons, sense respectar cultures, religions o creences que siguin diferents a les nostres.

Això ho demostrava el Partit Socialista Francès amb Hollande volent atacar Síria per establir un règim d’una gairebé inexistent oposició moderada, juntament amb el Partit Demòcrata dels Estats Units. Unes idees molt semblants a les del Partit Republicà i la presidència neoconservadora de Bush, que contava amb el suport de Aznar del Partit Popular o de Tony Blair del Partit Laborista.

Així doncs, partint de l’exemple de Donald Rumsfeld, entre altres declaracions com les del Vaticà o Rússia reflectides en anteriors articles, el reconeixement de la absurditat de la invasió d’Iraq per part de Generals i Alts Comandaments militars demostra que establir el nostre sistema genera una reacció pitjor, una cura pitjor que la pròpia malaltia.

Concloent, el dia que els països respectin les cultures i tradicions, els valors i els sistemes polítics, sempre que aquests tinguin la legitimitat suficient i respectin les lleis internacionals, sent aquestes també discutides per molts dels Estats membres, aleshores la humanitat restarà, com recita el lema de la Unió Europea, “In varietate concordia”, “Unida en la diversitat”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s