Actualment estem llegint noticies als mitjans de comunicació sobre la crisi política que hi ha a França, amb titulars sobre l’increment de vot del Front Nacional (la dreta ultranacionalista), sobre les lluites internes al centre-dreta i amb l’enfonsament increïble del Partit Socialista. A més a més, les alternatives polítiques com el MoDem tan sols obtenen resultats baixos per l’immobilisme dels seus dirigents. Tot això però, en un intent de ressuscitar el Gaullisme més profund per tal de recuperar la “Grandeur” ja perduda, després d’una llarga decadència. Però, i si França necessita acabar amb el presidencialisme gaullista i començar de nou?

Si ens situem a 1958, després de les 20 crisis de govern durant els 10 anys de la IV República, ens trobem amb una França decadent, amb una greu crisi social i preocupada per la guerra a les colònies. Al mateix temps ens trobem amb un militar, Charles de Gaulle, l’últim cap de govern de la IV República i creador de la V República, que va canviar sobretot la forma d’escollir al President, per tal d’evitar crisis com les passades. A partir del referèndum del 1958, al President de la República se l’escull de forma directa i el cap de Govern mitjançant l’Assemblea Nacional, creant moments on el President i el Cap de Govern poden ser de partits polítics diferents. Segons Manuel Sánchez de Dios al seu llibre La Moción de Censura (Congreso de los Diputados, 1992) el President de la República té més poder que el Cap de Govern en aquesta situació d’acord a que l’Assemblea Nacional perd poder al perdre facultats. Per altre banda, amb la reforma del 1958, el Consell Constitucional també té especials facultats limitadores dels poders del Parlament, concretament en el que es refereix a l’activitat legislativa, amb el control de la constitucionalitat de les lleis orgàniques. A part, al no haver-hi responsabilitat individual per part dels ministres, cada cop que s’ha de canviar algun, s’ha de dissoldre el govern. Aquets fets que recull l’autor deixen  entendre i fan evidents els poders que té el President de la República Francesa al controlar l’executiu i al atorgar-li poders similars al del President de la Federació Russa o dels Estats Units d’Amèrica.

Aleshores podríem afirmar que De Gaulle va crear-se un càrrec a mida, on es poguessin evitar les crisis de l’anterior república i d’acord al seu pensament reformista. Després dels Presidents Georges Pompidou i Valéry Giscard d’Estaing, i amb l’arribada del socialista François Mitterrand, el semi-presidencialisme francès va esdevindré en una decadència al voler trencar amb la tradició de poder del President; creant, i evidenciant-se avui dia, la inestabilitat dels governs francesos al voltant d’un President estable. Amb unes estructures d’Estat creades a mida d’uns principis, veiem com poc a poc aquests principis s’estan perdent creant un espiral i allunyant-se dels valors gaullistes inicials, posant en risc tota l’estructura i forma de govern que hauria de ser la de la V República.

Actualment ens estem trobant una gran crisi política que ha fet que recentment s’hagi hagut de formar un nou govern al crear-se una línia política en desacord amb el President, tot i ser del mateix partit. També trobem una sacsejada social contra el President F. Hollande per les continues situacions crítiques envers ell, a més a més, en desacord amb les seves polítiques reformadores. La República Francesa, tot i ser un país símbol de la modernitat, busca recuperar la “Grandeur” dels temps de De Gaulle on el President era fort, les polítiques eren reformistes però de caire conservador i, al mateix temps, el món els respectava essent protagonistes de la situació a la antiga Unió Europea, o en les relacions internacionals.

Aquesta pèrdua de protagonisme dels valors francesos i la caiguda en una profunda crisi econòmica, estan articulant que moviments com el Front Nacional siguin protagonistes de la palestra política, on els titulars dia si i dia també desacrediten al President, i on la gent vota per la preferència nacional i no per la ideològica. Per tant, podríem observar com una França sense un President fort entra en l’espiral citat anteriorment, cap a la indefinició al no poder adaptar-se al nou context polític dins de la Unió Europea. Una gran part de la població francesa demana una reforma de la UE per tal de no perdre sobirania, a part d’això, també demanen mesures conservadores des del punt de vista francès com proteccionisme econòmic o una economia francesa forta sense gaire vinculació amb països com Itàlia o Grècia.

Arribats a aquest punt doncs, podem resumir que el Gaullisme ha passat, que ens trobem davant d’un nou horitzó polític, però on les institucions de l’Estat segueixen fixes en l’anterior model, i al no haver-hi ningú de la primera fila política que pugui pagar el preu polític de proposar una reforma integral de tot l’Estat francès, la ciutadania se sent més frustrada pels seus dirigents.

Per acabar, potser podríem afirmar que hauria de ser l’hora de deixar enrere el passat gloriós que evoca la “Grandeur” i adaptar doncs la ciutadania francesa als nous temps procurant  no entrar en un punt sense retorn que està afavorint a les forces més radicals del país. I com ja he dit anteriorment, si no hi ha ningú de la primera fila política capaç de fer-ho, uns per falta de credibilitat i altres per que els afavoreix en vots, potser caldria que tornessin alguns polítics amb experiència, per tal de renovar la nova política francesa.

Finalment podríem preguntar-nos si està França preparada per una VI República que corregeixi els errors d’aquesta cinquena. Qui serà capaç de conduir aquest canvi polític a gran escala? O potser està destinada a ser un Estat frustrat?

Només el temps ens donarà les respostes a aquestes preguntes.