Com deia Camille Sée, polític francès contemporani a aquests fets: “La història es repeteix. Però és ben cert que les seves lliçons no s’aprofiten.”Al 1867 poca gent es pensava que un imperi que havia estat unit sota diferents regnes, on aquests havien consolidat el seu poder portant per lema “Indivisible i inseparable”, al cap de poc més de 50 anys seria fruit dels llibres d’història. Constituït com un hereu de l’Imperi Austríac, nét del Sacre Imperi Romano Germànic, va ser el bressol d’una nació de nacions, d’un projecte d’integració de pobles i cultures molt diferents, que a dia d’avui inspira la política supranacional europea. Faig referència a l’Imperi Austro-Hongarès.

Hongria torna a estar a l’agenda política, torna a reclamar els seus drets com a mitjans del segle XIX i la seva sobirania dins d’un gran projecte polític. Aquesta política no estarà en perill d’extinció no serà ni el primer ni l’únic que ho farà, essent un leitmotiv que el Govern de Viktor Orban va començar, ara sembla que també Syriza, amb els seus ministres, han agafat el compàs del líder magiar reclamant més sobirania nacional acostant-se a Moscou. El nou Govern de Tsipras demostra quin serà el nou camí a seguir per molts, des de la dreta o l’esquerra, acostar-se al país dels Urals.

Al 1956 els hongaresos van donar una lliçó al món trencant l’hermetisme militar i polític del Pacte de Varsòvia, essent derrotats però sent referents per a molts països com va ser la Iugoslàvia de Tito, que va estar a punt d’intervenir militarment per ajudar als rebels. Des de l’europeisme més crític dins de partits com la UMP, fins al euro-escepticisme del Front National o altres forces regionals de l’Est, incloent Syriza, tenen Budapest com a referència. Si parléssim amb un vocabulari “vintage” podríem afirmar l’existència d’una Entesa entre les forces crítiques a la Unió Europea on la seva màxima es troba a les polítiques del Primer Ministre.

La profunda pugna que sorgeix ara a Europa no està provocant als països que hagin d’escollir una variable dicotòmica entre Moscou o Brussel·les, si no entre sobirania nacional o cedir sobirania. Des del Front National francès alaven les polítiques crítiques del Gabinet hongarès respecte aturar les sancions per no perjudicar les polítiques econòmiques, vinculades a França amb el Cas Mistral, on no complir un contracte pot provocar milers de milions de deute de cop. Aquest tipus de fet és repeteix amb les industries de l’Est que estaven evocades al mercat rus, provocant milions d’euros en pèrdues, essent impossibles d’assumir per la Unió Europea.

La inoperància de la Unió Europea al no poder fer front a curt termini per solucionar els greuges provocats per la política exterior actual, mesclat amb l’arrelament de la cultura política oriental i els valors polítics totalment diferents més enllà de la frontera austríaca, situa tot l’est a una corda fluixa. Aquesta mescla provoca que hi hagi un xoc de trens  a molts dels països on tradicionalment el lligam amb Rússia després de la caiguda del bloc era cordial i amistosa. El cas de Sèrbia essent país candidat a formar part de la UE, o el nou Govern grec, replantegen fins a quin punt la integració europea ha sigut fixada dins d’uns esquemes que havien de ser iguals als països o fins a quin punt podia existir certa heterogeneïtat a l’interior.

Els suposats vents de canvi demostren que estem en un punt de no retorn, un punt on no serem europeus per que ja no existirà una idea d’Europa per sobre les sobiranies nacionals, ni tampoc a la inversa, quedant-nos en una  “Aurea mediocritas” horaciana. Per tant, només serem europeus si les institucions europees reconeixen la identitat pròpia, i només podrem tindre sobirania si cooperem com europeus, provocant que hi hagin euro-espanyols, euro-francesos o euro-alemanys, i perquè no, euro-hongaresos.