Una de les tècniques policials més polèmiques, i que més animadversió desperta, és l’anomenada càrrega policial, portada a terme pels antiavalots com a una tècnica de control de masses agitades. És en aquesta pràctica on es veu el límit tolerat de la força policial d’una comunitat cap a part d’aquesta. Alguns ho descriuen com un mecanisme legítim correctiu de comportament de masses, altres com una tècnica de violència repressiva de l’Estat, però on està el límit d’una cosa, i on comença l’altre.

Primer hem d’entendre però, la necessitat del cos policial com a tal. Els cossos policials es creen per combatre la delinqüència, la criminalitat i el vandalisme que malmeten el dia a dia dels ciutadans. A través de les diferents lleis, i codis, la vida en comunitat es veu regulada amb uns principis rectors bàsics que regeixen els deures, llibertats i drets dels qui la integren. Lleis i Codis que emanen del Poder Legislatiu, i per tant dels representants electes dels ciutadans en una democràcia liberal representativa com la nostra. I és aquest mateix Poder Legislatiu, representat pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats i el Senat, qui, de la mateixa manera que estableix quins principis i límits té cada individu en el desenvolupament social, també estableix com s’ha de protegir aquests drets, i el principi de no interferència.

I són les institucions legislatives citades anteriorment les qui estableixen els marcs d’actuació policial, i quins límits tenen els cossos policials per, amb la llei com a eina, fer-la complir. Per tant podem afirmar que l’existència d’un cos policial, i la seva legitimitat d’actuació per corregir comportaments individuals o grupals que impliquen a tercers, venen donades no pel seu propi ser, sinó perquè qui les ha creat, i qui estableix els límits de pèrdua de graus de llibertat existents en cada individu per viure en societat. I és aquesta cessió de llibertat cap a l’Estat la que autoritza i avala actuar si un individu comet un acte delictiu, vandàlic o criminal contra tercers individus, tots membres de la mateixa comunitat.

Per tant, podem establir dues màximes fins ara. La primera és que els cossos policials existeixen com una eina de l’Estat per controlar els comportaments negligents amb l’Estat de Dret, i que la legitimitat de les seves accions ve donada a través del Poder Legislatiu, i la renúncia a graus de llibertat cap a l’Estat per gestionar i salvaguardar la llibertat restant. Però hi ha un factor important a tenir en consideració, i és el canvi de graus de llibertat cedida, i el que es coneix com a repressió consentida. Nosaltres, com a ciutadans d’un Estat, renunciem a graus de llibertat voluntàriament, i al mateix temps, l’Estat exerceix una repressió consentida a través de l’imperi de la Llei per tal que visquem en societat, però què passa quan hi ha una crisi de legitimitats, com succeeix ara.

Una crisi de legitimitat institucional, com la que està succeint ara, és quan els ciutadans d’un Estat no se senten vinculats a les institucions, ni tampoc als representants electes, i per tant tampoc al que emana d’aquests representants com són les lleis vigents, codis, reglaments, decrets i altra normativa existent. I per tant, es percep també com a il·legítim el grau de repressió consentida exercida per viure en comunitat.

Una repressió consentida que té la seva part ombrívola en l’Imperi de la Llei, i la seva part més visible en la força policial. Recordem que és el poder legislatiu el que controla al govern, i el govern en un sistema com el nostre surt d’aquest. Per tant, si deixen de percebre’s com a legítims els representants escollits, perquè no ens representen prou bé, i això té conseqüències en la legitimitat de l’Estat, les seves institucions i les seves lleis, també afecta en el com s’ha de fer complir aquesta llei. Per un costat perden legitimitat els Tribunals, i les seves sentències basades en un sistema legal sense legitimitat, i també els Cossos Policials que no tenen legitimitat per exercir la força, puix es basa en aquestes lleis.

En conclusió, la legitimitat d’una càrrega policial és causada per la legitimitat de l’Estat i llurs representants, en primer terme. I en segon terme, per la legitimitat de les lleis, decrets i reglaments que regeixen els cossos policials, i el seu funcionament i actuació. Per aquest motiu és imprescindible entendre l’ordre públic com un servei ciutadà més, on hi hagi un rendiment de comptes, una transparència i funcioni com una institució democràtica més, i no com quelcom excepcional on els ciutadans no han de prendre part, i qualsevol comentari es percep com hostil.