Deixant enrere la torre de telecomunicacions d’Alemanya de l’Est, creuant el parc on hi ha les estàtues de Marx i Engels i arribant a l’Spree, tallant per Unter den Linden mentre les fulles dels til·lers van caient, veiem de fons la Porta de Brandemburg. Fa 25 anys al arribar allà un soldat o un guarda de les fronteres ens hagués demanat el passaport, el visat i segurament ens hagués preguntat per que volíem creuar a l’altre banda de la plaça al ser part de la República Federal.

Berlin, ciutat dividida i exemple de dos formes de govern, una socialista i l’altre liberal. Enmig d’elles un immens mur que separava famílies, amics, i també dos plantejaments de com viure. Després de passejar per aquells carrers un es conscient del que va significar aquell mur que no deixava veure d’un costat a l’altre el que passava, ni tampoc deixava que uns coneguessin dels altres.

A un costat un lloc on la policia secreta formava part del dia a dia, observant que no hi haguessin dissidents ni tampoc ningú que penses diferent del que la llei estipulava, i a l’altre banda un sistema polític liberal-republicà on els ciutadans no es veien obligats a complir amb un credo determinat a canvi de la vida.

Aquest diumenge farà 25 anys de la caiguda, de l’esfondrament d’un règim ben intencionat però que es va tornar orgànic, i que la gent va acabar revoltant-se en contra d’aquests. La caiguda del Mur de Berlin el 9 de novembre de 1989 va marcar un abans i un després dins la història europea.

9 de novembre podria ser la data de quan Occident va veure que passava a l’altre banda del teló d’acer. Després d’aquest moment van anar caient tots els sistemes polítics socialistes d’Europa, i on el predomini de la defensa dels Drets Humans i els valors democràtics van apoderar-se dels règims més foscos de la segona part del s. XX.

John Fitzgerald Kennedy va ser un dels personatges clau per entendre que va significar el Mur de Berlin per la història universal i sobretot per la defensa de les llibertats. I al 28 de juny de 1963, digué a les portes de l’Ajuntament de Berlin Occidental:

“Fa 2.000 anys, la frase més gloriosa era civis romanus sum (Sóc ciutadà romà). Avui, al món de la llibertat, la frase més gloriosa és «Ich bin ein Berliner»… Tots els homes lliures, sigui quin sigui l’indret on viuen, són ciutadans de Berlín, i, en tant que home lliure, estic orgullós de les paraules: «Ich bin ein Berliner!»”