Després d’unes hores intenses seguint les eleccions al Senat francès, vaig poder analitzar com a poc a poc el Partit Socialista s’estava fent miques mentre en alguns Departaments s’acusaven mútuament de la derrota, en altres els diferents candidats a senador s’acusaven de comprar vots amb diner públic, i a poc a poc van anar perdent departaments. Traient rellevància a l’assumpte, el portaveu i Secretari Primer del Partit Socialista anunciava que la derrota ja l’esperaven, i que no seria greu perdre el Senat. Que passarà amb la reforma departamental que havia promès el Partit Socialista si perd els departaments? Perd el suport popular, perd a les enquestes, i les prediccions al 2017 el situen en una tercera força que no podria disputar una segona ronda.

França està submergida en un conflicte de faccions, en un joc pel poder i pel control del país. Dins del Partit Socialista trobem les faccions més progressistes i més en sintonia amb la política de caire europeista i socialdemòcrata dirigides per Manuel Valls, Cap de Govern de França; i per altre banda ens trobem les polítiques més d’esquerres i al mateix temps no tan europeistes. L’enfrontament entre aquestes dues faccions va provocar fa pocs dies una crisi al Govern i va donar pas al Govern Valls II. El dia de la moció de confiança per donar suport al nou govern, 31 diputats socialistes es van abstenir de votar a favor, provocant una crisi i una divisió interna prou forta per provocar una inestabilitat dins del partit perdent la majoria absoluta però conservant la simple. Amb un discurs evocat a les files socialistes, segons la premsa conservadora, va aconseguir perdre popularitat fins al punt de ser un dels Governs més impopulars de la història contemporània francesa post 1945.

Per altre banda trobem a una UMP, principal partit de dretes, que engloba un espectre electoral molt ampli que va des de la centre-dreta fins al conservadorisme. Aquesta també està enfrontada entre si degut a les eleccions primàries de diferent tendència política. Un dels motius del retorn de Nicolas Sarkozy a la política és la d’acabar amb aquestes pugnes internes, que van començar quan un dels candidats a les primàries, Fillon, no va acceptar la seva derrota a la presidència del Partit davant Copé. El pla de N. Sarkozy és reformar de nou la dreta francesa per tal de consolidar-la com una força política estable i al servei del poble francès. Aprofitant les lluites dins del socialisme, i analitzant que el conjunt dels votants del Front Nacional formen part d’una massa desencantada amb la política actual francesa, dona un marge prou ampli però molt complicat per tal de portar a cap una reforma profunda com vol l’expresident. Tot i semblar una idea que molta gent li podria desagradar, la massa del votant de dretes francès ho veu com una nova esperança per tal de construir de nou un dels partits més importants dels país.

Amb un conjunt de la ciutadania demanant que el President dimiteixi, que es facin de nou eleccions degut a la crisi rere crisi del Govern i la legislatura, estoicament segueix aguantant entregant en safata uns resultats desastrosos als seus votants per a les pròximes eleccions. Després de perdre el Senat aquest diumenge i no poder reformar els departaments, amb uns pressupostos que encara ha d’aprovar.

Amb 31 diputats crítics que posen en risc la majoria absoluta del Partit Socialista i fan perillar tot el que queda de legislatura, amb una suport popular del 13% per F. Hollande i un 30% de suport per Manuel Valls segons els centres d’estudis, només podem plantejar-nos una pregunta: Quo vadis, François Hollande? (On vas, François Hollande?)