Berlinguer: la austeritat per bandera

L’austeritat no sempre ha sigut un concepte vinculat al món de l’economia. Sota la bandera del Partit Comunista Italià a les ordres de Enrico Berlinguer aquest ideal es va aplicar a l’àmbit social inspirat en els fonaments cristians i humanistes.

Mancant tendència des dels inicis

Al 1972, Enrico Berlinguer va ser escollit Secretari General del Partit Comunista Italià, més conegut per les seves sigles, PCI. Aleshores començà un gir de 180 graus orientant de nou el partit i donant-li una estètica i una modernitat revolucionaria al abandonar quatre anys més tard les tesis de la Unió Soviètica.

El conegut com a Compromesso Storico, aproximant-se a la Democrazia Cristiana i als empresaris per tal de fer un nou model de desenvolupament industrial i polític per superar la situació de crisis econòmica i institucional d’aleshores. Degut a aquests 4 anys de reformes i d’aproximament a les forces de centre, al 1976 esdevenen les eleccions generals i el PCI puja 3’5 milions de vots, guanyant en gran part del centre-nord d’Itàlia. Aquest Compromesso es basava en moderar les posicions i acceptar el marc polític del país sense voler-lo alterar, fent que el PCI s’acabés mostrant, fins i tot, partidari de seguir a la OTAN.

Tot i que Pius XII va excomunicar els comunistes, Berlinguer acceptava els catòlics a les seves files degut a que l’austeritat de la qual s’abanderava era la que es basava en els fonaments cristians d’aquesta, d’una vida humil i senzilla, en contra d’un Estat que s’evocava al consumisme més despòtic. Aquesta idea, que aleshores era revolucionaria per molts, pel propi Berlinguer era d’allò més normal degut a la tradició de l’austeritat humanista i cristiana. Veient  que l’austeritat que predicava la Democrazia Cristiana o el Partit Socialista era una austeritat que perpetuava un sistema que deshumanitzava i lligava a través de l’economia capitalista, basada en el malbaratament de recursos, a les persones. Descrita pel propi Berlinguer al 1977: “Una societat més austera pot ser una societat més justa, menys desigual, més realment lliure, més democràtica i més humana.”

La ruptura amb la política tradicional

Poc després, Aldo Moro és segrestat per les milícies extremistes comunistes, les Brigate Rosse, i el PCI s’uneix al “Pacte de la fermesa” condemnant l’atemptat i negant-se a negociar amb els terroristes juntament amb el Govern demòcrata-cristià. Al ser assassinat al 1978, el Compromesso Storico es va trencar degut a que Moro era un dels grans defensors dins la dreta d’aquest pacte. Fent que la situació política canviés i Berlinguer fos “desterrat” del panorama pactista del Govern. Tot i així, va seguir mantenint els feus de la Toscana i Emília-Romanya.

Durant aquests anys, 1977-1978, Enrico Berlinguer és un dels creadors del Eurocomunisme, on es renunciava a la idea d’un partit únic, una revolució i una necessària dictadura del proletariat. Acceptant la rivalitat política i el joc polític com existia dins d’una democràcia liberal, però el plantejament econòmic no era capitalista sinó socialista. El líder italià defensava que igual que en una democràcia liberal hi havia partits comunistes, en una democràcia socialista no hauria perquè ser diferent. Trencant així amb tota la tradició marxista existent fins aleshores.

Anys més tard, al 1983 s’esperava que el Partit Socialista de Craxi girés al tindre el poder i pactés amb els comunistes de Berlinguer, però això no va ser així i el primer va pactar amb la Democrazia Cristiana consolidant-se al poder. Això no va agradar gens al PCI fent que l’any següent, les eleccions europees suposessin una derrota per la Democrazia Cristiana i els socialistes.

Al 1984, Enrico Berlinguer va morir sis dies abans de les eleccions, a Pàdua després d’un míting respecte aquestes. Al seu funeral dos dies després va ser dels més transcendentals del país amb més d’un milió de persones al carrer acompanyant el fèretre. I el 17 de juny, el Partit Comunista Italià aconseguia derrotar a la Democrazia Cristiana, demostrant que el llegat de Berlinguer seguia més viu que mai.

El seu llegat continua vigent

Arribant a dia d’avui, podem veure com 30 anys després el llegat de Berlinguer perdura més enllà de la política, concretament al futbol. El AS Livorno Calcio encara esdevé un símbol del PCI, que tot i dissoldre’s poc després de la seva mort, encara es mostren pancartes amb el seu rostre o crits recordant-lo, tant a ell com al històric partit polític. Figures com Cristiano Lucarelli, antic jugador de l’equip, feia bandera d’aquesta austeritat característica de Berlinguer.

En conclusió, parlar d’Enrico Berlinguer és parlar de coherència política, de rigor i d’una de les figures que més respecte té a Itàlia inclús pels seus adversaris polítics. Essent una figura de consens i d’especial rellevància actual al ser ara que li dediquen monuments i plaques a gran part del país, uns homenatges que segurament hagués rebutjat.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s