“135 dies han necessitat els polítics belgues de dretes i de centre per arribar a un acord sobre la formació d’un nou govern.” (17/10 -Le Soir-) “Una coalició única en la història del país pot obrir les portes a una reforma federal per tal de fer del país una confederació.” (16/10 -Le Figaro- )  Si llegim la premsa d’esquerres, l’acusen de suïcida; en fullejar la de dretes, la veuen d’esperançadora. Res sembla que vagi a canviar tant al cor d’Europa com el país que acull gran part dels organismes de la Unió Europea.

La coalició està formada entre els antics secessionistes flamencs, ara defensors de la confederació, de la Nova Aliança Flamenca (NV-A), els Cristià-Demòcrates i Flamencs (CD&V), els Liberal-Demòcrates Flamencs (Open VLD) i el Moviment Reformista (MR), essent aquest últim l’únic partit de la regió francòfon. Aquest fet, analitzat pel polític nacionalista Eric Defoort, membre de la NV-A i President de la Aliança Lliure Europea, és vist com “un predomini del terreny socioeconòmic enlloc del institucional”. Amb l’economia com a punt clau i principal preocupació entre la gent, Bèlgica és troba avui en dia amb un atur del 8’5%, un deute públic per sobre el 100% del PIB, i un creixement que no arriba al 0’1%.

En conseqüència, és important destacar com en l’anterior legislatura, encapçalada pel socialista francòfon Elio Di Rupo, el predomini i la pressió institucional de l’augment de la NV-A va fer que hi hagués una coalició de sis partits. Una anàlisi que es fa des dels cercles flamencs és que la reforma institucional s’ha suspès durant els cinc anys que durarà aquest govern, degut a que no consta a cap full de ruta, com si consten les reformes fiscals o inclús les econòmiques.

En paraules del cap de la NV-A, Bart de Wever, definint la tendència de la “suédoise”, exposa: “És un govern de competitivitat, de poder adquisitiu i de endreçament econòmic”. Entre les propostes del nou Executiu consta una reforma de les pensions per demorar la jubilació fins als 67 anys al 2030, una elevació automàtica dels salaris d’acord a la inflació, canvis a les ajudes als aturats, i per últim una reforma complerta pressupostària per ajustar l’economia belga al 2017.

Des del socialisme való aquesta aliança de forces de dretes ha estat titllada de der “l’aliança de la patronal contra els treballadors” i a més, donarà ales a la ruptura del país; per altra banda, des del nacionalisme flamenc, aquesta aliança “és aquella que Bèlgica necessita”. Després de 25 anys, el Partit Socialista i força majoritària a la comunitat francòfona no formarà part de la coalició, en paraules de Didier Reynders, polític del MR: “Un gouvernement sans le PS, c’est déjà une réforme de l’État en soi.” (Un govern sense el PS, és en sí mateix una reforma d’Estat).

L’anomenada “suédoise”, per la composició dels colors dels diferents símbols partidistes combinats amb la creu dels Cristià-Demòcrates creant els colors de la bandera sueca, obra la porta a moltes incerteses. El pes del MR dins del Parlament való es de 25 sobre 75 escons, segona força a la regió, i només 20 diputats dins dels 63 atorgats a la comunitat francòfona essent tercera força a nivell nacional. No sabem com serà el govern de Charles Michel, però ara és l’hora del canvi de rumb, de trencar amb la tradició i enfrontar noves situacions, que ni els experts en ciència política del país saben que passarà.