Les Constitucions no són escriptures revelades, són textos escrits per persones, i dirigits a altres persones, escriptors inclosos. Se’ls hi ha de tenir respecte com a qualsevol altra llei, però ni reverència ni observança. De fet és la sacralització d’una cosa mundana com aquesta la que genera molts maldecaps, veient-se com quelcom pur, que ha de ser custodiat de determinades mirades, o inclòs de determinades idees. I no, les Constitucions no són això, i el constitucionalisme no sorgeix de l’escolàstica.

Les constitucions sorgeixen per establir els límits del poder de l’Estat, sigui a través de lleis com és la compilació britànica de normes recollides al llarg de la història, que ordenen el poder, conegudes com a consuetudinàries; o bé les constitucions escrites on totes aquestes normes estan recollides en un únic ordenament i document. Però en tots dos casos, escrites per persones i dirigides a persones. Persones que ostenten una representativitat social, limitada o no segons la qualitat democràtica del moment, en són sempre les redactores d’aquestes, i referendades posteriorment per tota la massa social.

Sí, realment aquestes estan referendades per tothom, tingui drets polítics o no en aquell moment a través de la connivència amb l’Estat. Fins al límit que aquesta constitució quedi obsoleta per la mateixa societat. És a dir, qui estableix la legitimitat d’una Constitució en tot moment és el poble en la seva majoria el que acata o rebutja l’ordenament fonamental, o els principis rectors i limitadors de l’Estat. És cert que hi ha Constitucions que s’han redactat en temps de dictadures, sota règims antidemocràtics, però també aquestes són igualment referendades socialment. Fins al punt en molts casos que pateixen esmenes, o reformes, fins i tot dins de la mateixa dictadura que les ha redactat, i en connivència de la majoria.

Si mirem els exemples de Xile o Brasil, veiem que les dictadures van redactar una Constitució a mida per articular l’estructura de poder en aquests Estats, i aquestes van anar patint interpretacions i reinterpretacions a mesura que hi havia una oposició percebuda. En el cas de Brasil, durant el Getulisme es van redactar dues Constitucions Polítiques, la de 1934 i la de 1937. I en el cas de Xile la de 1980, flexibilitzant-se la interpretació respecte a l’oposició quan aquesta posava en escac al règim.

Després hi ha el debat que al ser règims d’excepcionalitat i il·legitimitat aquestes tenen validesa social, que el resoldria en un posterior article, sobre quan una Constitució és il·legítima i quan no. I aleshores es tractaria la classificació de Loewenstein, i podríem discutir si en aquest cas seria nominal o semàntica. En sistemes democràtics liberals, però, que són la majoria actualment, i la majoria tenen Constitucions escrites, menys Regne Unit, que ja hem dit que en té una de consuetudinària, on la renovació del pacte social passa per una reforma d’aquesta llei fonamental. Un procés de reforma que la mateixa Constitució estableix com s’ha de fer.

I aquí sorgeix un problema. Què passa quan hi ha una llei fonamental que la majoria percep com il·legítima en la seva integritat, o bé parcialment, però no hi ha suficient majoria per reformar-la, o bé es tracta d’una part pètria. En el cas espanyol no hi ha cap part pètria, com passa en les constitucions d’Itàlia o Argentina, a les que de cap de les maneres es pot reformar aquella part, però sí que podríem dir que és rígida, perquè els mecanismes per canviar-la íntegrament estan vinculats a procediments quasi excepcionals. I actualment tenim un sistema polític que no facilita aquestes majories a través de la llei electoral. Aleshores succeeix el que està succeint ara, hi ha un desgast gradual de les institucions.

Un desgast produït per la percepció d’immobilisme institucional davant qualsevol canvi profund, i per tant constitucional. I la resposta a aquest és la manca de legitimitat de l’Estat i de les seves institucions. Hi ha gent que apunta que el fet de votar partits polítics de dins del sistema fa fort el sistema vigent, i el consolida, però hi ha la variable de si es vota per proximitat ideològica, o perquè no guanyin els altres. Aleshores es pot donar la situació sistèmica on hi hagi una participació elevada, i una crisi de legitimitat de l’institucionalisme, no tan dirigit a les persones que ocupen les institucions, sinó contra les institucions en si.

En conclusió, la mostra més evident de les teories contractualistes no és la idea d’un pacte que existí una vegada perquè era necessari que visquessin en societat un grup d’individus solitaris, sinó la redacció d’una Constitució. I que aquesta, bé sigui consuetudinària o escrita, serà la renovació del pacte social que estableix la idea republicana romana de les normes públiques, i per tant d’aquelles normes que pertanyin a la comunitat, a la ciutadania.