El xoc de la Revolució Ba’ath, la Primavera Àrab i la Revolució Islamista han provocat una crisi sense precedents que evoca a un dels pitjors conflictes socials de principis del s. XXI.

Després de pugnes pel poder entre diferents faccions del Partit Ba’ath, l’any 1971 el General i Cap de les Forces Aèries Hafez al-Àssad arriba a la presidència, degut a les seves idees en favor d’un Estat Socialista i sent membre de la tribu dels alauites, impulsa reformes al país tan en el camp polític com el militar. Aquestes accions provoquen que apareguin interessos comuns amb l’Egipte de Ànwar el-Sadat, i després de dos anys de presidència envaeix els Alts del Golan per recuperar-los d’Israel i expandir el país. Tot i la derrota de les tropes àrabs davant les israelites, això no significà cap pèrdua de prestigi degut a que es van establir nous ponts amb la Unió Soviètica i la creació d’una nova etapa reformista, tot i que discreta, del país.

A la primavera de 1975, esclata la Guerra Civil Libanesa entre musulmans i cristians. Al 1976 la República Àrab de Síria envia tropes per tal de pacificar la zona i establir la pau a la regió, un fet que radicalitza encara més als cristians fonamentalistes que havien pres part al conflicte. Per altre banda, la intervenció d’Israel al 1978 al país per acabar amb les milícies armades que hi estaven refugiades entre els refugiats civils palestins al sud del país degut a la Guerra dels Sis Dies. Aquesta darrera intervenció, provoca una aliança que arribarà fins als nostres dies. Els cristians fonamentalistes i els israelites s’alien contra els grups musulmans, fet que va provocar que Síria prengués part i ajudés a les milícies musulmanes de les quals, amb influències d’Iran, sorgirà Hezbollah, de religió xiïta, al 1983.

L’any anterior, la guerra seguia i Síria donà suport als grups xiïtes per tal d’expulsar als israelites del país, a lo que Israel va respondre amb una ofensiva i ocupà la capital del Líban i això va obligar a la Autoritat de Palestina a refugiar-se a Tunis, al mateix temps però, les falanges cristianes provoquen centenars de morts entre els musulmans per col·laborar amb les milícies musulmanes al assaltar camps de refugiats, com eren els de Sabra i Chatila. Al 1989 es firma el decret de pau i s’acaba la Guerra del Líban, però no el conflicte entre les milícies cristianes i Hezbollah.

A l’any 2000, després de la mort de Hafez al-Àssad, puja al poder el seu fill petit Baixar al-Àssad després d’un referèndum popular i una moció de confiança; volent recuperar les idees del Baasisme, impulsa reformes profundes al país en la coneguda Primavera de Damasc. Aquesta primavera Ba’ath o Baas va provocar que molts intel·lectuals fossin alliberats, es tanqués la presó de Al Mezzeh i va permetre l’establiment de internet al país; a més de reformes econòmiques de caràcter protocol·lari tot i que en el fons l’Estat controlava encara gran part de la economia. Tot i així, la “vella guàrdia”, que ostentava el poder des dels temps del pare, va impedir que es continuessin les reformes i va fer que es tornés a empresonar a molts intel·lectuals per tal de no perdre poder. Quan al cap d’uns pocs anys tot i que va poder canviar la vella guàrdia del partit Baas i dels ministeris de Defensa, Interior i Exteriors, aquests canvis van ser mínims. Molta gent li seguia brindant suport per que creia que seguia atrapat en l’estructura política i per aquest motiu havia de canviar peça a peça el Govern.

En unes declaracions de premsa va admetre que les reformes anaven a poc a poc i que abans de canviar qualsevol altre estructura política canviaria el model econòmic. Així doncs donava a entendre que la nova revolució Ba’ath seria lenta. Al 2007 es va preguntar a la població si li seguia donant suport, i amb un 97% va sortir el Sí, cal destacar però que la oposició no es va mobilitzar pel No; dels 20 milions d’habitants del país, 10 milions van anar votar, i d’aquests el 97% van votar per Al Assad, per lo que seria durant 7 anys més, President del país.

Arribant als temps actuals, podem veure com tots els països del nord d’Àfrica han tingut una onada de revolucions polítiques en contra dels dirigents que ostentaven el poder. Els casos més importants han estat a Egipte, Líbia i a Tunis. Començant aquestes onades després d’unes manifestacions per la mort d’un ciutadà tunisià on van morir un centenar de persones, el Govern de Zine El Abidine Ben Ali, va ser derrocat. Les forces armades es van posar de part dels manifestants per lo que va ser una revolució que és pot considerar de les més pacifiques.

Després de Tunis, la Líbia de Gadafi va començar a trontollar, una part de l’exèrcit de l’est es va posar a favor dels manifestants, fet que va provocar una llarga i sagnant guerra civil. La importància de les tribus i dels conflictes entre elles, i del pes de la religió i dels fonamentalistes, provoca que encara ara sigui un conflicte viu; tot i derrocar i matar al Coronel Gadafi, que ostentava el poder des de 1969 després de derrocar al Rei Idris I, els revolucionaris libis segueixen estan en una guerra entre ells.

Això provoca que no podem parlar encara d’una pau assentada o d’una revolució que ha arribat a bon port. El pes dels islamistes i de les milícies terroristes està fent trontollar el Govern Provisional, i per tant actualment és un dels països més inestables de la regió nord-africana.

Després del conflicte de Líbia va esclatar la Revolució Egípcia; aquesta revolució va acabar amb el Govern de Hosni Mubarak, General del Exèrcit Egipci i President des de 1981, conegut popularment com a l’últim faraó, degut a la seva política de culte a la personalitat pròpia, tot i seguir una línia sadista, del General i anterior President Al Sadat, va ser denunciat popularment de corrupte i despòtic, allunyant-se de les mostres de suport del principi de la seva etapa; quan va ser tret del càrrec, els Germans Musulmans van pujar al poder, però després d’un cop d’Estat degut a que aquests no respectaven ni la laïcitat del país, ni tampoc els drets civils que havien fet avançar el país del Nil, , el General Al-Sisi de l’Exèrcit Egipci va pujar al poder, il·legalitzant els Germans Musulmans per integristes i fonamentalistes, a més de còmplices i col·laboradors de grups terroristes com Hamas.

Així doncs, aquestes protestes van arribar a Síria demanant reformes polítiques, més democràcia i un respecte als drets civils. Els col·lectius sunnites, que se sentien infravalorats, van ser els primers en abanderar les idees democratitzadores del país, però degut a que el Govern era de majoria xiïta, els sunnites més radicals van agafar les armes i van anar contra el Govern. En aquesta situació, el Govern va començar una forta repressió contra els manifestants moderats i no moderats. Aquests fets porten a la constitucio l’any 2012 de la Coalició Nacional per les Forces de la Oposició i la Revolució Síria, com la força armada que podria derrocar a Al-Assad i acabar amb l’espiral de violència, volent crear un Estat de Dret i democràtic.

Enfonsant la revolució democràtica i portant-la a un conflicte armat, grups terroristes com Al-Nusra (Braç d’Al-Qaeda) van començar a formar part dels manifestants armats en contra del règim, començant a prendre forma de Guerra Santa, i per això podem destacar el fet d’aquesta revolució, com la tercera que es porta a cap dins del país.

En aquesta Guerra Santa podem veure enfrontades les dues faccions principals del món musulmà, els sunnites (seguidors dels primers califes després de Mahoma i la seva tesis de la doctrina musulmana) i els xiïtes (seguidors del gendre de Mahoma i de la seva tesis de la doctrina musulmana). Essent el Govern de Al-Àssad de la minoria Alauita, de religió xiïta, els grups terroristes sunnites com el citat Al-Nusra, s’enfronten a la Coalició Nacional per ser traïdors a la doctrina musulmana i al mateix temps s’enfronta al Govern per tal d’acabar amb ell.

Aquest conflicte religiós ha provocat que les milícies de Hezbollah s’hagin armat a Síria per lluitar, junt amb els cristians, contra les milícies integristes sunnites. Provocant una guerra del Govern i Hezbollah contra els grups de la oposició democràtica i contra els grups terroristes, aquests últims enfrontats també entre si i fen que molts dels “moderats” desertin cap a les files islamistes.

Els últims moviments del govern sirià, ha capgirat la balança i està prenent la principal ofensiva dins del país al desaparèixer gran part l’oposició per pugnes internes.

Amb el sorgiment de l’Estat Islàmic a Iraq, el conflicte sirià ha pres una nova forma, on quasi amb una inexistent ja oposició moderada, i on gairebé tot es basa en una guerra entre el Govern sirià i les milícies terroristes i de l’Estat Islàmic (Grup terrorista que vol acabar amb el Govern Sirià i Iraquià i constituir un nou califat) entre mig trobem a milers i milers de civils víctimes dels tres bàndols (Al-Nusra i Al Qaeda també estan enfrontats entre sí) al produir-se  combats ciutat a ciutat.

Degut a les decapitacions dels periodistes americans i el foto-periodista anglès a Iraq, els Estats Units ha declarat la guerra a l’Estat Islàmic, responsable de milers de morts i segrestos. Després de l’anunci del President dels Estats Units, Barack Obama, de bombardejar les posicions de l’Estat Islàmic a Síria o a Iraq, el President Al-Àssad ha anunciat que no deixarà que es bombardegi terreny sirià sense el previ consentiment del Govern. A més del President sirià, altres països àrabs, incloent el President de Iraq, també estan en contra d’aquest pla de B. Obama.

Com a punt a tindre en compte i anar concloent, es destacat el paper de les milícies kurdes al nord de Síria reclamant els seus drets com a poble. Enfrontant-se per tant també a l’Estat sirià i als rebels, i actualment també a l’Estat Islàmic. En tres anys de conflicte cal destacar que les pugnes entre ells només han provocat una vintena de morts.

Com a conclusió podríem observar que la revolució socialista o Ba’ath ha fracassat, la Primavera àrab i les seves idees democratitzadores també, i la Revolució Islàmica està enfrontada entre si i amb un Govern que està recuperant terreny; amb més de 240.000 morts, entre ells aproximadament 56.500 víctimes civils i amb una societat encara dividida entre simpatitzants de Al-Àssad i opositors, tribus i religions, el fan un conflicte complex que segurament serà un dels que marcaran aquest segle XXI.

Es possible que en futur, veiem també una treva entre els moderats i l’Estat sirià, per combatre a l’Estat Islàmic, si aquest continua guanyant terreny.