El retorn de la Gran Barcelona

Barcelona tornarà a ser gran, com als seus millors temps. Tornarà a ser cap i casal dels catalans, referent i far del progrés d’Espanya. I tot gràcies a l’Ada Colau i al seu gabinet. Emociona que aquesta nova administració municipal hagi deixat enrere el període Trias i hagi recuperat els bons temps, els de la Barcelona dels seixanta. Dic “bons temps” perquè he llegit massa en Ruiz Zafón i trobo que la Barcelona de Josep Maria de Porcioles era maca. Aquella ciutat en construcció, creixent portes endins, ocupant cada pati de l’Eixample, sense tramvies, plena d’autobusos, cotxes, obres, sobreàtics… entre moltes altres coses maques i, al mateix temps, expandint-se, com si el Destí Manifest de la ciutat comtal fos convertir L’Hospitalet en un nou districte i El Prat en un barri de Sants-Montjuïc. Barcelona amb plena vocació imperial, amb la Mediterrània, Collserola, el Besòs i el Llobregat com a límits naturals.

La Gran Barcelona de J. M. de Porcioles, el projecte inacabat, la de convertir la nostra capital en una metròpoli universal, sense límits definits i que veuria el seu reflex al món. Aquella que va consolidar-se en part amb els Jocs Olímpics de Barcelona, amb Juan Antonio Samaranch i Pasqual Maragall. D’aleshores ençà, però, va quedar un front inacabat: el port de Barcelona i el delta del Llobregat. Aquesta tasca monumental és amb que s’ha compromès la batllessa Colau i espero que la dugui a terme. El triomf de Barcelona com a ciutat, esdevenint metròpoli, serà quan els barcelonins visquin a la llera del Llobregat. Tot i que Mercabarna forma part del terme municipal, els barcelonins mai l’han considerat part del teixit urbà com sí que han fet, per exemple, amb la Trinitat Vella. Collboni i Pisarello, els nostres Lewis i Clark, veuen que la Zona Franca és tan nostra com la plaça de Catalunya i gràcies al ferrocarril -en aquest cas el metro- podem construir un districte que faci que Barcelona es reconegui com a tal de llera a llera.

El millor de tot és que La Gent d’Ordre està compromesa amb aquest projecte. Els qui sospiraven tranquils quan recollien la part de l’exposició del Born que era al carrer no pas perquè no fessin res més a l’estàtua decapitada de Franco -els era indiferent- sinó perquè no volien que ningú fes malbé la Victòria de Frederic Marès. La mateixa gent que s’indigna perquè es treu el nom de Samaranch d’un regal que va fer a l’Ajuntament de Barcelona però que aplaudeix que es desmunti el monument falangista de l’avinguda de Josep Tarradellas. La Barcelona antifranquista però tolerant amb el règim, la que ovaciona l’Ada Colau perquè, per fi, s’ha compromès amb la ciutat i la farà més gran. Si cal, tenint tan assumida com té La Gent d’Ordre que ha de suportar la càrrega de ser ciutadana de Barcelona i d’haver d’aixecar Catalunya, aguantaran el tramvia de la Diagonal i tot allò que faci falta sempre que es faci dins de l’estabilitat i amb l’objectiu que la ciutat arribi al Llobregat. No en forma d’un nou pol industrial, com demanava CiU: Colau i el PSC van més enllà i faran un districte nou i això és que fa vibrar als barcelonins.

Si l’oposició no exerceix i deixa la crítica deconstructiva, La Gent d’Ordre començarà a aplaudir com si fos una bona funció al Liceu, farà igual que amb una tornada de cortesia i tindrem un segon mandat Colau a la Ciutat Comtal. L’actual administració municipal està regulant els hotels perquè vagin més lluny del centre, es vol expulsar els turistes i potenciar la Barcelona perifèrica, un símptoma que la Gran Barcelona està per venir i, de la mateixa manera que Porcioles va crear el projecte Barcelona 2000, on l’Exposició Universal que predeia pels vuitanta va esdevenir el Fòrum 2004, potser ara és el moment de dir que som a les portes de la Gran Barcelona, aquell projecte que va començar un antic batlle i que tots els següents van continuar a la seva manera però que, ara, sembla que torna al carril central.

Publicat a la Revista l’Endavant el 18 de gener de 2017

¡Gritamos viva, libre Guinea!

El processisme ha derivat en recerca d’un referèndum pactat. La recerca d’un referèndum pactat amb l’Estat espanyol és l’única sortida que veuen alguns, independentment de si són d’esquerres o de dretes. Això, de retruc, fa que la negativa a fer-lo causi que els mateixos que el busquen, en molts casos, se sentin residents d’una colònia o una regió. És possible que, si realment fóssim una colònia, ens hagués anat millor: només caldria garantir que en cas d’independència hi hauria estabilitat envers la metròpoli. Aleshores, com va passar a Guinea Equatorial en ple franquisme, es podrien celebrar unes eleccions democràtiques amb observadors internacionals i també un referèndum sobre si es vol més autonomia o no.

Les lleis espanyoles dels anys seixanta es van adaptar sense canviar ni una coma. Coses que sap fer un Estat: a l’Espanya de Franco es van celebrar unes eleccions amb múltiples partits i diferents opcions polítiques, on fins i tot hi havia socialistes optant a presidir l’autogovern de la Guinea Espanyola, que després d’obtenir més autogovern via referèndum, el 1963, va canviar el seu nom a Regió Autònoma de Guinea Equatorial. Cinc anys més tard, el 1967, es va inaugurar la Conferencia Constitucional de Guinea Equatorial, presidida pel ministre d’Assumptes Exteriors del règim. En aquesta comissió també hi havia la part equatoguineana, que representava els interessos de la colònia.

La Conferencia Constitucional es va crear abans que Guinea Equatorial fos un Estat i va servir per presentar diferents esborranys de Constitució i per arribar a posicions consensuades. Un dels membres d’aquesta comissió constitucional va ser Rodolfo Martín Villa, futur ministre de l’Interior i vicepresident del Govern durant la Transició, que formava part d’una de les parts més actives de la Conferència Constitucional. És una idea força semblant a la del jutge Santiago Vidal, la figura més semblant al que va ser Martín Villa en aquella comissió, dirigint una de les propostes de constitució del futur Estat.

El 12 d’octubre de 1968, el ministre Manuel Fraga es dirigí al president electe de Guinea, Francisco Macías, i li transferí plens poders sobirans com a cap d’un nou Estat: la República de Guinea Equatorial. En només cinc anys, doncs, un procés va començar amb la concessió de més autonomia a la Guinea Espanyola via referèndum i es va acabar amb la transferència de la sobirania al president equatoguineà electe. La Guinea Espanyola va convertir-se en un país reconegut per tothom i formant part de les Nacions Unides i la comunitat internacional va aplaudir el comportament d’Espanya.

D’altra banda, sembla ser que no podem apoderar-nos i fer un acte de sobirania com seria un referèndum d’independència sense el permís de l’Estat. A diferència de la Guinea Espanyola, la comunitat internacional no espera Catalunya perquè, fins ara, no sabia ben bé que volia el procés català i encara no saben si és cosa de molts o de pocs. Per tant, es mantenen en silenci. A vegades oblidem que la comunitat internacional són Estats amb relacions amb altres Estats i la virtut d’Espanya és que s’entén amb tothom, ja sigui una dictadura comunista, una democràcia liberal o una teocràcia islàmica. L’única forma de demostrar que l’independentisme no és una qüestió interna és abandonant el processisme i “desobeint” la llei. Com he dit abans, Espanya va permetre fer unes eleccions multi-partidistes a territori espanyol durant el franquisme sense canviar cap llei: el marge interpretatiu ho deixava fer.

En aquesta línia, i segons Miquel Roca i Junyent i Miguel Herrero de Miñón, un referèndum d’independència també es pot fer sense tocar ni una coma de la Constitució. Només falta voluntat política. Les lleis espanyoles permeten fer el referèndum i no reconèixer-ho és negar el que diuen dos dels pares de la Constitució sobre el que ells mateixos van redactar. Així doncs, i tornant a Guinea Equatorial, si ells van ser independents en cinc anys perquè van demostrar amb fets la voluntat de ser-ho, saltant-se les lleis de la dictadura fins que l’Estat, en veure que l’autorització del referèndum de 1968 era irrellevant perquè el farien igualment, va voler salvar els mobles després de les experiències portugueses i angleses a Angola o Kenya.

Ara ja no hi ha Kenya ni Angola, ni tampoc la voluntat de contenció de la Unió Soviètica i el comunisme mundial -o al revés, de contenir el capitalisme i l’imperialisme nord-americà-. Si es vol anar a totes s’han de jugar totes les cartes disponibles, perquè els Estats sovint juguen molts a tot o res però, com ens ensenya Espanya, molts cops ho fa en fals. No ens ha de fer enrere pensar que no tenim vocació d’Estat. A caminar se n’aprèn caminant i a tenir vocació d’Estat, tenint-lo, així que com diu l’himne nacional equatoguineà: “¡Gritamos Viva, Libre Guinea!”.

Publicat a la Revista l’Endavant el 13 de gener de 2017

Madrileny de naixement, català d’adopció i convicció

La frase d’aquí dalt és com es va definir Daniel de Alfonso a la Comissió Parlamentaria d’Assumptes Institucionals quan va comparèixer a donar explicacions per les filtracions a la premsa d’unes converses amb el ministre de l’Interior. La seva compareixença és una oda a la ironia fina a la qual deixa anar frases contundents entre subtilitats. Va explicar fets importants sense floritures, i mentre anava parlant, era cada cop més contundent contra els partits polítics. La transcripció són pàgines de fets explicats que, tot i no arribar als titulars, estan dites i registrades. Vull rescatar-ne uns quants fragments on fins i tot posava en entredit la integritat del PSC, CSQEP i C’s, entre altres envers les pràctiques polítiques que critiquen.

Poc després de començar a declarar,  va dir: “y, precisamente, por ser noble y conducirme con esa nobleza en este desgraciado suceso, por entregarme siempre a mi trabajo, por no ceder –que quede claro– jamás ante los no pocos –que quede claro también– intentos fallidos de torcer mi voluntad es por lo que ahora me encuentro ante ustedes, ante este Parlament y en estas circunstancias”. La pregunta que ens podríem fer és quins intents s’han dut a terme perquè l’Oficina Antifrau de Catalunya no fes la seva feina i qui n’ha estat responsable. Poc després, però, va afirmar amb rotunditat “algunos, incluso, de los que se han manifestado, están imputados ahora mismo. Otros han sido…, y no revelaré… puede que sean también investigados en este momento por la Oficina Antifraude de Cataluña”. Advertència clara: hi ha imputats que actualment estan sent investigats per la OAC.

Si seguim llegint, trobem “permítanme, digo, que les recomiende la lectura de lo que ayer publicaba un medio, que no diré cuál, pero lo podrán encontrar en su versión de internet, donde se me acusaba de conductas contrarias a la probidad, donde se publicaba una fotografía mía que nunca le he dado a nadie, que no he hecho pública, en un evento deportivo al que assistí”. Poc després arribem al punt d’inflexió de les seves declaracions, on canvia el to i passa de ser proper a marcar distància: “señoras y señores diputados, al menos habrán de coincidir conmigo en que no se pueden vulnerar derechos fundamentales de nadie y menos aún hacerlo bajo el amparo de otros derechos que le resulten más ventajosos al que vulnera. Eso, a mi juicio, se llama ‘manipulación de la información’, y ustedes lo saben todos muy bien. Eso, señoras y señores diputados, es hacer demagogia interesada”.

Més tard també va declarar “se filtran cosas, se vierten manifestaciones gratuitas, se crea, en definitiva, un estado de opinión y, de ese modo, se apunta con toda la artillería, cuando ya está armada, contra los intereses de los ciudadanos que pueblan Cataluña. Lo tienen que saber: se está atacando a la ciudadanía poniendo en juego la gestión de la oficina por parte de este director”. És cert que molts van declarar que havia de ser cessat sense escoltar l’altre costat i sense deixar que s’expliqués. També va respondre a les acusacions d’haver filtrat la converasa: “cuando mantengo reuniones de trabajo, privadas o institucionales, confío en los interlocutores. No desconfío del ministro, con estas palabras, pero sí les garantizo que este director ni ha grabado, ni sabía, ni ha permitido…, y entenderán ustedes –porque, si no, tendríamos que pensar que somos todos subnormales perdidos– que tampoco las he puesto en circulación”.

Després d’explicar que té l’agenda personal a disposició pública i que si es vol saber més de la Oficina Antifrau de Catalunya només cal reformar la llei, comença a carregar contra Ciudadanos i Inés Arrimadas. De Alfonso, després d’una discussió amb la diputada de C’s, va dir “`pues mire, el señor Albert Rivera a mí me vino a visitar al despacho, en mi oficina, me pidió árnica, me dijo que no me preocupara, que no tendríamos problemas, que me apoyarían en todo, cuando habíamos tenido discusiones aquí, pero que yo tenía que entender que también les tenía que dar alguna cosa. Lo puede negar. Claro, en este caso creo que no hay grabaciones. Perdón, yo lo he dicho bien claro […] y queda grabado. Si a usted le interesa más reírse que escuchar hágalo, es su problema”.

Després de C’s va respondre al grup parlamentari del PSC, que va preguntar a De Alfonso perquè no havia denunciat la gravació, a la qual cosa va respondre que no ho podia fer perquè no sabia qui ho havia fet. Va posar l’exemple de quan es va enfrontar a Manos Limpias: quan va saber qui era la persona exacta, va deixar les vacances per presentar una querella contra ella. Seguidament va criticar l’hipocresia del PSC a dos moments clau. El primer, “no sé qué pasaría si esas conversaciones se produjeran entre alguno de los que ahora me atacan a mí personalmente, que no he sido más que un interlocutor en esas conversaciones, como otras tantas veces… si eso le pasara a alguno de su grupo parlamentario. No lo sé. A lo mejor ahí sí que alegaríamos derecho de defensa, presunción de inocencia, vulneración de derechos fundamentales. Porque sepan ustedes unas cosas: esas pruebas, esas cintas son nulas, son ilícitas, son obtenidas delictivamente, y el uso que se hace de ellas, al dárselas a un medio de comunicación también es un delito”. Al segon moment va puntualitzar: “pero también me he reunido con gente del Partido Socialista de Cataluña, por supuesto que sí; si no pasa nada, y también he hablado de temas así, sensibles, claro que sí, no pasa nada”. La pregunta que ens hem de fer és quins són aquests temes sensibles, com també era sensible la conversa amb el ministre filtrada als mitjans.

Després va atacar a CSQP i al diputat Rabell: “señor Rabell, pues claro que sí, y de su grupo, pero no las voy a revelar, bueno, salvo que me diga usted: ‘Dígalas’, eso sí, si me autoriza. Yo no las voy a revelar jamás. Me han preguntado si voy a tirar de la manta. No tengo que tirar de la manta de nada. Perdó… no, no, no digo… pero no tengo que tirar de la manta de nada. Sí, y además, en este caso, incluso, como la llamada se hizo a mi teléfono móvil, pues, queda registrada, o sea, si es que es muy sencillo. Pero, señores, ¿ustedes de verdad piensan que yo, después de treinta –casi– años de ejercicio profesional, soy tan estúpido de caer en esas trampas? No, perdonen. Eso no. Pero así es como la oficina debe generar confianza, debe obtener información”. Això fa pensar… per què un diputat telefona al Director de l’Oficina Antifrau de Catalunya i no utilitza els canals establerts per demanar una reunió?

Va tornar a criticar CSQP per no preocupar-se que es filtrin converses entre alts responsables polítics: “la postura fácil es la de dimitir, señor Rabell. Yo lo entiendo, si yo lo entiendo, si yo sé que esto genera estupor, y a mí el primero, ¿eh? y a mí el primero, pero estupor no por las reuniones, que creo que a estas alturas cualquiera entenderá que las reuniones son más que naturales, ¿verdad?, y con todos. Lo que me genera estupor es que aparezcan publicadas sin que nadie se pronuncie sobre lo que eso supone; eso sí me genera estupor. […] No van esas reuniones, encaminadas a nada de eso; de verdad, señor Rabell. No van encaminadas… insisto, no hay un orden del día, nunca, con ningún grupo político. Me reúno y me imagino que me pueden hablar de muchas cosas, de algunas noticias de los medios, que me pueden dar información sobre algo que les ha llegado, sobre… bien, bien, pues, ya está. Siempre les digo lo mismo ¿eh?: ‘Por escrito. O me enviáis a quien os ha dado las pruebas o me dais los documentos, o, si lo tiene la policía, me la enviáis a mí, o, si no, yo no me mojo, ¿eh?’ Yo no me dejo utilizar; me habré dejado grabar pero utilizar, no”.

Després toca el rebre al Partit Popular: “mire, yo solo puedo decirle que si tuviera los medios para averiguar… porque los medios de la oficina –que nadie se engañe, ¿eh?– son justos; que nadie confunda un presupuesto de 4 millones y medio, 1 y medio más bajo de lo que tenía cuando yo llegué, que nadie se confunda, con 4 millones y medio, como tener medios ¿eh? que hemos tenido que soportar hasta las obras de rehabilitación de todo el edificio, porque, si no, la propiedad no nos lo hubiera alquilado: no tenía ni cédulas. O sea, el dinero se va por muchos lados pero no tengo ni medios, ni fondos reservados; no tengo el personal necesario en número. Si los tuviera y pudiera averiguar yo quién lo ha hecho, lo haría; espero que desde el ministerio lo hagan”.

Després del Partit Popular va passar a la CUP. Després d’explicar que només havia de retre comptes al Parlament, va declarar que s’havia reunit amb tots els grups parlamentaris tret de la CUP. “Me pueden decir ‘hombre, es negligente, reunirse; usted no tiene que reunirse.’ Se lo puedo admitir, a cualquiera le puedo admitir, pero lo que no es, en ningún caso, es un arma arrojadiza, porque con la práctica totalidad de los grupos –he de reconocer que con el suyo, no, a pesar de que he mantenido muy buenas relaciones en lo personal, pero nunca en privado con su antecesor–, me he reunido”. Després va afegir que van haver d’inspeccionar diversos cops casa seva i canviar-li el telèfon per seguretat. La seva resposta a Anna Gabriel, però, té un punt fonamental: “usted no está intentando sacar, con esto, rédito electoral”. La resta de grups, doncs, sí.

Pel que fa a Junts pel Sí, de Alfonso va respondre a les acusacions del diputat Bonvehí sobre reunir-se amb el ministre de l’Interior: “pero que es normal, señores, que nadie se escandalice, no sean hipócritas, me reúno con todos ustedes, y es que debo hacerlo, no hacerlo sí que sería negligente, eso sí que sería negligente”.

Després d’una pausa i de les repliques dels grups, de Alfonso va seguir la seva compareixença responent a tots els grups parlamentaris en una sola ponència. De fet, aquesta segona part és molt més contundent que la primera perquè alguns diputats li pregunten el mateix que havia respost a altres grups parlamentaris, a més de criticar el desgavell de les declaracions.

Sobre per què no ha recorregut ni s’ha querellat respon enfurismat “no hay más sordo que el que no quiere escuchar. Me han recriminado que por qué no voy a los tribunales. Ya lo he explicado. Yo, cuando he tenido que ir a los tribunales, he ido. He interrumpido mi periodo vacacional. He dejado a mi familia, he venido, me he preparado una querella y la he presentado, pero cuando tengo una persona a la que dirigir esa querella. Si fueran expertos, ustedes, o conocedores del derecho procesal penal, sabrían que una querella no puede presentarse si no hay autor conocido. Ya me gustaría –lo he dicho otra vez–, pero no tengo el autor conocido”.

Sobre el desgavell de les acusacions apuntala “ha cambiado todo, en esta mañana ha cambiado todo. Yo vine aquí, no voy a decir ‘acusado’ porque no sería correcto técnicamente, pero venía aquí habiéndoseme solicitado el cese por mantener reuniones con el ministro del Interior. Luego, cambia, y ya no es por las reuniones. Ahora resulta… o, en un momento posterior, resultó que era por el contenido de esas reuniones. Después, por el tono que se usa en esas reuniones. Sí, sí… Bueno, si está grabado –si está grabado–, si el ciudadano lo va a oír igual. Y ahora ya no es por eso, ahora es por la falta de ética”.

Va seguir criticant les acusacions, precs i supliques dels diputats: “yo les pido que lean detenidamente las causas de cese que vienen recogidas en el artículo 11, ¿eh? Se lo pido antes de que adopten ninguna resolución. Se me dice que tire de la manta. Pues mire, al mismo tiempo, se me dice que amenazo con tirar de la manta, que amenazo a los grupos… Yo no he amenazado a nadie, todo lo contrario. Mi tono vehemente ha sido para defender que la dignidad y la discrecionalidad con las que he actuado siempre no van a cambiar ahora. Es decir, que no se me pida una cosa y la contraria al mismo tiempo. No diga usted esto, y, al mismo tiempo, diga todo. No, no, no”.

Amb sorna, seguidament de Alfonso va declarar “ya empiezo a tener claro por qué no soy idóneo para dirigir la Oficina Antifraude de Cataluña: por el tono que he empleado al final de mi intervención. Eso también lo han dicho, aunque solo fuera por el tono. Literal: ‘Aunque solo sea por el tono final, usted no puede dirigir la Oficina Antifraude’”.

Tampoc es va estar de criticar la hipocresia d’alguna diputats: “tiene gracia que me digan: ‘Cuéntenos cómo ha sido’, ‘si usted es lo que ha hecho…¡, tal… ‘si usted hace esto, por qué se reunió, cómo lo hizo, por qué dijo esto…’, y al mismo tiempo digan ‘hombre, ahora que nos lo ha contado, ya no es usted idóneo, porque como ya se conocen sus técnicas de obtener la información…’ Bueno, señores, por favor –por favor”.

Després tot aquest recull de sentències i declaracions de Daniel de Alfonso a la Comissió Parlamentaria tinc la sensació que ens hem quedat només amb els titulars, amb la conversa entre ell i el ministre, i que no s’ha donat cap importància a la resta. El cert és, però, que després de llegir tota la compareixença i de fer un recull de cites interessants, potser sí que tenia raó quan deia que era incòmode però no per un sol grup sinó per la majoria. Per C’s perquè s’havia reunit amb Rivera, que li volia fer xantatge intercanviant protecció per informació; per CSQEP perquè alguns dels seus diputats el van trucar per telèfon personalment. Pel PSC perquè alguns dels seus integrants havien mantingut reunions molt semblants a les que de Alfonso tenia amb el ministre de l’Interior, per la PP per criticar la manca de recursos estatals suficients com per lluitar contra el frau a Catalunya; per Junts pel Sí el problema era el contingut de les gravacions filtrades i, per la CUP, haver traspassat clarament la legalitat.

Així doncs, la pregunta és si la seva destitució és a causa d’haver-se excedit en les seves funcions o si, en realitat, tot plegat s’assembla més a l’”Assassinat a l’Orient Express”, on tothom tenia algun motiu per voler treure’l del mig. El temps potser ens donarà la raó. De moment, ell duu avantatge perquè, com ja havia dit a la Comissió, les causes sobre les gravacions amb el ministre s’han arxivat.

En aquest enllaç podeu trobar la transcripció de tota la Comissió d’Assumptes Institucionals, amb la compareixença íntegra de Daniel de Alfonso.

Publicat a la Revista l’Endevant el 19 de desembre de 2016

La farsa de la reforma constitucional

De vegades la ciència-ficció va més enllà de la televisió i el cinema, arriba al terreny polític i, aleshores, ens fan creure que és real. La reforma constitucional n’és un exemple. Pensar que modificar la Constitució espanyola és necessari és demostrar que no se n’ha llegit ni un sol article o, si s’ha llegit, que no s’ha fet correctament com ho demostra el fet que, per diversos motius els pares de la Constitució, els qui la van redactar, ho han trobat innecessari a causa de la flexibilitat del redactat de la Carta Magna. Seria possible, fins i tot, celebrar un referèndum sobre la independència sense tocar ni una sola coma del text, cosa que fa que alguns ens qüestionem si, de fet, la finalitat que persegueix aquesta reforme és permetre fer-lo o bé centralitzar encara més el país i, per què no, engegar un procés que dugui l’Estat a un salt al buit.

La reforma constitucional és com la caixa de Pandora. Fer seguidisme d’aquesta idea surrealista, el reformisme constitucional d’avui dia, volent creure que hi haurà prou suport com per fer una Constitució espanyola millor, té un punt de candidesa i un altre de tristesa. Candidesa perquè pensar que dos terços de les cambres es posaran d’acord dues vegades -amb eleccions i referèndums pel mig- i tristesa perquè fins i tot qui se suposa que l’ha de voler conservar -no són pas conservadors perquè sí- està disposat a parlar-ne. Realment és una decepció que el que se suposa que és un gran partit i l’única força que hi ha al Congrés dels Diputats -ara mateix l’oposició és inexistent- escolti cants de sirena… a no ser que la seva finalitat sigui una altra, és clar.

Quina altra finalitat, però? Podria ser aconseguir la centralització definitiva de les competències, la compleció de l’afrancesament i la construcció d’un Estat mental-legal centralista i radial. Aquell malson dels intel·lectuals que, des del segle XVIII, pensen que el problema principal d’Espanya ha estat aquest. Parlo només de centralització perquè la descentralització no té cap suport útil i, per fer una reforma constitucional en aquest sentit, s’hauria de passar per un referèndum que, clarament, no l’aprovaria.

Així doncs la reforma constitucional, aquest cant de sirena, no és cap altra cosa que un parany perquè les forces sobiranistes-independentistes abandonin la unilateralitat i es perdin anys en la dimensió desconeguda que és aquesta modificació impossible i, amb els anys, tot s’acabi esvaint. Tot plegat no és cap novetat: només cal recordar que Espanya va perdre totes i cadascuna de les terres i possessions a ultramar mentre negava l’existència de cap problema i pensant que, ignorant-lo, se solucionaria sol.

Com va dir Dionisio Ridruejo el 1955 a la ponència a l’Ateneu Barcelonès que li va costar la defenestració política per part del règim franquista, “el pueblo español ha fracasado por un déficit de imaginación. Hay una pereza mental que impide dar como reales las cosas que lo son”.

En el nostre cas, la mandra mental no deixa veure que la pretesa reforma constitucional no va enlloc i que, el que és pitjor, si es fes, duraria anys, fins al punt on el poble espanyol fracassaria realment com a poble perquè no sabria per què va començar tot plegat. En cas que s’arribés a completar, a més, tornaria a deixar en mans de la voluntat política les mateixes coses que el redactat actual i només canviarien les competències… que també dependrien de la voluntat política. El mateix Miquel Roca va afirmar, el 2013, que dins la Constitució hi cap fins i tot un referèndum per la independència, una afirmació que Herrero de Miñón va confirmar l’any següent dient que només caldria blindar competències i que això es podia fer sense tocar ni una coma del text, només afegint una disposició com es va fer quan es van crear les comunitats autònomes.

Així doncs, l’Estat es troba davant d’un horitzó on hi ha una monarquia sota mínims i una demanda popular de més centralització competencial i d’acabar amb les autonomies… sembla que no és el millor moment per obrir la caixa dels trons. La reforma ha de passar pel poble i això és el que fa perillar més qualsevol idea d’estabilitat i d’acord entre totes les forces polítiques. Uns la veuran com una imposició sobre la resta i els altres no negaran que han vençut quan, en realitat, una reforma constitucional sempre es tracta d’arribar a acords com aquells a què es va arribar el 1978.

Potser com a poble, el que ens seria més convenient, seria no deixar-nos guiar instintivament i creure que aquesta pretesa reforma constitucional serà la solució a tots els problemes d’Espanya quan, possiblement, el que farà serà agreujar-los quan es faci evident que no és cap altra cosa que una altra farsa per mantenir distret el personal.

Publicat a la Revista l’Endevant el 14 de desembre de 2016

“The Crown”, més que una sèrie

He acabat de veure la primera temporada de The Crown (Netflix), la sèrie sobre la vida de la reina Elisabet II del Regne Unit i de com va afrontar diferents moments tant personals com de la història política del seu país. La primera temporada tracta de l’època que va de la mort del seu pare, el rei Jordi VI, fins la dimissió de Winston Churchill com a primer ministre el 1955. La sèrie ensenya no només què és l’Estat sinó, també, fins a quin punt és necessari que aquest sobrevisqui per garantir un ordre social que no acabi amb revolucions on es puguin posar en risc les llibertats civils i els drets dels ciutadans. Això, de vegades, és realment difícil, perquè la massa popular vol canvis i els vol el més ràpid possible, sense que li importin les seves conseqüències, i això fa que molts cops els governs, encara que ho facin el millor possible, acabin caient.

The Crown mostra això: l’abisme que separa l’Estat del Govern. Fins i tot el Govern es precipita a l’abisme per tal de salvar l’Estat, com va passar amb l’abdicació del rei Eduard VIII en favor de Jordi VI, forçada pel govern britànic. Això no només surt a The Crown  sinó també a The King’s Speech, una pel·lícula que també recomano ferventment i que, tot i el toc cinematogràfic, representa molt bé el tarannà de la societat britànica als anys 30 i per què aquesta va acceptar les decisions tant del govern com les personals del rei Eduard VIII. De fet, Winston Churchill va ser dels pocs que va demanar a Eduard VIII que no abdiqués perquè era el rei legítim del Regne Unit i Emperador de l’Índia, però la seva decisió de casar-se amb una divorciada van fer de Winston Churchill, tant com a Primer Lord de l’Almirallat i com a Primer Ministre, el més fervent simpatitzant i aliat del nou rei durant la Segona Guerra Mundial.

Com demostrà Churchill, l’Estat sempre està per sobre de tot, sigui o no popular el que es faci per apuntalar-lo. Com escriu Maria de Teck, esposa de Jordi V i àvia d’Elisabet II, “la Corona sempre ha de triomfar, fins i tot per sobre de la part més personal d’una reina”.

Els governs poden i han de caure si no gestionen bé l’administració però l’Estat ha de sobreviure per sobre de qualsevol primer ministre o president de govern, com es pot veure a The Crown. Si un Estat descansa sobre uns fonaments ferms, la caiguda d’un govern o una revolta contra ell no el posa en risc, però quan comença a aguantar-se sobre llims i s’ensorra poc a poc, ni els millors governs poden salvar-lo. Quan un govern és nefast es demana a l’Estat que actuï per canviar-lo però, a l’inrevés, no passa mai.

Segurament és per això que és recomanable veure The Crown, per entendre i comprendre fins a quin punt se sacrifiquen les persones per tirar endavant un Estat, i no un d’inventat sinó el Regne Unit. A vegades es creu que els Estats són volubles i ràpidament canviables. Les administracions que els gestionen i les polítiques que apliquen potser sí que ho són, però la gent s’equivoca quan fa oposició pensant que combat un Estat quan, en realitat, només està combatent un partit polític.  La Revolució Francesa, la Revolució Russa i les revolucions d’Amèrica del Sud demostren clarament que els Estats no són entitats volubles sinó roques, sovint més dures que un diamant, que sobreviuen a qualsevol canvi. L’Estat ni es crea ni es destrueix, només es transforma.

The Crown ens descriu com s’apuntala un Estat que està fent aigües i on que demostra com va arribar a sacrificar Elisabet II part dels seus ideals per defensar allò pel què havia estat preparada, bo i acceptant contra la seva voluntat unes quantes coses per assegurar la pervivència de l’Estat, que no del govern. Per tant, només puc acabar dient una cosa: God Save the Queen.

Publicat a la Revista l’Endevant el 30 de novembre de 2016

No s’havia de fer cap referèndum

Les declaracions d’Adolfo Suárez durant una entrevista de 1995, on deia que a finals dels anys setanta no es podia sotmetre a referèndum el sistema polític espanyol perquè les opcions que ell defensava haurien perdut, han causat una forta polèmica. “El poble” s’ha bolcat a criticar el finat expresident a les xarxes socials, com si l’opció republicana hagués permès construir un Estat progressista i amb valors democràtics en comptes d’una barricada forta del Movimiento Nacional. Aquesta concepció, però, és falsa, i el fet és que els enemics de la república eren més nombrosos a El Pardo que a les manifestacions antifranquistes.

Si ens remuntem a la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, la cinquena de les vuit Leyes Fundamentales del règim, hi trobarem que tot i que Espanya es definia com a regne, el cap d’Estat era el general Franco, que tenia la potestat de nomenar lliurement el seu successor. Aquesta mateixa llei, però, també establia que les Corts tenien la potestat de revocar al cap d’Estat proposat si no complia els principis del règim i que no havia de ser necessàriament un rei sinó que podia ser un regent fins que es trobés el successor més indicat. La forma d’aquesta llei servia per fer contentes totes les famílies que composaven el franquisme: pels falangistes obria la discrecionalitat perquè no hi hagués d’haver un monarca; pels carlins deixava la possibilitat de retornar el tron al seu pretendent quan morís Franco; i els alfonsins van creure que podien aspirar a que Joan de Borbó esdevingués rei d’Espanya.

Com a conseqüència de la promulgació d’aquella llei l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó i Battemberg, va escriure el Manifest d’Estoril, on va condemnar que el general Franco s’erigís com a cap d’Estat vitalici i que creés una ficció constitucional que mai va tenir cap validesa pràctica. A més, al manifest es proclama hereu legítim de la corona d’Espanya i critica durament l’ús polític de la corona, institució i futur punt de retrobament de tots els espanyols. El punt més significant del document és aquell en què declara que la Ley de Sucesión pretén crear un cabdillatge electiu, que assenyala com a regressiu, allunyat de qualsevol fet monàrquic tradicional o que estigui d’acord amb les lleis naturals del país.

El 1967 es promulga la Ley Orgánica del Estado en què el franquisme separa els càrrecs de cap d’Estat i cap de govern i on també es prepara el retorn de la institució monàrquica a Espanya. Segons aquesta llei, la sobirania nacional recau sobre el cap d’Estat, guardià i prefecte del Movimiento Nacional, que només deixa les seves funcions en mans de l’hereu de la Corona si abandona el territori o en cas de malaltia. Si el Consejo del Reino considera que l’hereu no està preparat, el pot revocar i col·locar un regent al seu lloc. La Declaració XI d’aquesta llei estableix que “para ejercer la Jefatura del Estado como Rey o Regente se requerirá ser varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión y jurar las Leyes fundamentales, así como lealtad a los Principios que informan el Movimiento Nacional. El mismo juramento habrá de prestar el sucesor después de cumplir la edad de treinta años”.

El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort del general Franco, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d’Espanya jurant complir les Leyes Fundamentales i guardar lleialtat als Principios del Movimiento Nacional. Al mateix temps, es va envoltar de persones properes al seu pare, que van ser les que van impulsar la Transició.

Quan es van iniciar les primeres accions democratitzadores, els cercles interiors del franquisme es van girar contra el monarca. El consideraven un traïdor i un perjur, a més d’un conspirador que volia acabar amb el franquisme perquè es reunia amb memcbes del Consejo Privado de Joan de Borbó, el seu pare, que es trobava exiliat i era una de les figures més rellevants de l’antifranquisme.

Entre 1975 i 1978, la principal oposició al constitucionalisme parlamentari que es volia consolidar provenia de l’aristocràcia franquista i de les principals famílies del règim, començant pels vells falangistes i arribant als carlins, que no podien acceptar Joan Carles com a rei. Davant aquesta situació, era clar que no es podia sotmetre a referèndum la forma d’Estat perquè, en cas que l’opció monàrquica hagués perdut, la que hagués resultat vencedora no hauria estat la republicana -entesa com un apropament al règim de 1931- sinó la reaccionària. No es podia fer cap referèndum sobre aquesta qüestió en concret, la derrota de la Transició hagués portat una regressió de les llibertats i calia fer saltar pels aires el màxim possible de l’estructura franquista per seguir endavant.

La Ley de Reforma Política va resultar ser un tret al peu del franquisme institucional i social, i tot i que bastants diputats i procuradors hi van votar en contra pel que suposava de trencament amb el règim, altres sectors van haver de votar-hi a favor per tot allò que conservava, acabant de consolidar el canvi el 1978 amb la Constitució i l’establiment d’un nou ordre polític.

Que en aquell moment no fos una bona idea fer un referèndum sobre la monarquia, però, no vol dir que en la situació actual no es pogués plantejar fer-ne un. Tot i això, no hauríem d’oblidar que, si Adolfo Suárez hagués convocat aquell referèndum i hagués triomfat l’opció contrària a la monarquia, ara ni tan sols es podria plantejar la possibilitat de fer-ne un.

Publicat a la Revista l’Endevant el 21 de novembre de 2016

Nosaltres, els palestins

El Mandat Britànic de Palestina va ser dividit en el Mandat de Transjordània i el de Palestina, l’un  sota jurisdicció britànica en col·laboració amb les forces de l’emir Faisal i l’altre en col·laboració amb les organitzacions jueves. L’origen d’això van ser la Declaració de Balfour de 1917, on s’instava que a Palestina s’establís la llar del poble jueu, i l’acord Faisal-Weizmann de 1919, entre l’emir i Chaim Weizmann, de la Organització Mundial Sionista.

A la sèrie de columnes que ara comença s’aborda la història del Mandat de Palestina de 1917 a 1948, per donar a conèixer una part de la història que sembla oblidada, Començant per la Declaració Balfour i acabant per la Declaració d’Independència d’Israel, passant per la partició del Mandat de Palestina, l’aparició de Transjordania, el paper de les faccions àrabs palestines i transjordanes, de les forces britàniques, de les franceses i de les milícies jueves, que van col·laborar amb els àrabs durant més de 20 anys i fins i tot van entrenar les forces de la Legió Àrab transjordana.

La Declaració Balfour

A causa de la seva brevetat puc incloure la Declaració Balfour completa a l’article, cosa que ajuda a comprendre a què es va comprometre el govern britànic el 1917. És una declaració importantíssima, ja que sense ella no hagués existit l’acord Faisal-Weizmann.

Foreign Office,

2 de novembre de 1917.

Estimat Lord Rothschild,

Tinc el plaer de dirigir-li, en nom del Govern de Sa Majestat, la següent declaració de simpatia cap a les aspiracions dels jueus sionistes, que ha estat sotmesa al Gabinet i aprovada per ell.

«El Govern de Sa Majestat contempla favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional pel poble jueu i farà ús dels seus millors esforços per facilitar la realització d’aquest objectiu, quedant ben entès que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina ni els drets i l’estatut polític que gaudeixin els jueus en qualsevol altre país.»

Li quedaré agraït si pogués posar aquesta declaració en coneixement de la Federació Sionista.

Sincerament seu,

Arthur James Balfour

L’acord Faisal-Weizmann

L’Acord Faisal-Weizmann, signat el 1919, prenia el relleu a la Declaració Balfour. A continuació també podeu llegir l’acord sencer:

La seva Altesa Reial l’emir Faisal, representant i actuant en nom del Regne Àrab de Hedjaz, i el Dr. Chaim Weizmann, representant i actuant en nom de l’Organització Sionista, tenint en compte el parentiu racial i antics llaços existents entre la gent àrab i la jueva, i adonant-se que el mitjà més segur de consumar les seves aspiracions naturals és a través de la col·laboració més estreta possible en el desenvolupament de l’Estat àrab i de Palestina, i desitjant a més confirmar la bona entesa que hi ha entre ells, han acordat el següent:

Article I

L’Estat àrab i Palestina, en totes les seves relacions i empreses, han de ser controlats per la bona voluntat i la comprensió més cordial, i amb aquesta finalitat s’estableixen i es mantenen als territoris delegats àrabs i jueus degudament autoritzats.

Article II

Immediatament després de la finalització de les deliberacions de la Conferència de Pau, els límits definits entre l’Estat àrab i Palestina han de ser determinats per una comissió que serà acordada per les seves parts.

Article III

En l’establiment de la Constitució i Administració de Palestina, totes aquestes mesures s’adoptaran de la manera que ofereixi les majors garanties i més completes per dur a efecte la Declaració de 2 de novembre de 1917 del Govern Britànic.

Article IV

S’han de prendre totes les mesures necessàries per fomentar i estimular la immigració a gran escala de jueus a Palestina, i tan aviat com sigui possible, repartir els immigrants jueus sobre la terra mitjançant l’establiment d’assentaments propers i el cultiu intensiu del sòl. En adoptar aquestes mesures, els drets dels pagesos i arrendataris àrabs estaran protegits i seran assistits en la millora del seu desenvolupament econòmic.

Article V

No es farà cap regulació o llei que pugui interferir d’alguna manera amb el lliure exercici de la religió; i a més, l’exercici i el gaudi de la professió religiosa i de culte, sense discriminació o preferència, sempre han de ser permesos, i mai es requerirà cap prova religiosa per a l’exercici dels drets civils o polítics.

Article VI

Els Sants Llocs mahometans estaran sota control mahometà.

Article VII

L’Organització Sionista proposa enviar a Palestina una comissió d’experts per realitzar un estudi de les possibilitats econòmiques del país i que informi sobre els millors plans pel seu desenvolupament. L’Organització Sionista posarà l’esmentada Comissió a disposició de l’Estat àrab amb el propòsit d’un estudi de les possibilitats econòmiques de l’Estat àrab i que informi sobre els millors plans pel seu desenvolupament. L’Organització Sionista farà tot el possible per ajudar l’Estat àrab a proporcionar els mitjans pel desenvolupament dels seus recursos naturals i les seves possibilitats econòmiques.

Article VIII

Les parts acorden actuar en complet acord i l’harmonia en tots els assumptes abastats en aquest document davant del Congrés de la Pau.

Article IX

Qualsevol assumpte de controvèrsia que pugui sorgir entre les parts contractants es remetrà al Govern Britànic per a arbitratge.

Donat de la nostra mà a Londres, Anglaterra, el tercer dia de gener de l’any mil nou cents dinou.

Reserva de l’emir Faisal:

Si els àrabs obtenen la independència com és exigit al meu manifest de data 4 de gener de 1919 a l’Oficina d’Afers Exteriors del Govern de la Gran Bretanya, duré a terme el que es declara en aquest acord. Si hi ha canvis no se’m podrà fer responsable per no complir-lo.

Chaim Weizmann & Faisal Ibn-Hussein

D’aquesta forma, la casa reial haiximita es comprometia a col·laborar amb els jueus que emigressin a Palestina. De fet, aquesta col·laboració va existir de 1919 a 1948. Sobirans d’Iraq, Síria i Transjordània, més endavant Jordània, van ajudar a promoure la idea que no hi havia àrabs palestins sinó musulmans, jueus o cristians palestins, idea que també van mantenir els britànics. No es estrany doncs que l’emir Faisal, futur rei de Síria, declarés a la revista Time el 1918:

Les dues branques principals de la família semítica, els àrabs i els jueus, s’entenen entre si, i espero que com a resultat de l’intercanvi d’idees en la Conferència de la Pau, que serà guiat pels ideals de la lliure determinació i la nacionalitat, cada nació farà un progrés definitiu cap a la realització de les seves aspiracions. Els àrabs no són gelosos dels Jueus sionistes, i tenen la intenció de donar-los el joc net i els Jueus sionistes han assegurat als àrabs nacionalistes de la seva intenció de veure que ells també tenen el joc net en les seves respectives àrees.

Les intrigues de Turquia a Palestina han sembrat gelosia entre els colons jueus i els camperols locals, però l’entesa mútua dels objectius dels àrabs i els jueus serà alhora aclarir l’últim vestigi d’aquesta antiga amargor, que, de fet, ja hi havia pràcticament desaparegut abans de la guerra per la tasca del Comitè Revolucionari secret àrab, que a Síria i en altres llocs va establir les bases dels èxits militars àrabs dels últims dos anys.

Ens situem a les portes de la dècada de 1920 amb la voluntat àrab d’acceptar que Palestina esdevingui una terra jueva i on cristians i musulmans també hi visquin en pau. En el pròxim article analitzarem els antecedents de la revolta palestina de 1936, on una facció àrab va alçar-se contra les autoritats britàniques i els jueus, i el seu desenvolupament fins el 1939.

Poc després de la conferència Balfour i de l’acord Faisal-Weizmann, el Mandat Britànic de Palestina va iniciar un període marcadament turbulent. El detonant va ser la mort, el 1921, de Kamil al-Husseini, Gran Muftí de Jerusalem i, per tant, màxim representant de l’Islam a la zona. Des que havia accedit al càrrec, l’any 1918, al-Husseini havia col·laborat tant amb les autoritats britàniques del Mandat com amb les que regien els jueus que s’hi havien establert.

Una bona mostra d’aquesta col·laboració va ser que, veient la reacció tardana de les forces britàniques al Mandat, el Gran Muftí Kamil va cridar a l’ordre i a respectar les lleis des de la mesquita d’Al-Aqsa, al·legant que no interferien en la pràctica de la religió musulmana. Per la seva participació en favor del Regne Unit i de la pau a la regió, se’l va fer membre de l’Ordre de Sant Miquel i Sant Jordi. Aquesta relació cordial entre les institucions musulmanes, britàniques i jueves ràpidament, però, va canviar ràpidament després de la seva mort i de la proclamació del seu germà, Amin al-Husseini, com a nou Gran Muftí. A diferència del seu germà, Amin era un antisionista ferotge. Pocs mesos després del seu ascens al poder es van produir els disturbis de Jaffa, en què 45 jueus van ser assassinats i 146 més van resultar ferits.

Abans de tot això, però, ja hi havia hagut problemes importants. Després del pogrom de Jerusalem, a principis d’abril de 1920, en què es van assaltar quibuts i granges propietat de jueus, la comunitat hebrea va sentir-se en la necessitat d’organitzar un cos d’autodefensa que protegís les seves propietats dels nacionalistes àrabs. Aquest cos, de caire paramilitar, seria conegut com l’Haganà.

El pitjor, però, va arribar el 1929, un any funest. A mitjans d’aquell any el Gran Muftí va violar les lleis en deixar de respectar les zones de culte jueves, entre les quals hi ha el Mur de les Lamentacions. A les hores d’oració, des dels carros musulmans que passaven per sobre del mur “queien” -es llançaven- pedres sobre els jueus que oraven als seus peus. Això va provocar grans enfrontaments entre musulmans simpatitzants del Muftí i la comunitat jueva, en què es van produir més de dos centenars de morts i un nombre de ferits que superava les quatre-centes persones. El 16 d’agost de 1929, una multitud musulmana dirigida pel Muftí va assaltar el Mur de les Lamentacions i va cremar llibres d’oració i objectes litúrgics jueus. Aquest fets van provocar una escalada de violència que culminaria, aquell mateix any, amb la Matança d’Hebron. En una de les seves arengues, el Gran Muftí Amin al-Husseini va ordenar als seus fidels musulmans que anessin a matar jueus. A Hebron, prop de Jerusalem, una multitud musulmana va assaltar la comunitat jueva, assassinant 135 persones. Per la seva banda, les autoritats britàniques van reprimir la revolta musulmana causant 110 morts.

Tot plegat va dur el Mandat a una situació irreversible, ja que les arengues del Gran Muftí i dels seus simpatitzants situaven els britànics en el paper de defensors dels interessos sionistes, ja que permetien que més i més jueus s’instal·lessin al territori. Per la seva banda, les comunitats jueves van abandonar les principals ciutats de la regió i es van organitzar, convertint l’Haganà en una eina molt potent per protegir les granges i quibuts que s’anessin establint. Va ser en aquest període quan van aparèixer figures com David Ben Gurion, que més tard seria el Pare Fundador d’Israel.

Durant la primera part de la dècada de 1930, els musulmans que simpatitzaven amb el Muftí van augmentar en nombre arran dels moviments anticolonials a Síria, el Líban o Egipte, i això va fer que els autoritats musulmanes veiessin una oportunitat de combatre el sionisme vinculant-lo a l’imperialisme anti-àrab.

La posició de l’Alt Comitè Àrab, fundat pel Gran Muftí i algunes de les famílies àrabs més rellevants del Mandat, era la de tot o res, impossibilitant cap acord amb els britànics i encara menys amb els jueus. Aquesta postura es va materialitzar ràpidament en més assalts a granges i llars jueves del Mandat, provocant una reacció important dins la comunitat jueva: com la estratègia de l’Haganà era de contenció, de protegir i defensar, una part se’n va escindir i es va organitzar l’Irgun, que va començar a represaliar els responsables dels atacs, fent augmentar encara més la tensió entre les comunitats jueva i àrab.

L’ascens al poder d’Adolf Hitler a Alemanya, el 1933, va canviar fortament les dinàmiques al Mandat Britànic de Palestina. Arran de publicacions com Der Stürmer, l’antisemitisme esdevé quotidià: alguns comerços jueus i sinagogues són assaltats i, a poc a poc, la societat alemanya acaba identificant el jueu com l’enemic. La culminació de tot plegat arribarà amb les Lleis de Nuremberg de 1935, que van desposseir els jueus de pràcticament tots els seus drets. Els alemanys no podien tenir jueus entre els seus treballadors ni tampoc podien col•laborar o relacionar-se amb ells. Això va provocar que desenes de milers de jueus alemanys abandonessin el seu país en direcció al Mandat Britànic de Palestina, cosa que les autoritats palestines de l’Alt Comitè Àrab van veure com a part d’una conspiració per convertir els musulmans en minoria, cosa que suposava una amenaça molt greu.

Els jueus, en establir-se a Palestina, compraven terres dels àrabs, cosa que provocava encara més les ires dels oligarques palestins perquè deien que cada cop en tenien més. A més, segons ells, els britànics col·laboraven amb els jueus pel simple fet d’acollir-los o de deixar-los entrar al Mandat fins i tot sabent que fugien d’Europa. tot i que uns quants milers de persones van immigrar de manera clandestina, les xifres demostren que el discurs del Gran Muftí no era res més que una mentida per generar més odi entre les dues comunitats ja que, tot i que deia que els jueus ja eren majoria, només eren un 27% de la població. Com a senyal de protesta, alguns àrabs van deixar de pagar impostos i d’altres van iniciar directament la lluita armada organitzada, originant la Gran Revolta Àrab.

El Mandat es va dividir. D’una banda hi havia els seguidors de l’Alt Comitè Àrab i el Gran Muftí. Les seves forces, dirigides per Abu Kamal eren principalment milícies de voluntaris, amb una força presència de gent d’altres països àrabs com Síria, el Liban o Egipte, instruïdes que atemptaven contra les comunitats jueves, els edificis governamentals britànics i qualsevol que no simpatitzés amb ells. A l’altra banda hi havia l’Irgun i l’Haganà -milícies jueves entrenades per les autoritats del Mandat-, l’exèrcit regular britànic i faccions àrabs properes a una família rival dels Al-Hussein que volien treure poder a l’Alt Comitè Àrab i que tenien com a objectiu últim retornar a la situació anterior a la partició del Mandat i tornar a ser jordans.

L’assassinat del Comissari Britànic del Districte de Galilea, Lewis Andrews, per part d’un nacionalista àrab el 1937 va fer escalar les tensions i la contundència de les accions britàniques contra els nacionalistes àrabs. L’Irgun, per la seva banda, va començar a assaltar posicions civils àrabs com a resposta a la massacre de Tiberíades, en què van morir dinou jueus, onze dels quals eren nens. Tot això va portar a la creació de les Special Night Squads, una milícia antiterrorista, la primera obertament ofensiva del bàndol sionista i de la qual van formar part figures com Moshe Dayan formarien part d’aquest cos d’elit jueu palestí.

El 1937 el Gran Muftí de Jerusalem va fugir del Mandat Britànic de Palestina cap al Protectorat Francès del Líban i després cap a Regne d’Iraq. Posteriorment va anar a la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya Nazi. Els francesos, per la seva banda, van reprimir qualsevol intent d’aixecament a Damasc, amb repressions molt dures a les manifestacions que s’hi van produir el 1939. Davant d’aquesta contundència l’any següent tots els moviments insurreccionals de la zona, inclosa la Gran Revolta Àrab de Palestina, van arribar a la seva fi. Entre 1936 i 1939 es van posar les bases de la política posterior a la dissolució del Mandat, ja que les posicions dels nacionalistes àrabs van ser continuistes amb les de l’Alt Comitè Àrab, que va desaparèixer.

Tot i la victòria de les forces britàniques i jueves, el 1939 Londres va crear el Llibre Blanc, que establia i regulava la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina. Això va causar una gran insatisfacció a totes dues bandes, ja que els àrabs ho trobaven insuficient -seguia permetent l’entrada de jueus- i els jueus lamentaven que el llibre deixava els jueus d’Europa, que estaven sent expulsats i desposseïts de tot, completament abandonats a la seva sort perquè no podien entrar a Palestina fugint del nazisme i dels estats europeus que aplicaven polítiques similars. Les mesures dels britànics envers els jueus, com ara la regulació de les seves propietats, l’establiment de quotes al mandat i la seva posició el 1939, permetent l’annexió d’Àustria i dels Sudets per part de l’Alemanya nazi, van indignar la població jueva de palestina, que veia com es posaven traves a l’entrada de refugiats.

A principis de 1939 el govern de Neville Chamberlain va ratificar el Llibre Blanc, fent que s’apliqués i situant el Mandat, una vegada més, molt a prop d’un conflicte entre jueus, britànics i àrabs, que defensaven posicions antagòniques pel que fa a la seva existència i les seves estipulacions.

A la propera part de “Nosaltres, els palestins” hi podreu llegir com es va viure la Segona Guerra Mundial al Mandat Britànic de Palestina i a les regions properes i retrobant persones i institucions com el Gran Muftí al-Hussein, l’Haganà, l’Irgun i també veient la creació de noves com el Palmach i el Lehi i l’existència i consolidació del panarabisme antiimperialista i antisionista.

El primer de setembre de 1939, després de la Gran Revolta Àrab i del Llibre Blanc que regularitzava i limitava la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Alemanya i la Unió Soviètica van envair Polònia i, el dia 3, França i el Regne Unit declaraven la guerra al III Reich. El 1940 França va ser envaïda i dividida entre la zona ocupada, amb capital a París i sota domini nacionalsocialista, i la França de Vichy, sota les ordres del Mariscal Pétain, fidel col·laborador d’Alemanya.

Aquesta divisió va deixar el Líban i la zona francesa de Síria en mans del règim de Vichy. Com a conseqüència, la línia del front a Orient Mitjà va quedar al llarg de les seves fronteres amb els mandats de Palestina i Transjordània. A més del perill d’invasió francesa, el 1940 hi va haver un punt d’inflexió quan Iraq es va posicionar a favor de l’Eix, cosa que va fer que l’exèrcit britànic s’obrís a la incorporació de jueus. Això dibuixava un escenari amb les forces de l’Eix dirigint-se cap a Egipte, ocupant Grècia i Creta i situant-se a Síria i Líban. La comunitat jueva del Mandat va decidir organitzar-se. L’amenaça del Muftí de Jerusalem a l’exili, Al-Husseini, d’organitzar una cinquena columna al Mandat per acabar amb els jueus, va agilitzar l’organització d’un nou cos el 1941: el Palmach. A diferència de l’Irgun o l’Haganà, el Palmach sí que tenia caràcter paramilitar i era més que una milícia.

L’exèrcit britànic va donar formació al Palmach al Mandat de Palestina i també va contribuir a la reorganització dels cossos militars de la zona. A més, la seva formació els va convertir en un potent cos format de voluntaris que anava més enllà de protegir les granges o els kibbutz jueus i que també tenia la missió de protegir el Mandat Britànic de Palestina d’una invasió de l’Eix.

Si parlàvem de la part jueva, al cantó àrab les coses no van ser gaire diferents. Els voluntaris es van integrar a la Legió Àrab, que combatia amb el Regne Unit contra l’Iraq, fins al punt de ser decisius en el curs de la guerra a la regió derrotant columnes alemanyes i iraquianes en diferents batalles, dues de les quals resultaren claus per la victòria britànica sobre els iraquians.

D’altra banda, però, mentre continuava l’operació contra les posicions de l’Eix a la campanya siriano-libanesa, mentre els britànics, el Palmach, els cossos expedicionaris d’Austràlia, Nova Zelanda i l’Índia Britànica, els voluntaris de la França Lliure i la Legió Àrab combatien els seus enemics, a la zona jueva del Mandat de Palestina es va formar el Lehi, un grup paramilitar amb una estructura semblant a la de l’IRA i que també actuava contra el Regne Unit. El seu motiu era la negativa a abolir el Llibre Blanc de 1939. Segons Abraham Stern, els britànics eren pitjors que els nazis perquè, tot i que sabien que s’estava perseguint i assassinant jueus seguien limitant la seva immigració, impedint que fugissin al Mandat. Els britànics els van considerar un grup terrorista i alguns dels seus líders, inclòs Stern, van ser executats del 1942.

Tot i això, la campanya per l’alliberament de Síria i Líban va consolidar el paper del Palmach i d’alguns dels seus membres com Yigal Allon -que va dirigir el sabotatge de ponts al Líban i va rebutjar contraofensives- o també Moshe Dayan, que va perdre un ull durant un atac francès a Síria. L’alliberament de Palmira i Alep el 1941 va fer el territori passés a mans aliades, com també va passar amb el Líban.

El 1942, però, l’optimisme va començar a trontollar. Els britànics no van poder aturar les forces expedicionàries a Àfrica, permetent que el mariscal Erwin Rommel i el seu Afrika Korps arribessin a només 100 quilòmetres d’Alexandria. Aquesta situació va fer que el Muftí Al-Husseini organitzés cossos de musulmans voluntaris que, integrats a les Waffen SS nazis, estaven disposades a ocupar el Mandat Britànic de Palestina i acabar amb els jueus. En aquest context, els britànics van traslladar tant una gran part de les seves forces com també el Palmach al front egipci, acompanyades de la Legió Àrab transjordana i de regiments australians i neozelandesos.

Amb la victòria a la batalla d’El-Alamein, el Mandat va respirar certament alleujat. S’havia aconseguit frenar l’avenç de l’Eix i capgirat la situació a Iraq, Síria i el Líban. Arran dels bombardejos italians a Jerusalem i Haifa un any abans es temia que la invasió podria ser pròxima però la cooperació d’àrabs, britànics i jueus va capgirar la situació. El 1943 l’Eix va ser expulsat del nord d’Àfrica, derrotat a Stalingrad i les forces aliades van desembarcar a Sicília. Al mateix temps, les columnes partisanes de Tito aconseguien grans victòries a Iugoslàvia sobre les tropes del Gran Muftí que tenien la seva seu a Bòsnia, la principal regió musulmana del III Reich.

El 1944 els aliats van “descobrir” les atrocitats dels camps de concentració i d’extermini i van crear la Jewish Brigade. La seva funció principal va ser integrar jueus palestins a les files britàniques més enllà dels que ja ho havien fet arreu de l’Imperi des de 1940. Es van organitzar en tres batallons i van combatre al front d’Itàlia i després va passar a Bèlgica i als Països Baixos fins el final de la Segona Guerra Mundial. Els resultats excepcionals de la Brigada van fer que diversos diaris es preguntessin com era que el Regne Unit havia trigat cinc anys a crear el cos.

El 1945 es va abolir el Llibre Blanc i la Jewish Brigade va col·laborar fent de mediadora entre les víctimes de l’Holocaust i les autoritats britàniques perquè poguessin anar a viure al Mandat. Aprofitant aquesta infraestructura militar, molt de material i armament de la Brigada va anar a parar a l’Haganà, que volia fer-la servir per protegir-se de qualsevol atac àrab que es pogués produir en el futur.

El 1946 la Jewish Brigade va ser dissolta, acabant així la etapa en què les forces jueves del Mandat van estar integrades a l’exèrcit britànic.

Publicat a la Revista l’Endavant del 31 d’octubre al 4 de desembre de 2016