El Regne del Tibet sempre ha sigut un país que evoca al secretisme, a llegendes mil·lenàries, inclosa certa èpica com la que podia significar trobar la ciutat dels Déus o un món celestial entre les muntanyes més altes del món. És per això que sempre ha sigut objecte d’històries, llegendes i mites al voltant seu, però pocs cops ens em centrat en conèixer com es regia, quina era la seva estructura política i quin pes tenien personatges, actualment molt mediàtics com el Dalai Lama. Així doncs, en aquest article abordarem des de la proclamació de facto del Regne que va sorgir entre 1912 i 1951, quan desapareix.

Després de la Revolució Xinhai, on es va derrocar a l’Emperador Pu Yi, essent l’últim de Xina i de la Dinastia Qing, va establir-se el règim república de Sun Yat-Sen. Aprofitant la situació d’inestabilitat entre la caiguda del Emperador i la proclamació del nou règim, la milícia del Tibet va acabar amb la guarnició imperial a la regió, fent que el Dalai Lama pogués tornar a la regió. Un cop re-establerta la figura del Dalai Lama, el tretzè, va tornar a aplicar-se el Ganden Phodrang, o la forma tradicional de govern del Tibet des del s. XVII amb el cinquè Dalai Lama fins al 1951, quan l’Exèrcit Popular Xinès va recuperar els territoris.

Jeràrquicament, el Ganden Phodrang estava encapçalat qui pel Dalai Lama, que succeeix a l’anterior després de quaranta-nou dies perquè el difunt Dalai Lama es reencarni en un nen. Aquest nen, ha de donar senyals d’un coneixement excepcional com per exemple reconèixer els utensilis del Dalai Lama anterior, i un seguit de proves que ha de superar fetes pel Panchen Lama. Aquest és el càrrec més important dins la religió Budista Tibetana després del Dalai Lama, i és escollit de la mateixa forma que aquest fent-li les proves també ell.

Per sota del Dalai Lama políticament, estava el Regent, reencarnació de l’anterior Regent i sent escollit d’un grup de 4 a 6 monestirs pels membres que ha escollit les assemblees nacionals, i també ajudava a cercar en algunes ocasions, com aquesta última el 1937 al 14è Dalai Lama. La funció del Regent era la de controlar tots els assumptes del país mentre el Dalai Lama no era entronitzat. Així doncs, després trobaríem per sota d’aquests al Primer Ministre del Tibet, nombrat pel Dalai Lama i que la seva funció era la de gestionar al país quan aquest es trobava a l’exterior o a l’exili, sense ocupar una posició permanent.

En un grau inferior, trobaríem les tres administracions del Govern Tradicional, totes elles vinculades entre sí i també amb el Dalai Lama.

La primera administració és la Administració Religiosa, formada per monjos que no tenen forts lligams amb els monestirs Gelugpa. L’Escola Gelugpa es coneix popularment per ser la dels monjos que porten els Barrets Grocs, sent la del Dalai Lama des del s. XVII al s. XX. Dins d’aquesta administració hi ha el Chikhyab Khenpo, Cap de la Administració Religiosa i escollida de forma directe pel Dalai Lama. I per altre banda, també hi ha el conegut com a Yigtsang, encapçalat per quatre monjos, Drungying Chenmo,  qui nomenen i ascendeixen tots els monjos. Tot i que el Dalai Lama escollia els candidats d’una llista que li proposa el Chikhyap Khenpo, aquest era totalment arbitrari entre els diferents monestirs.

La segona administració era la Administració Secular, composada per oficials seculars o no religiosos que formaven part de la aristocràcia. Aquesta estava formada de tres blocs, un per sobre dels altres dos que restaven en igualtat. El de rang superior era el Kashag, un gabinet format per quatre ministres on un d’ells era monjo. Aquest gabinet estava escollit pel Dalai Lama a partir de la llista que li proposaven. –Imatge del Kashag al 1938.-

Des del Kashag s’escollien vint-i-una oficines més que incloïen els departaments de la Moneda o Mint, Assumptes Exteriors, el Trapchi o Armeria on també hi havia l’or, Hisenda, entre altres. I per altre banda el Tsikhang, o la Oficina de Finances, que mantenia els comptes i supervisava els ingressos fiscals. Aquesta darrera oficina era dirigida per quatre Tsipön que eren nombrats pel Dalai Lama i pel Kashag.

Per últim, la tercera, les Assemblees Nacionals, formades per tres institucions diferents, creades al 1860 per Shatra, essent només consultiva però tenia la potestat d’escollir al grup de monjos que escollís al Regent.

Aquestes tres institucions eren el Tsongdu Gyendzom, d’ell sorgia el Tsongdu Ragdü, i apart, el Drungtsigye.

La primera d’elles estava formada per abats i ex-abans dels trens grans monestirs Gelugpa, el Drungtsigye, tots els oficials de Lhasa, representants de diferents monestirs, oficials de l’exèrcit, 20 oficials de Hisenda i 30 clergues. A més, restaven en sessió un o dos dies, ajornables a favor de la Assemblea Baixa. Aleshores sorgeix d’aquí el Tsongdu Ragdü, que consisteix en 20 dels 50 membres, formats per abats, antics abats i oficials de diferents rangs. I per últim, la tercera institució, el Drungtsigye. Aquest òrgan estava format per quatre caps de Tsikhang i quatre caps de Yigtsang, convocats pel Kashag per ampliar el suport per proposar el que ha de ser el Dalai Lama, juntament amb el Tsikhang.

Concloent, el règim del Tibet durant més de quatre-cents anys va ser una monarquia teocràtica completament hermètica a qualsevol idea que pogués significar un canvi o una ampliació de poder de les classes baixes. El sistema tibetà premiava a les aristocràcies i feia que aquestes, juntament amb els clergues budistes tibetans, tinguessin tot el poder del país al formar part del sistema, exercint un poder estructural, que només era superat pel Dalai Lama i el Regent. Així doncs, després de desgranar una mica i aportar certa llum al respecte, podem analitzar factors d’una estructura de poder similar a la de la Santa Seu o la Ciutat del Vaticà, però això donaria per un nou article, on es busquessin els vincles entre tots dos Estats, basats en un sistema teocràtic.