¡Oh noms per sempre gloriosos!

La “Ciutat dels arbres de dàtils”, en arameu Palmira, torna a incitar a la reflexió de la mateixa que ho va fer davant la visita del Comte de Volney al 1787, –de qui estan recollides les seves reflexions en la seva obra immortal, Les ruïnes o Meditacions sobre les revolucions dels imperis de 1791–. Aquest escrit va marcar un abans i un després dins la civilització occidental, en influir l’Imperi Napoleònic i la concepció filosòfica del liberalisme. I de la mateixa forma que aleshores, potser Palmira torna a marcar un abans i un després a la civilització occidental.

Construïda segons l’Antic Testament  al s. X a.C. i sota el regnat del Rei Salomó, ciutat-Estat durant el segle I abans de Crist sota la dominació romana, va ser capital de la Ruta de la Seda, definida per Plini el Vell com “Independent entre dos Imperis”. Durant aquest període situat entre dos segles, el I abans i després de Crist, destaquen el Teatre, el Temple de Bel, la columnata del Decumanus, el Tetrapylon i diferents arcs monumentals, que són encara vestigis dels temps passats d’un Imperi poderós.

Ruïnes, i sota elles el Comte de Volney reflexionava sobre la fi de les civilitzacions més pròsperes, com ell diu a Les ruïnes, qui sap si algun dia algú s’asseurà al costat del Temessis o del Sena i farà el mateix que feia ell. Història de l’ésser humà, i per ser precisos, Palmira és Patrimoni de la Humanitat des de 1980. I com si la història d’uns gloriosos temps passats d’una civilització siriana no ens importessin, els ignorem, perquè ara no estem per reflexionar sobre la pèrdua d’un llegat, sinó la pèrdua de pàgines, llibres i volums d’Història Universal.

Sota aquelles columnes es va constituir una de les més antigues civilitzacions, una de les més antigues cultures, i tot i així ara deixarem que les destrueixin perquè són coses contextuals d’una guerra. Occident i Orient units, els Parts i els Romans, dos imperis i dos civilitzacions, després els Perses i els Romans, i entre elles la heroica Palmira. Heroica per resistir, per no ser oblidada, per ser símbol de lluita contra l’imperialisme romà, per ser símbol del poble sirià i símbol de la civilització.

És possible que molta gent ja no cregui en la civilització i la vegi decadent, però això no és motiu per no plorar per Palmira. No es plora per unes pedres, es plora per la pèrdua d’allò que simbolitza: la llibertat contra Roma, la resistència contra Pèrsia, el coratge contra l’expansionisme àrab al s. VII, símbol de la resistència a les ocupacions, una oda a la llibertat i a la rebel·lió contra els més forts. Això és Palmira. Tenint aquesta història entre els seus murs, la caiguda en mans tiràniques d’aquest vestigi i la destrucció d’aquesta sota la atempta mirada nostre, demostren fins a quin punt sabem estimar el llegat que ens vincula a diferents cultures, temps, civilitzacions i potser èpoques, que no són les nostres.

A occident vam malgastar sang, suor i llàgrimes per buscar un punt en comú tots els europeus, i tot i això, encara no l’hem trobada. Mentre línies de tinta inunden pàgines i pàgines buscant un vincle entre la gent de més enllà del Oder i nosaltres, som tants curts de mires que no veiem que si hi ha alguna cosa que uneix a tothom és la recerca i la preservació del patrimoni de les primeres civilitzacions imperials entre Latakia i Basrah, entre Iraq i Síria. Unes civilitzacions que uneixen a tothom, on llegats que han conviscut fins els nostres dies ara són víctimes d’excavadores i explosius.

Després de Palmira, vindran Homs i Damasc, i segurament Occident seguirà mirant cap a una altra banda mentre arrasen el patrimoni i tot el que trobin. Només el Vaticà i Rússia han reaccionat davant les massacres de cristians a Síria, i ho ha fet d’una forma més contundent que l’escrit de la UNESCOl condemnant el terrorisme que l’Estat Islàmic porta a cap dins de Palmira. Van destruir la tomba del profeta Jonàs a Mossul i la resposta va ser silenci per part d’Occident; van destruir la ciutat de l’antic imperi Part, Hatra, i només va haver-hi la reacció del Govern iraquià; van destruir les estàtues assíries de Mossul i van cremar llibres de la civilització assíria del s. XIX abans de Crist i ningú a Occident va reaccionar.

La Mesquita dels Omeies de Àlep va ser desballestada i va predominar el silenci, el Monestir de Sant Jordi o Markoukas va ser destruït, igual que va passar a Nimrod que també va ser saquejada i destruïda. Els bous alats de d’aquesta ciutat, únics i d’un valor universal incalculable van ser destruïts juntament amb els sota-relleus que narraven la història esculpida a la muralla, i va predominar el silenci. Jorsabad també va ser destruïda i saquejada destruint-se patrimoni únic. Segons la ONU, 24 ciutats històriques han sigut destruïdes, 189 molt danyades i 77 es desconeix la situació, i tot i això, predomina una reacció que vagi més enllà d’escriure unes línies al respecte.

Com sempre a la història hi ha un precedent, i en aquest cas està en els Grans Budes de Bamiyan a Afganistan, esculpits a la roca al s. VI després de Crist, essent destruïts pels talibans al 2001 quan el regim va pujar al poder. Degut a les sancions dels Estats Units contra Afganistan, els islamistes van destruir els budes dient que Occident prestaria més atenció a aquest fet que no pas als nens que passaven gana durant l’hivern del 2000-2001. I tot i la gran repercussió mundial i el rol de la UNESCO considerant-los Patrimoni de la Humanitat, va ser el Govern afganès, juntament amb la Societat de la Protecció del Patrimoni Cultural d’Afganistan qui va vetllar pel que quedava patrimoni.

En conclusió, recordant de nou al Comte de Volney al recordar la glòria de les ruïnes de Palmira i dels Imperis, ¡Oh noms per sempre gloriosos! Sempre verdaderament gloriosos per a qui estima la cultura, la història i l’establiment de ponts entre civilitzacions més enllà del comerç. A diferència de molts columnistes no em preocupen només les estàtues, he carregat tintes juntament amb un company sobre la reacció occidental. Tret del Vaticà i Rússia, demanant ajudar als cristians perseguits a la regió i una reacció internacional afectiva contra l’Estat  Islàmic, l’efecte en la resta del món occidental és el mateix, unes línies en un informe, i el silenci. Sembla ser que hem oblidat d’on venim.

Parafrasejant a Ciceró: “Els pobles que no coneixen la seva història, estan condemnats a repetir-la”, i m’agradaria afegir, que aquells que la volen oblidar, també.

“Ad maiorem Dei gloria”

Les terres de Síria sempre han estat molt vinculades a la Santa Seu, sobretot per la figura de Pau de Tars, qui es considera el primer missioner de les terres d’Antioquia, Damasc i el sud de Turquia. Pau de Tars, o Sant Pau Apòstol va ser decapitat a Roma després de viatges per aquelles terres. Els jesuïtes prenen de la seva obra, a part de la missió missionera, una de les sentències que més va repetir per aquelles terres: “In gloriam Dei”, lema que va influenciar el “Ad maiorem Dei gloria”, lema dels jesuïtes.

La Santa Seu ha sigut el primer actor que públicament ha denunciat la massacre i la persecució de cristians a les terres de Síria i Iraq per part de l’Estat Islàmic, essent les víctimes que davant els mitjans de comunicació, més desapercebudes han passat. El discurs a les Nacions Unides per part del delegat diplomàtic de la Santa Seu defensant la llibertat d’expressió religiosa al món ha marcat un precedent i sens dubte va definir el seu rol dins d’aquest conflicte. Després de la seva proclama contra la persecució religiosa a Nigèria per part de Boko Haram vers els cristians, el conflicte a Orient Mitjà està centrant el discurs aquests últims mesos.

A més a més, alts caps de l’Església Ortodoxa, denuncien que la diplomàcia internacional s’està basant en “tapar-se les orelles i no voler escoltar”. A més a més, alguns bisbes ortodoxos d’Alep van ser segrestats per Al-Nusra  i ningú va actuar per alliberar-los tret de la part cristiana del Govern libanès qui els va localitzar. Federico Lombardi, portaveu el Vaticà declarava a l’abril del 2013: “El segrest dels bisbes i la mort del sacerdot conductor son una confirmació dramàtica de les circumstàncies tràgiques que el poble siri i la seva comunitat cristiana estan vivint.”

Recentment, el Pontífex va rebre al Patriarca d’Antioquia dels siris Ignasi Youssif III Younan. Denunciava que la situació pròxima a Mossul i la plana de Nínive els cristians van ser expulsats de les seves cases, Esglésies, monestirs, essent una situació que es repetia per tot el país, i feia quatre anys que no variava la tendència, sense que ningú actués ni els hi donés veu internacional però utilitzant-los només per les xifres.

“Qui calla, consent” diu el refrany, i en aquest cas només la Santa Seu ha pres part a Occident al respecte, aconseguint inclús que el Govern de l’Iran prengués part oferint la seva ajuda. Tal com informa l’agència FIDES, el parlamentari cristià iranià Yonatan Betkolia, representant de la comunitat assíria i caldea va afirmar que el país estava preparat per enviar combois d’ajuda humanitària a Erbil. Segons la mateixa font, l’arquebisbe Lahham, vicari patriarcal per Jordània, va fer de representant en una reunió amb l’ambaixador iranià, on aquest últim va reiterar que “la República Islàmica d’Iran estava disposada a ajudar als cristians d’Iraq i Síria.”

En conclusió, la resposta contundent de la Santa Seu des del principi contactant amb els cristians del Líban, Síria, Iran, Iraq, Jordània i Egipte ha fet que sigui una pionera en la defensa de la llibertat de les comunitats cristianes a Orient Mitjà davant el silenci i la inacció dels països que més interessats estan en intervenir.

Síria, les revolucions frustrades

El xoc de la Revolució Ba’ath, la Primavera Àrab i la Revolució Islamista han provocat una crisi sense precedents que evoca a un dels pitjors conflictes socials de principis del s. XXI.

Després de pugnes pel poder entre diferents faccions del Partit Ba’ath, l’any 1971 el General i Cap de les Forces Aèries Hafez al-Àssad arriba a la presidència, degut a les seves idees en favor d’un Estat Socialista i sent membre de la tribu dels alauites, impulsa reformes al país tan en el camp polític com el militar. Aquestes accions provoquen que apareguin interessos comuns amb l’Egipte de Ànwar el-Sadat, i després de dos anys de presidència envaeix els Alts del Golan per recuperar-los d’Israel i expandir el país. Tot i la derrota de les tropes àrabs davant les israelites, això no significà cap pèrdua de prestigi degut a que es van establir nous ponts amb la Unió Soviètica i la creació d’una nova etapa reformista, tot i que discreta, del país.

A la primavera de 1975, esclata la Guerra Civil Libanesa entre musulmans i cristians. Al 1976 la República Àrab de Síria envia tropes per tal de pacificar la zona i establir la pau a la regió, un fet que radicalitza encara més als cristians fonamentalistes que havien pres part al conflicte. Per altre banda, la intervenció d’Israel al 1978 al país per acabar amb les milícies armades que hi estaven refugiades entre els refugiats civils palestins al sud del país degut a la Guerra dels Sis Dies. Aquesta darrera intervenció, provoca una aliança que arribarà fins als nostres dies. Els cristians fonamentalistes i els israelites s’alien contra els grups musulmans, fet que va provocar que Síria prengués part i ajudés a les milícies musulmanes de les quals, amb influències d’Iran, sorgirà Hezbollah, de religió xiïta, al 1983.

L’any anterior, la guerra seguia i Síria donà suport als grups xiïtes per tal d’expulsar als israelites del país, a lo que Israel va respondre amb una ofensiva i ocupà la capital del Líban i això va obligar a la Autoritat de Palestina a refugiar-se a Tunis, al mateix temps però, les falanges cristianes provoquen centenars de morts entre els musulmans per col·laborar amb les milícies musulmanes al assaltar camps de refugiats, com eren els de Sabra i Chatila. Al 1989 es firma el decret de pau i s’acaba la Guerra del Líban, però no el conflicte entre les milícies cristianes i Hezbollah.

A l’any 2000, després de la mort de Hafez al-Àssad, puja al poder el seu fill petit Baixar al-Àssad després d’un referèndum popular i una moció de confiança; volent recuperar les idees del Baasisme, impulsa reformes profundes al país en la coneguda Primavera de Damasc. Aquesta primavera Ba’ath o Baas va provocar que molts intel·lectuals fossin alliberats, es tanqués la presó de Al Mezzeh i va permetre l’establiment de internet al país; a més de reformes econòmiques de caràcter protocol·lari tot i que en el fons l’Estat controlava encara gran part de la economia. Tot i així, la “vella guàrdia”, que ostentava el poder des dels temps del pare, va impedir que es continuessin les reformes i va fer que es tornés a empresonar a molts intel·lectuals per tal de no perdre poder. Quan al cap d’uns pocs anys tot i que va poder canviar la vella guàrdia del partit Baas i dels ministeris de Defensa, Interior i Exteriors, aquests canvis van ser mínims. Molta gent li seguia brindant suport per que creia que seguia atrapat en l’estructura política i per aquest motiu havia de canviar peça a peça el Govern.

En unes declaracions de premsa va admetre que les reformes anaven a poc a poc i que abans de canviar qualsevol altre estructura política canviaria el model econòmic. Així doncs donava a entendre que la nova revolució Ba’ath seria lenta. Al 2007 es va preguntar a la població si li seguia donant suport, i amb un 97% va sortir el Sí, cal destacar però que la oposició no es va mobilitzar pel No; dels 20 milions d’habitants del país, 10 milions van anar votar, i d’aquests el 97% van votar per Al Assad, per lo que seria durant 7 anys més, President del país.

Arribant als temps actuals, podem veure com tots els països del nord d’Àfrica han tingut una onada de revolucions polítiques en contra dels dirigents que ostentaven el poder. Els casos més importants han estat a Egipte, Líbia i a Tunis. Començant aquestes onades després d’unes manifestacions per la mort d’un ciutadà tunisià on van morir un centenar de persones, el Govern de Zine El Abidine Ben Ali, va ser derrocat. Les forces armades es van posar de part dels manifestants per lo que va ser una revolució que és pot considerar de les més pacifiques.

Després de Tunis, la Líbia de Gadafi va començar a trontollar, una part de l’exèrcit de l’est es va posar a favor dels manifestants, fet que va provocar una llarga i sagnant guerra civil. La importància de les tribus i dels conflictes entre elles, i del pes de la religió i dels fonamentalistes, provoca que encara ara sigui un conflicte viu; tot i derrocar i matar al Coronel Gadafi, que ostentava el poder des de 1969 després de derrocar al Rei Idris I, els revolucionaris libis segueixen estan en una guerra entre ells.

Això provoca que no podem parlar encara d’una pau assentada o d’una revolució que ha arribat a bon port. El pes dels islamistes i de les milícies terroristes està fent trontollar el Govern Provisional, i per tant actualment és un dels països més inestables de la regió nord-africana.

Després del conflicte de Líbia va esclatar la Revolució Egípcia; aquesta revolució va acabar amb el Govern de Hosni Mubarak, General del Exèrcit Egipci i President des de 1981, conegut popularment com a l’últim faraó, degut a la seva política de culte a la personalitat pròpia, tot i seguir una línia sadista, del General i anterior President Al Sadat, va ser denunciat popularment de corrupte i despòtic, allunyant-se de les mostres de suport del principi de la seva etapa; quan va ser tret del càrrec, els Germans Musulmans van pujar al poder, però després d’un cop d’Estat degut a que aquests no respectaven ni la laïcitat del país, ni tampoc els drets civils que havien fet avançar el país del Nil, , el General Al-Sisi de l’Exèrcit Egipci va pujar al poder, il·legalitzant els Germans Musulmans per integristes i fonamentalistes, a més de còmplices i col·laboradors de grups terroristes com Hamas.

Així doncs, aquestes protestes van arribar a Síria demanant reformes polítiques, més democràcia i un respecte als drets civils. Els col·lectius sunnites, que se sentien infravalorats, van ser els primers en abanderar les idees democratitzadores del país, però degut a que el Govern era de majoria xiïta, els sunnites més radicals van agafar les armes i van anar contra el Govern. En aquesta situació, el Govern va començar una forta repressió contra els manifestants moderats i no moderats. Aquests fets porten a la constitucio l’any 2012 de la Coalició Nacional per les Forces de la Oposició i la Revolució Síria, com la força armada que podria derrocar a Al-Assad i acabar amb l’espiral de violència, volent crear un Estat de Dret i democràtic.

Enfonsant la revolució democràtica i portant-la a un conflicte armat, grups terroristes com Al-Nusra (Braç d’Al-Qaeda) van començar a formar part dels manifestants armats en contra del règim, començant a prendre forma de Guerra Santa, i per això podem destacar el fet d’aquesta revolució, com la tercera que es porta a cap dins del país.

En aquesta Guerra Santa podem veure enfrontades les dues faccions principals del món musulmà, els sunnites (seguidors dels primers califes després de Mahoma i la seva tesis de la doctrina musulmana) i els xiïtes (seguidors del gendre de Mahoma i de la seva tesis de la doctrina musulmana). Essent el Govern de Al-Àssad de la minoria Alauita, de religió xiïta, els grups terroristes sunnites com el citat Al-Nusra, s’enfronten a la Coalició Nacional per ser traïdors a la doctrina musulmana i al mateix temps s’enfronta al Govern per tal d’acabar amb ell.

Aquest conflicte religiós ha provocat que les milícies de Hezbollah s’hagin armat a Síria per lluitar, junt amb els cristians, contra les milícies integristes sunnites. Provocant una guerra del Govern i Hezbollah contra els grups de la oposició democràtica i contra els grups terroristes, aquests últims enfrontats també entre si i fen que molts dels “moderats” desertin cap a les files islamistes.

Els últims moviments del govern sirià, ha capgirat la balança i està prenent la principal ofensiva dins del país al desaparèixer gran part l’oposició per pugnes internes.

Amb el sorgiment de l’Estat Islàmic a Iraq, el conflicte sirià ha pres una nova forma, on quasi amb una inexistent ja oposició moderada, i on gairebé tot es basa en una guerra entre el Govern sirià i les milícies terroristes i de l’Estat Islàmic (Grup terrorista que vol acabar amb el Govern Sirià i Iraquià i constituir un nou califat) entre mig trobem a milers i milers de civils víctimes dels tres bàndols (Al-Nusra i Al Qaeda també estan enfrontats entre sí) al produir-se  combats ciutat a ciutat.

Degut a les decapitacions dels periodistes americans i el foto-periodista anglès a Iraq, els Estats Units ha declarat la guerra a l’Estat Islàmic, responsable de milers de morts i segrestos. Després de l’anunci del President dels Estats Units, Barack Obama, de bombardejar les posicions de l’Estat Islàmic a Síria o a Iraq, el President Al-Àssad ha anunciat que no deixarà que es bombardegi terreny sirià sense el previ consentiment del Govern. A més del President sirià, altres països àrabs, incloent el President de Iraq, també estan en contra d’aquest pla de B. Obama.

Com a punt a tindre en compte i anar concloent, es destacat el paper de les milícies kurdes al nord de Síria reclamant els seus drets com a poble. Enfrontant-se per tant també a l’Estat sirià i als rebels, i actualment també a l’Estat Islàmic. En tres anys de conflicte cal destacar que les pugnes entre ells només han provocat una vintena de morts.

Com a conclusió podríem observar que la revolució socialista o Ba’ath ha fracassat, la Primavera àrab i les seves idees democratitzadores també, i la Revolució Islàmica està enfrontada entre si i amb un Govern que està recuperant terreny; amb més de 240.000 morts, entre ells aproximadament 56.500 víctimes civils i amb una societat encara dividida entre simpatitzants de Al-Àssad i opositors, tribus i religions, el fan un conflicte complex que segurament serà un dels que marcaran aquest segle XXI.

Es possible que en futur, veiem també una treva entre els moderats i l’Estat sirià, per combatre a l’Estat Islàmic, si aquest continua guanyant terreny.