Any 2011, José Sócrates va dimitir tres mesos després de presentar la seva renuncia al President de la República fent que s’avancessin les eleccions. Durant aquest període, el Govern va acceptar que havia de demanar un rescat després d’un llarg període negant que fos necessari, i al avançar-se les eleccions, el poble portuguès el castigà a les urnes escollint a Pedro Passos Coelho, líder de l’oposició.

La importància d’aquest fet es deguda a que el poble portuguès va escollir al Partit Social Demócrata (PSD) dirigit per Passos Coelho amb gairebé el 45% de representació parlamentaria, mentre que el Partit Socialista de Sócrates fou castigat amb la pèrdua de 23 escons. Així doncs, el PSD, de ideologia centredreta pactà amb una força democratacristiana aconseguint una amplíssima majoria absoluta, consolidant-se un govern conservador-liberal. És important destacar aquest fet degut a que Portugal va votar a forces que sabien que obeirien els mandats de la Unió Europa sobre com gestionar el rescat i les polítiques que haurien d’aplicar serien d’austeritat plena.

Arribant a dia d’avui, després dels ajustos pressupostaris que demanava la Unió Europa, seguits per Portugal fil per banda i que han provocat una reducció important de les funcions socials de l’Estat, veiem que les enquestes donen com a possible guanyador de les pròximes legislatives al Partit Socialista. Tot i així, al complir les exigències del FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, Portugal ha seguit endavant i en menys d’una legislatura, la de Passos Coelho, torna a ser sobirà de la seva economia. Aquest últim punt es va formalitzar al 17 de maig de 2014, quan els inspectors dels ens citats anteriorment van marxar del país.

Recordant a Francisco Sá Carneiro, fundador del PSD i Primer Ministre, que declarava: “El Poble està fart de desordre, d’anarquia i de projectes utòpics que maten de gana, i aquest vol un Govern eficaç, competent i prestigiós, que doni resposta immediata als seus problemes específics” i això es el per el que varen votar els portuguesos a Passos Coelho el 2011. No es tractava que fos de dretes ni d’esquerres, sinó que era l’únic que podia oferir un Govern competent que va poder tirar endavant amb l’economia intervinguda per la Unió Europea, i així es va fer.

Òbviament, la situació a Espanya i Grècia és no es la mateixa. El Govern conservador espanyol, igual que el grec, es nega al rescat en tot moment, de la mateixa forma que es negava la crisi econòmica durant anys de govern socialista, fent així que la situació a Espanya anés cada cop pitjor, actuant irresponsablement al voler generar una bona imatge interna, però com a contrapartida, a l’exterior era pèssima. Les polítiques econòmiques espanyoles i gregues no tenen el resultat esperat al no complir-se clarament les línies marcades per la Unió Europea, fent que les dades que es presenten a les institucions gestores del crèdit no siguin certes al mostrar resultats més positius del que són en realitat, fent que al moment d’aplicar noves directives, aquestes es fonamentin en els resultats manipulats que varen presentar els governs hel·lè i espanyol, agreujant la situació.

Retornant al tema del títol que recorda les paraules de Ferreira Leite al 2009, “Portugal no és una província d’Espanya” quan en un debat contra J. Sócrates va sorgir l’assumpte de la connexió AVE Madrid-Lisboa, els costos d’aquesta i les repercussions d’aquest cost. Concloent, a Portugal la centredreta va treure el país de la crisi fent que recuperés sobirania respecte la seva economia, un fet que molta gent ignora fora del país entregant-se als projectes utòpics on les polítiques de sempre, sota diferent semàntica, no portaran als mateixos resultats.