Tot poble tendeix al centralisme, que és la forma més eficient per administrar els recursos, però no desenvolupa el potencial de les regions perifèriques, que prefereixen escindir-se. Les independències de les províncies o territoris envers a la metròpoli sempre han sorgit com un element reformador i per procurar aconseguir millorar la situació d’aquell país.

Països com l’Argentina, Xile, Brasil, Estats Units o la Índia són exemples de països que van independitzar-se de la seva capital per tal de ser potències lliures i poder desenvolupar-se sense dependre d’uns representants situats a milers de kilòmetres. Moltes de les fronteres o tractats establerts fa segles en alguns casos que es mostren obsolets però es mantenen vigents per un equilibri entre les parts.

Les fronteres han estat sempre resultat de guerres i pactes, i per primer cop des de 1848 s’ha obert, dins la mentalitat occidental, la possibilitat de que les fronteres també estiguin sotmeses a la voluntat del poble, a través de la democràcia i les majories. Les fronteres deixen de ser allò que les elits i els que temien noves guerres o canvis en contra dels seus interessos volien que fossin: elements inorgànics, atemporals e inamovibles, per esdevenir allò que realment han de ser en el proper futur: un element més de la organització de la societat humana i les seves institucions, un element orgànic en canvi continu i sotmès, com ja s’ha dit, a la voluntat dels seus membres. També cal dir, que per primer cop, ja no són els Estats que creen nacions, que gestionen la cultura i homogeneïtzen les cultures, la llengua, les costums i les tradicions, sinó que ara és el moment en que les Nacions (enteses com a comunitats humanes i amb característiques culturals que les distingeixen de la resta) comencen a crear Estats i institucions adequades als seus territoris i la seva cultura.

Podríem afirmar que el referèndum d’Escòcia està establint un precedent per molts països d’Europa. Països com Bòsnia es veuran en una situació similar quan s’incorporin a la Unió Europa, al tindre que afrontar el secessionisme de la República Sprska?, un secessionisme que va provocar una guerra fa ben poc, i que aquest cop, pot tornar a sembrar la polèmica a Brussel·les. Després de les victòries polítiques dels partits secessionistes, cada cop es consoliden mes com a forces que ostenten una majoria absoluta al Parlament regional. A l’any 2010, després d’anunciar que Bòsnia-Hercegovina esdevindria un proper Estat de la Unió Europea, les forces polítiques de la República serbo-bosniana, l’any 2011 van informar d’un referèndum d’independència de la República Sprska?, que ha sigut posposat fins a la incorporació definitiva de Bòsnia a la UE.

Aquest fet provoca un escenari polític dintre d’uns anys molt semblant a l’actual. La Bòsnia-Hercegovina dels Acords de Dayton s’està esmicolant degut a que gran part de la gent ja no accepta com a vàlids aquells arguments. Es per això que podríem veure com les organitzacions internacionals, que reuneixen l’interès dels Estats ja formats amb mantenir la seva integritat territorial, i que no només no tenen voluntat de regular, permetre i facilitar les noves secessions democràtiques, sinó que els seus mecanismes  han quedat del tot obsolets per al segle XXI.

Com a moviments autonomistes i/o que reclamen més competències i finançament, podríem situar el moviment hongarès dins de Romania; encapçalat per Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania, i que està reclamant cada cop més competències i una millora de finançament regional per tal de fer front a les seves estructures d’Estat, amb un suport continuat si analitzem les eleccions legislatives del país. Per això no podem descartar que dintre de cert temps esdevingui un moviment secessionista com ja ha passat amb les nacions que actualment demanen la seva independència. Depèn de com actuï el govern romanès, el nacionalisme hongarès prendrà una o altra forma.

Així doncs, podrem entendre com Escòcia pot transformar encara més Europa. El sol fet de que puguin decidir el seu futur dintre de la legalitat, i com aquesta s’ha posat en concòrdia amb la legitimitat democràtica, està fent trontollar tota l’estructura política d’alguns Estats de tradicions centralistes com Romania, o estats ficticis encara com Bòsnia-Hercegovina.

Al mateix temps, i de caire pròxim, podem veure com no només hi ha Catalunya i Escòcia, si no també podem trobar moviments a Romania amb els hongaresos, Bèlgica amb Flandes, Polònia i República Txeca amb Silesia o Bòsnia amb els serbis, que procurin canviar les seves fronteres i es puguin adaptar al s. XXI.