“He pres una decisió que em compromet”

Paris, 2002, Nicolas Sarkozy és escollit Ministre d’Interior de França, i a partir d’aquest moment comença per ell una campanya per arribar a ser President de la Vª República Francesa. El cap de govern d’aleshores és Jean Pierre Raffarin, un càrrec al qual aspirava Sarkozy però per enfrontaments amb Chirac acaba sent rellevat a una segona posició. Degut a la seva popularitat les figures pròximes al President de la República el veuen un element que cal rellevar encara més i és nombrat Ministre d’Economia, Finances i Industria. Al esclatar l’escàndol de Alain Juppé, President de la UMP aleshores, Sarkozy demana ser el seu substitut però mitjançant eleccions primàries, que acaba guanyant amb el 85% dels vots.

Degut a que no podia acumular càrrecs per consell del President Chirac, un fet que ell si que havia fet durant la carrera política, Nicolas Sarkozy decideix abandona durant un temps el gabinet ministerial. Durant aquest període de temps, és escollit com a diputat de l’Assemblea Nacional, i degut a la crisi de govern ocorreguda pel “No” al referèndum sobre la Constitució Europea, el Primer Ministre Raffarin dimiteix i Sarkozy torna al Ministeri d’Interior. Un dels seus rivals d’aleshores, Dominique de Villepin, seria escollit nou Cap de Govern al maig del 2005. Durant aquesta segona etapa com a Ministre d’Interior fa front als aixecaments populars dels barris perifèrics contra el Govern, aplicant mesures fortament repressives. Aquest fet, i com deia al principi sobre la campanya per ser President de la República, el va disparar positivament a les enquestes.

A les eleccions presidencials de l’any 2007, aconsegueix el 53% dels vots i obté la Presidència de la República Francesa fins al 2012. Una legislatura marcada pels canvis socials, les reformes polítiques i els conflictes dins del propi partit, així com d’una agenda internacional que travessava els principals conflictes (Afganistan i Líbia). En plenes revoltes socials que no acceptaven canvis tan radicals, com van ser l’expulsió dels gitanos al 2010, les lleis contra la pirateria a internet, les protestes per les pensions o les vagues sindicals. En el camp personal, els escàndols de la seva vida privada van acabar de crear un perfil que, a ulls de l’opinió pública, ja no mereixia ser el President. Aquest cúmul de protestes socials van debilitar encara més la seva imatge, provocant que l’any 2012 perdés les eleccions contra François Hollande amb 1,2 milions de vots de diferència.

Tot i  els fracassos, desventures, crisis i altres assumptes desastrosos de la legislatura d’Hollande, que donarien per escriure llibres de com no gestionar un país, o inclús el llibre de la seva exdona, Valérie Trierweiler,  la dreta francesa no ha estat capaç de treure profit d’aquesta situació per les pugnes internes per ocupar les altes jerarquies del partit.

François Fillon i Jean-François Copé es declaren vencedors de les eleccions enfrontant-se els dos perfils més destacables del partit de centredreta. Degut a aquest fet, la UMP es veu molt debilitada; per part del Front Nacional, les enquestes i els sondejos el declaraven possible guanyador de les eleccions presidencials, que després de la victòria a les eleccions europees, evidenciava encara més la crisi dins dels dos partits principals, el socialista i la UMP.

Amb una dreta dividida i un Partit Socialista enfonsant-se, Nicolas Sarkozy torna a la palestra política amb les idees d’unificar de nou la dreta, creant un partit “catch-all” que vagi des del centre fins a la dreta conservadora i, al mateix temps, aconseguir guanyar les eleccions presidencials al 2017. Durant la primera entrevista a France 2, va apel·lar a “la responsabilitat per treure a França de la crisis en la que viu” i que “no tenia cap altre opció”. Aquesta entrevista va provocar que gran part del votant de dretes el veiés com un candidat fort i realista amb la situació actual.

Analitzant els sondejos d’opinió, podem veure tres nivells: opinió dels francesos, opinió dels simpatitzants de dretes i opinió dels simpatitzants de la UMP. En la primera secció trobem que un 43% dels francesos volen a Alain Juppé a les presidencials, contra un 28% del antic President. Dins de la UMP, trobem un 62% a favor de Nicolas Sarkozy i un 26% per Juppé i a l’apartat de votants de dreta, un 51% prefereixen a NS, i un 30% a l’antic Ministre d’Assumptes Exteriors.

Com a conclusió podríem sospitar, si ens deixem portar pels sondejos, que la candidatura de Nicolas Sarkozy serà la que optarà a les presidencials al 2017. Una candidatura de risc, doncs va lligada a grans canvis socials, reformes polítiques en profunditat, i amb suficient espectre polític per danyar al Front Nacional i al mateix temps al Partit Socialista. Presentant-se com el candidat que pot tornar a fer creure amb el projecte de França i, al mateix temps, solucionar la crisi del votant de dretes i del seu propi partit.

Al acabar amb el “Chiraquisme” i amb el “Gaullisme” d’una vegada per totes, el projecte de Nicolas Sarkozy per a la República Francesa no deixarà a ningú indiferent, i sobretot, se l’ha de veure com una oportunitat per canviar el panorama polític i institucional dels últims anys.

“He pres una decisió que em compromet, la de posar totes les meves forces al servei de França, i us necessitaré. Necessitaré el vostre suport i el vostre compromís, perquè tots estaran contra nosaltres en veure que representem una força que ha estat molt temps silenciada i que vol prendre la paraula” Nicolas Sarkozy a Lambersart (Primer míting del seu retorn)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s