“Estem preparats per entrenar les dones. L’Islam no desitja que les dones estiguin tancades i mai vegin l’aire fresc.” Muhammad Ali Jinnah, Pare de la Pàtria de la República Islàmica de Pakistan.

Des de 1947 les dones han format part de les Forces Armades de Pakistan, fins al punt que dues germanes del Pare de la Pàtria pakistanesa varen formar part d’aquestes durant la Guerra d’Independència contra l’Índia. És dels pocs països islàmics on les dones ocupen alts càrrecs a les forces armades i això les converteix en actors principals de la guerra de Waziristan, que manté Pakistan contra els terroristes d’Al-Qaeda, l’Estat Islàmic de Khorosan, les faccions talibanes i el grup Haqqani. De fet, el que fa peculiar aquesta guerra no és que sigui la lluita contra el terrorisme sinó el terreny on s’està portant a terme, perquè això ha provocat que l’exèrcit pakistanès hagi de reformar el seu material i entrenar de nou les tropes.

La guerra de Waziristan té lloc a 3.000 metres d’altura, a les muntanyes situades al nord del país que fan frontera amb Afganistan. És, per tant, una guerra que té lloc a gran alçada, amb el  punt més baix a 1.700 metres, i sobre terreny muntanyós, on hi ha grutes, coves, passos de muntanya coberts de metres de neu i gel… Això, combinat amb els combats que es produeixen als pobles i zones urbanes entre les valls, fa que sigui molt difícil pels forans ajudar el Pakistan en la seva lluita contra el terrorisme. Només els Estats Units donen un cop de mà al govern per fer front als jihadistes, i és amb avions no tripulats i molt poc personal de terra, de manera que tot el pes de les operacions terrestres queda ten mans de l’exercit pakistanès.

El conflicte és una barreja de combats urbans, a paratges muntanyosos, a cims i passos de muntanyes a gran altitud i a més, com que el clima és extrem, no seria estrany que en pocs mesos el front canviés completament, sense oblidar que, políticament, és una lluita entre el govern i les faccions terroristes però també entre el govern i les tribus que els donen suport i que, al seu torn, també estan enfrontades entre sí. Per tant, no és una guerra convencional, i segurament per això els caps militars pakistanesos estan transformant les forces armades en unes de poc convencionals, on les dones tenen cada cop un paper més important dins l’exèrcit sense oblidar que estem parlant d’una república islàmica.

La Operació Zarb-e-Azb

Políticament, Pakistan és un país conservador, on a algunes zones predominen els consells tribals i altres estructures que cohabiten amb l’Estat. Això té com a conseqüència que l’estructura de què disposa el govern en aquelles zones sigui quasi nul·la, és per això que existeix un pacte entre algunes tribus i el govern per mantenir l’ordre i les necessitats bàsiques. Tot i que com a pacte social sembla ideal, en la realitat no existeix, és per això que els conflictes entre els terroristes islamistes i tribus pro-governamentals signifiquen la inestabilitat completa a regions senceres.

El cas de Waziristan no és al marge d’això i demostra com es barreja la dinàmica de tribus enfrontades entre sí amb la consolidació de moviments jihadistes contra el govern pakistanès. Per aquest motiu, quan els terroristes varen atacar l’Aeroport Internacional Jinnah a Karachi, el govern va respondre amb atacs contra les zones on no tenia presència important perquè era la Federació Administrada de Àrees Tribals, o FATA en anglès, al nord del país, la que les gestionava.

És per resoldre aquesta limitació que l’exèrcit pakistanès entra a la FATA amb 30.000 efectius per tal de combatre cadascun dels bastions talibans, d’Al-Qaeda i de l’Estat Islàmic de Khorosan i concentrar-se a Waziristan, on hi ha les principals estructures i feus d’aquests grups, i per això es coneix com a guerra de Waziristan.

La guerra s’expandeix per tota la FATA per acabar amb els focus de resistència tribal que s’han posicionat a favor dels talibans i els altres grups jihadistes. És a partir d’aquest moment on es veu que la qüestió més important d’aquesta guerra és i serà l’orografia del terreny, que situa camps de batalla a valls a 1.600 metres, a passos de muntanya a 2.500 metres i, fins i tot, hi ha hagut enfrontaments a 3.000 metres. I no parlem d’altiplans o deserts sinó de muntanyes escarpades on és molt difícil el moviment de tancs o suport de cavalleria mecanitzada, sent principalment un combat de forces d’infanteria contra grups de talibans o membres del Daesh amb un suport aeri limitat.

El canvi de temperatures i, sobretot, les seves conseqüències, han provocat que certes ofensives només s’hagin pogut dur a terme durant un període de temps concret, perquè hi ha zones zones on a l’hivern hi ha metres de neu i a l’estiu les altes temperatures fan que sigui impossible realitzar un atac en condicions. L’existència de batalles dins de coves, grutes o fins i tot a pobles tribals fa que les mateixes forces hagin d’estar preparades per combatre en qualsevol tipus de condició i puguin actuar correctament.

Tot això porta com a conseqüència la necessitat d’un alt nivell de preparació i és on tenen un paper rellevant les forces armades dels Estats Units, que col·laboren mitjançant la formació i també a través d’avions no-tripulats o drones de combat. Aquest suport dels Estats Units a Pakistan per fer front als talibans i jihadistes és molt important perquè és l’únic actor internacional que actua dins del país. Com que es tracta d’una guerra especialment complicada per les seves característiques, cal una reforma militar i un replantejament de la defensa a Pakistan que, tot i ser una república islàmica, dóna un paper rellevant a les dones. Com mostrava al principi de tot, a la cita de Jinnah, el paper de les dones era i ha de ser una estructura del propi exèrcit.

El paper de les dones

El paper de la dona és fonamental a les forces armades de Pakistan, tot i que la seva posició mai ha sigut, fins ara, a primera línia del front. Històricament el paper de la dona com a militar sempre ha anat vinculat a la segona línia o la rereguarda, en rols com el de medicina, enginyeria o intendència. Les Forces Armades de Pakistan estan separades entre forces de combat i forces de suport, amb el principal paper de les dones, però no per això menys important, a les segones.

Recordem que dues germanes del Pare de la Pàtria, Fàtima Jinnah i Shireen Jinnah, van formar part del cos mèdic de l’exèrcit de Pakistan fins i tot abans de les lluites contra el que esdevindria l’Índia. Totes dues van participar en la guerra de 1947, sent pioneres en els drets de les dones al país. És molt important destacar això perquè, tot i ser un país islàmic, el rol de les dones a les forces armades ha sigut completament respectat per tots els sectors de la població. Begum Ra’ana, Primera Dama del Pakistan als anys 70, també va ser membre del cos mèdic de les forces armades durant la Guerra d’Independència de 1947 i va esdevenir una pionera dels drets civils de les dones.

El paper de les dones als cossos militars és fins a cert punt sorprenent, perquè és l’únic país del món islàmic que, sent una república islàmica, ha tingut dues dones amb rang militar de Major-General. Una d’elles, Shahida Malik, va ser Inspectora General del Cos Mèdic de l’Exèrcit de Pakistan i heroïna de guerra durant les Guerres Indopakistaneses. L’altra, Shahida Badsha, també membre del cos mèdic de l’Exèrcit de Pakistan, va ser la primera dona comandant del Col·legi de Metges de l’Exèrcit.

La guerra de Waziristan també ha obert la possibilitat que les dones formin part per primer cop de forces de combat com ara l’aviació, franctiradores, policia militar o cossos d’elit de l’exèrcit.

La primera pilot de combat, tot i que l’historial de dones a l’Exèrcit de l’Aire és extens, ha sigut Ayesha Farooq, oficial de l’exèrcit. És important recalcar que siguin oficials perquè la major part de les dones que serveixen a les forces armades del país ho són degut al seu nivell d’estudis i per tant, tot i ser poques, en proporció tenen un major nivell d’estudis. De fet, els comandos més importants a Waziristan estan composats per dones, sent forces d’elit tant de la policia com de les Forces Armades. Principalment són un cos de policia que vigila la rereguarda, o efectua missions de suport, però també es poden constituir com a grup dins de determinats regiments militars. La formació d’aquests cossos femenins està desenvolupada sobretot per forces nord-americanes o pakistaneses amb un alt entrenament militar.

Com a totes les guerres que tenen un impacte profund a la societat, com va passar a la Primera o la Segona Guerra Mundial, les dones reivindiquen el seu paper d’igual a igual a les forces armades. Tot i que ara per molts sigui façana per la poca quantitat de dones que hi ha, per la societat pakistanesa això representa un canvi important.

El govern de Benazir Bhutto també va ser un canvi en el paradigma social perquè es va convertir en la primera dona en dirigir un país islàmic i és possible que la guerra de Waziristan, i la presència de dones ocupant càrrecs de responsabilitat a les administracions governamentals a les zones tribals, provoquin que les lleis tribals mantingudes deixin de ser tan estrictes.

Waziristan, un horitzó de canvis

Si la dictadura de Musharraf va permetre que la la democràcia es consolidés al país i Bhutto fos escollida Primera Ministra, la guerra de Waziristan pot obrir una oportunitat per acabar amb la impunitat tribal. La permeabilitat que ha permès a les tribus anar contra el govern, l’ha forçat a acabar amb el règim federal tribal que els donava tant poder. Aquestes dues realitats, la que existeix on hi ha l’administració governamental i on hi ha la tribal, poden acabar un cop acabi la guerra a les regions tribals per la insubordinació d’aquestes al govern.

La guerra de Waziristan pot estandarditzar el país i consolidar-lo com a potència pròxima als Estats Units, tot i les amenaces del Primer Ministre dient que per col·laborar amb la Índia les relacions trontollen. Un acord militar no acabarà amb dècades de col·laboració militar, social i política, i menys quan Pakistan va servir, com les Filipines, de trampolí cap a la Xina durant l’administració Nixon. L’eix atlàntic, entre Estats Units i Europa, ara es veurà desplaçat pel Pacífic, on Estats Units i la Xina competiran i ampliaran les seves àrees d’influència, com sempre han fet. L’extrema vinculació entre Rússia i Beijing provoca que, per geopolítica, sigui la Xina qui surti més beneficiada i, per tant el desplaçament de l’eix pot encaixar perfectament al Pacífic.

Hem d’estar atents a com evoluciona la guerra de Waziristan perquè, més important fins i tot que la derrota de les forces jihadistes i talibanes, és la construcció de la pau i el manteniment d’un Estat íntegre capaç de vetllar pels drets de tots els ciutadans pakistanesos.

Publicat a la Revista l’Endevant el 14 de setembre de 2016